dilluns, 4 de març de 1996

Homo ecologicus

Després de descobrir el nostre parent Jordi a les planes de Can Llobateres i de constatar que aquí al Vallès ja fa anys que hi campem, ara a la veïna Barcelona ens presenta la descoberta o millor dit l'aparició de l'homo ecologicus.

Aquesta descoberta s'ha materialitzat ara farà poques setmanes en el facinant edifici de la Fundació Miró. Un espai d'aroma europeu i de sapidesa americana: una barreja agradable i sensual gens lluny d'una cultura universal i desitjada. En aquest espai el KRTU del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va inaugurar el passat mes de febrer l'exposició Homo ecologicus per una cultura de la sostenibilitat.

De fet, potser ja fa temps que certs homo sapiens han adoptat estigmes propis de l'homo ecolgicus però poca gent ha encertat de presentar tal manifestació com la definició d'un nou individu. La proposta és atrevida i fins i tot força suggeridor, ja que reflexiona al voltant del que ha estat la nostra relació amb l'entorn i com hem evolucionat al llarg de la història. Il·lustra com la tècnica i la tecnologia ens ha permès assolir quotes de benestar i consum fins fa poc impensables. Tot i així, l'exposició ens suggereix que cal plantejar-se, ja actualment i en el futur més immediat, la nostra relació amb el medi, i això vol dir assumir cert canvis, certes maneres de viure i conviure amb un entorn sovint massa maltractat.

Aquesta nova concepció ja qui la defineix com sostenibilitat que té els seus orígens amb el concepte de desenvolupament sostenible que ja vàrem parlar ara fa unes setmanes en aquest mateix espai. La sostenibilitat cal entendre-la com una nova forma de comprendre la relació entre l'home i el seu medi, i això tant sigui en el desenvolupament i aplicació de la tecnologia com en el disseny dels habitatges com en el consum de productes ecològics, etc. Per aquest motiu parlar de la cultura de la sostenibilitat és parlar de societat i civilització, i en aquest sentit els canvis que s'acosten ens endinsen a una nova concepció de la societat i el seu medi presidits, també, per de les relacions multidisciplinàries.

La cultura de la sostenibilitat també té un contemporani potser no tant pregonat però no per això menys adequat que és la cultura ambiental. Ambdues expressions manifesten aspectes força similars, però assumeixen plantejament conceptuals, fins ara poc tractats en aquest àmbit, que és el de la cultura. I cultura amb C o K, tan se val !. Què vull dir amb això, doncs que quan les idees, quan el nostre comportament davant d'una situació, ordinària o extraordinària, esdevé un fet cultural vol dir que hi ha tradició, que hi ha pensament, que no és un a acció per reacció, que genera bagatge com a persona i fins i tot identitat com a col.lectiu.

Per tant, quan una nova manera d'entendre les relacions amb el medi esdevé un fet cultural, és que una generació ha assumit que aquell període de la història o aquells esdeveniments que ha viscut han estat els catalitzadors del canvi de la civilització. Ja sé que a vegades fer afirmacions de tal naturalesa un la pot vessar, i que parlar de cultura és quelcom atrevit, però potser hem de perdre la por d'opinar -sense ser frívols- i expressar lliurament que és el que ens suggereixen determinades idees o postulats d'aquesta societat postindustrial de finals de segle.

Ara bé, la cultura de la sostenibiltat, igual que altres moviments culturals i socials de la nostra història, no apareixen aïllats. És a dir, són l'expressió d'un moviment molt més ampli i divers com en el seu dia va ser el Modernisme. En aquest sentit, no seria estrany que la sostenibilitat esdevingui cada vegada més la teulada on s'aixopluguin tot un conjunt d'activitats i iniciatives, també artístiques, que tingui com a fil conductor aquesta nova manera d'entendre el món des d'una òptica ecologista, solidaria i diversa.

Per això, m'agradaria acabar aquestes línies felicitant als promotors de l'exposició -per cert oberta fins al 14 d'abril- especialment per actualitzar i reivindicar que existeix una cultura de la sostenibilitat -a vegades el nom no fa la cosa però ajuda- sinó, imagineu-vos que només fos patrimoni del ecologistes batejar i donar carta de fé tot el que derivi de la sostenibilitat, i per tant exclusivament apta per iniciats i experts. De ben segur un fracàs.

Sabadell, 4 de març de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada