dimarts, 8 d’abril de 1997

Fer de pagès

(publicat al Diari de Sabadell)


Diuen que és d'aquelles activitats que ennobleixen les persones, que les fan robustes i sensibles a un bé que a la nostra comarca esdevé, al pas dels anys, més escàs: la terra. Treballar-la i escoltar-la és el que han fet generacions i generacions d'homes i dones que ens han precedit en aquesta contrada.

Hi ha qui es pensa que la defensa de l'exercici d'aquesta activitat econòmica no és res més que bucolisme i romanticisme; hi ha qui defineix l'agricultura com una forma de vida i no pas com un sector de l'economia productiva; hi ha qui en dibuixar un pollastre ho fa tot plasmant la silueta d'un pollastre a l'ast. I és clar, altres pensem que potser no tot és el que sembla que és, que les anècdotes que esdevenen principis generals, no són pas els principis que han de presidir la nostra quotidianitat.

En la mesura que l'agricultura, lògicament, ha deixat de tenir un pes important en l'estructura socioeconòmica de la nostra comarca -sotmesa a un fort procés d'industrialització i creixement urbanístic en els darrers decennis-, hi ha hagut una tendència a marginar-la de les decisions, ja no econòmiques sinó fins i tot polítiques.

Una de les principals causes per les quals les explotacions agràries de la comarca no esdevenen prou "rendibles" es deu a la superfície d'aquestes explotacions. En concret en el Vallès la mitjana de la superfície de les explotacions és de 5'38 hectàrees i a Catalunya és de 11'3 hectàrees. Com molt bé explicava en Miquel Baldi, Cap de l'Oficina Comarcal del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca, "cal una superfície mínima per obtenir la renda que permeti remunerar el treball dels agricultors i amortitzar la maquinària i les inversions necessàries per desenvolupar l'activitat agrària".

Però si analitzem les causes d'aquest problema, deixant a part les qüestions d'herències i el dret català, és evident que el procés d'ocupació i creixement urbanístic del Vallès ha estat molt important en la configuració de les actuals superfícies útils per a l'agricultura. No cal dir que l'impacte que poden tenir la construcció d'infraestructures -atès l'efecte barrera- o bé la construcció d'equipaments urbans en sòls agrícoles.

Molt probablament, des del punt de vista territorial caldria pensar en mesures per tal de consolidar i augmentar, si s'escau, la superfície de les explotacions agràries de la comarca. En aquest sentit, és més que sensat l'actitud dels pagesos quan reclamen majors garanties per part de l'Administració pública per evitar la fragmentació o disminució de la superfície agrària. De la mateixa manera que tots plegats fem esforços milionaris per donar  suport a certes empreses del món de l'automoció de la veïna comarca del Baix Llobregat,  també es necessari que d'una vegada per totes enfrontem el debat de què cal fer per garantir una activitat productiva que gestiona, pel cap baix, 21.000 ha de sòl i dóna feina directa a 3.800 homes i dones en el Vallès.

A tot plegat, caldria afegir-hi el valor ecològic i ambiental dels sòls agrícoles, peça bàsica d'aquest mosaic natural que trobem a la plana del Vallès. La conservació de l'actual xarxa d'espais naturals de la qual en participen les àrees agrícoles ja ha estat força reiterat recentment des d'aquesta tribuna, però en la diagnosi de la realitat d'aquest espais sovint s'obvia el paper rellevant que depararà als que viuen i treballen en aquests espais naturals.

Tampoc m'agradaria ser ingenu i pensar que l'agricultura sempre és sinònim de qualitat ambiental; però vaja, la problemàtica ecològica de l'agricultura ni molt menys esdevé tant preocupant com la d'altres activitats productives, més nocives i alhora irreversibles pel territori. Dit això, també cal incidir per evitar processos productius agraris excesivament incompatibles amb la conservació d'aquestes àrees. Però vaja, tot es qüestió de voluntat.

Si als anys quaranta les  desenes d'hectàrees de camps de vinya que hom trobava a la plana del Vallès van esdevenir camps de cereals -en aquells temps de postguerra el quilo de blat obligava- a finals de segle potser haurem de començar a pensar en l'interès de mantenir una activitat que garanteix la conservació d'un territori que alhora és compatible amb una activitat productiva i que la societat es beneficia amb un cost més que raonable. I per mostra, les següents dades d'en Miquel Baldi "el cost de manteniment, pels Ajuntaments, d'un jardí tipus  rústic, com ara les arbrades del parc Catalunya a Sabadell, o el Parc de Vallparadís a Terrassa és de 150 pts/m2/any mentre que el cost de la subvenció als conreus herbacis, que fa viable el conreu dels camps de cereals, és de 3 pts/m2/any".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada