Què val la natura?
En aquesta societat de finals de segle sembla que a les coses que no se les hi pot posae un preu no tenen valor i per tant, allò que no té valor monetari no té sentit conservar-ho. A més a més, moltes vegades això implica que hom en pot disposar i abusar lliurament sense tenir cap mena de criteri ni cura. Ara bé, la natura encara que no estigui tarifada ni es pugui adquirir a qualsevol gran magatzem (malgrat et venen continents o països sencers en una setmana !) té un valor, com molts diuen, incalculable.
Amb tot, el fet de ser incalculable no implica que no sigui apreciable, i per aquest motiu la natura la composen un conjunt de béns. Béns que quan són utilitzats com a matèria primera esdevenen recursos. D'aquí vindria el concepte de recursos naturals i que el podríem definir com aquell conjunt de bens naturals, entesos en sentit ampli, que es tarifen i es consumeixen amb les quantitats que les lleis del mercat i la dinàmica industrial imposen.
Per aquest motiu quan es parla d'avaluar què val la natura es fa d'acord amb una escala econòmica que no té en compte que es tracta d'un conjunt de béns, moltes vegades, irrepetibles, únics, escassos i vitals per a moltes altres espècies animals i vegetals. Aquesta afirmació ens convida a pensar que el valor del nostre patrimoni natural està més aviat subjecte a criteris ètics i a certes formes de vida i conviure, que no pas a un enginyós sistema financer capaç d'avaluar i actualitzar econòmicament què valen els milers de tones de gel de la Patagònia argentina, si una bossa de 30 glaçons a la benzinera costa 250 pessetes.
A tot el que ja hem exposat, caldria afegir-hi que durant molts anys les societats industrials han donat valor econòmic a molts productes que han manipulat o elaborat sense tenir en compte que utilitzava "gratuïtament" un conjunt de béns naturals de propietat universal i no exclusius dels homes, com són els rius, l'aire o el mar, per citar-ne tres no pas poc importants.
Els primers moviments socials i estaments acadèmics que denunciaren la perillositat que representava pel nostre entorn l'ús o abús de determinades pràctiques industrials o comercials obligaren a prendre determinades mesures per defensar la natura d'aquestes agressions ambientals.
Quan es va celebrar una de les primeres conferències internacionals de medi ambient cap als anys setanta a Estocolm, una de les primeres demandes que emanaven dels fòrums ambientals era "qui contamina pagui !", però aquesta afirmació imperativa provocava una immediata interrogació : a qui i quan?. Aquest fet va comportar que els governs comencessin a legislar i reglar les mesures que eren necessàries per garantir que els que contaminaven no estesin exempts de penalització.
A casa nostra les coses no van anar tot el depresa que calia , però en el cas dels nostres rius, durant molts anys el fet de pagar t'eximia del deure de depurar el que abocaves. Aquesta actitud ens ha estat llegada fins als nostres dies, on un complex sistema tributari obliga a ciutadans i indústries a pagar un cànon de sanejament per tal de finançar les infraestructures necessàries per depurar les aigües residuals. Lluny d'abordar, en aquest article, el complex tema de la política de sanejament; sí que destacaria que el fet de pagar mai pot excloure't del deure de depurar.
És a dir, cal entendre que el que es paga és una taxa basada en uns criteris molts subjectius, ja que hi ha un conjunt de factors, per exemple, que no són valoritzables. Sinó ¿algú amb podria dir quin valor econòmic té el dret a viure de centenars de plantes i animals que en aquests moments no poden fer-ho perquè els rius estan contaminats?.
Probablement aquesta, com altres preguntes, potser no té resposta; ara bé, pensar que algú pot respondre a aquesta qüestió i que és per tant, capaç d'avaluar què val aquest dret xifrant-lo en unitats monetàries a pagar per poder exercir-lo, em sembla horrorós. No em queda cap dubte que el camí més encertat seria un de molt diferent: promoure la premissa de "qui contamina que deixi de fer-ho".
En els propers anys el món industrial i financer incorporarà, com ja fa -tímidament- en aquests moments, els costos ambientals en la seva comptabilitat talment ho han fet amb determinats aspectes socials. De la mateixa manera que avui dia ja no és estrany que els assalariats tinguin dret a vacances pagades, potser d'aquí a uns anys no ho serà produir sense contaminar. Tot i així, i com ja avançava més amunt, la premissa de l'ètica és la que ha de presidir qualsevol de les mesures i criteris que s'imposin. No es tracte de comprar drets per poder contaminar sinó deixar-ho de fer. Que el mercat no ens faci insolidaris amb l'entorn i amb nosaltres mateixos.
Sabadell, 15 d'abril de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)
Amb tot, el fet de ser incalculable no implica que no sigui apreciable, i per aquest motiu la natura la composen un conjunt de béns. Béns que quan són utilitzats com a matèria primera esdevenen recursos. D'aquí vindria el concepte de recursos naturals i que el podríem definir com aquell conjunt de bens naturals, entesos en sentit ampli, que es tarifen i es consumeixen amb les quantitats que les lleis del mercat i la dinàmica industrial imposen.
Per aquest motiu quan es parla d'avaluar què val la natura es fa d'acord amb una escala econòmica que no té en compte que es tracta d'un conjunt de béns, moltes vegades, irrepetibles, únics, escassos i vitals per a moltes altres espècies animals i vegetals. Aquesta afirmació ens convida a pensar que el valor del nostre patrimoni natural està més aviat subjecte a criteris ètics i a certes formes de vida i conviure, que no pas a un enginyós sistema financer capaç d'avaluar i actualitzar econòmicament què valen els milers de tones de gel de la Patagònia argentina, si una bossa de 30 glaçons a la benzinera costa 250 pessetes.
A tot el que ja hem exposat, caldria afegir-hi que durant molts anys les societats industrials han donat valor econòmic a molts productes que han manipulat o elaborat sense tenir en compte que utilitzava "gratuïtament" un conjunt de béns naturals de propietat universal i no exclusius dels homes, com són els rius, l'aire o el mar, per citar-ne tres no pas poc importants.
Els primers moviments socials i estaments acadèmics que denunciaren la perillositat que representava pel nostre entorn l'ús o abús de determinades pràctiques industrials o comercials obligaren a prendre determinades mesures per defensar la natura d'aquestes agressions ambientals.
Quan es va celebrar una de les primeres conferències internacionals de medi ambient cap als anys setanta a Estocolm, una de les primeres demandes que emanaven dels fòrums ambientals era "qui contamina pagui !", però aquesta afirmació imperativa provocava una immediata interrogació : a qui i quan?. Aquest fet va comportar que els governs comencessin a legislar i reglar les mesures que eren necessàries per garantir que els que contaminaven no estesin exempts de penalització.
A casa nostra les coses no van anar tot el depresa que calia , però en el cas dels nostres rius, durant molts anys el fet de pagar t'eximia del deure de depurar el que abocaves. Aquesta actitud ens ha estat llegada fins als nostres dies, on un complex sistema tributari obliga a ciutadans i indústries a pagar un cànon de sanejament per tal de finançar les infraestructures necessàries per depurar les aigües residuals. Lluny d'abordar, en aquest article, el complex tema de la política de sanejament; sí que destacaria que el fet de pagar mai pot excloure't del deure de depurar.
És a dir, cal entendre que el que es paga és una taxa basada en uns criteris molts subjectius, ja que hi ha un conjunt de factors, per exemple, que no són valoritzables. Sinó ¿algú amb podria dir quin valor econòmic té el dret a viure de centenars de plantes i animals que en aquests moments no poden fer-ho perquè els rius estan contaminats?.
Probablement aquesta, com altres preguntes, potser no té resposta; ara bé, pensar que algú pot respondre a aquesta qüestió i que és per tant, capaç d'avaluar què val aquest dret xifrant-lo en unitats monetàries a pagar per poder exercir-lo, em sembla horrorós. No em queda cap dubte que el camí més encertat seria un de molt diferent: promoure la premissa de "qui contamina que deixi de fer-ho".
En els propers anys el món industrial i financer incorporarà, com ja fa -tímidament- en aquests moments, els costos ambientals en la seva comptabilitat talment ho han fet amb determinats aspectes socials. De la mateixa manera que avui dia ja no és estrany que els assalariats tinguin dret a vacances pagades, potser d'aquí a uns anys no ho serà produir sense contaminar. Tot i així, i com ja avançava més amunt, la premissa de l'ètica és la que ha de presidir qualsevol de les mesures i criteris que s'imposin. No es tracte de comprar drets per poder contaminar sinó deixar-ho de fer. Que el mercat no ens faci insolidaris amb l'entorn i amb nosaltres mateixos.
Sabadell, 15 d'abril de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada