Els drets del medi ambient

(publicat al Diari de Sabadell)

 

Fa temps que en els despatxos professionals del món del dret comencen a florir i germinar un munt d'advocats amb una vocació professional centrada en tot això del medi ambient. Fins i tot, hi ha qui presumeix de ser dels primers advocats ambientalistes que ha exercit en el nostre país. Tanmateix, a voltes, saber qui és el primer, quan amb prou feines sabem si arribarem a bon port, no deixa de ser una anècdota.

Però voldria centrar aquestes línies sobre la defensa dels drets del medi ambient, i més quan les darreres sentències han aixecat força polseguera, especialment a les terres de la plana de Vic, on des de bisbes fins a sindicalistes s'han agrupat per demanar l'indult d'en Puigneró. Reivindicació, per altra banda, més que comprensible per aquell qui ha estat condemnat sigui pel delicte que sigui.

Malgrat tot plegat, a la nostra comarca ja fa temps que es parla dels delictes contra el medi ambient i de les sentències polèmiques al voltant de tals afers. Només cal recordar aquella que anunciava que com el riu ja estava contaminat..., tan li feia el que s'hi aboqués!.

Primer de tot, m'agradaria advertir al lector que no sóc pas del gremi dels que interpreten o utilitzen la norma jurídica, i per tant enteneu-ho tot plegat amb la flexibitat que cal interpretar moltes de les voluntats o matisos que exposaré. Sempre he pensat que les normes no són res més que una manera de reglar la voluntat popular, per tal de garantir la convivència i l'harmonia entre tots els que vivim en aquesta Terra.

Tot i així, els que ostentem drets, i és clar, deures, només ho som els que responem a una certa forma de vida animal. A altres expressions de la vida sovint ni drets se'ls atorga, malgrat que els hi exigim molts deures, o en el seu defecte, servituds o plusvàlues. I en aquest àmbit, si som generosos, hi podríem incloure totes aquelles formes de vida que representen i auspicien la diversitat d'ecosistemes i organismes que conviuen entre nosaltres. Aquests, és clar, utilitzen un altre llenguatge, i per això és difícil que es defensin de les agressions o bé dels "drets" dels homínids a contaminar o transformar irreversiblement el territori.

En aquest sentit, pren cos la idea que cal atorgar al medi un seguit de drets per defensar-se de les agressions que, legalment, permet la nostra societat. Sense aquest reconeixement -bàsicament sustentat per uns arguments de caràcter ecològic i/o ètic- és poc, probable que siguem capaços de garantir un desenvolupament respectuós amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos.

Però..., qui vetllara per la defensa d'aquest drets que té i ha de tenir la natura? I més, quan a tots plegats ens resulta difícil imaginar (i encara menys creure'ns-ho -si no seria patològic-) a tots els organismes d'un riu reunits en assemblea per tal de denunciar a un altre organisme (d'aspecte de Societat Anònima o Cooperativa) que aboca indiscriminadamant altes dosis d'elements tòxics i perillosos.

Hom pensa que aquesta tasca tan sols és responsabilitat d'algun fiscal més que diligent o d'alguna associació ecologista amb vocació de defensa l'interès general. En aquest sentit, només recordar el darrer informe de la fiscalia on es queixava de la poca o minsa col·laboració que rebia de l'Adminsitració Pública tant de l'autonòmica, com en alguns casos la local o supramunicipal.

Aquesta renúncia de l'Administració d'actuar acuradament per una defensa de l'interès general fa que la responsabilitat de la defensa dels drets del medi només l'ostentin poc menys que alguna entitat ecologista i algun fiscal, provocant que la insatisfacció de qualsevol sentència més o menys justa recaigui sobre aquests col.lectius. Fins i tot arribant a l'extrem que determinada associació sindicalista, i àdhuc Consellers del nostre Govern, demanin o es manifestin a favor d'indults per aquells que han vulnerat reiteradament la legislació que defensa els drets de molts que no poden expressar-se en els tribunals.

Davant d'aquest panorama potser hi ha dues opcions més o menys sensates: canviar les normes (potser no és lògic sentenciar a un ciutadà per un delicte que ningú considera que ho és) o bé promoure i difondre una escala de valors on s'expliqui que el nostre medi també té uns drets i que la seva vulneració també és greu i punible.

Personalment no vull imaginar-me que per la bona salut del negoci a partir d'ara els assalariats no cobraran les vacances, que tampoc cotitzaran a la seguretat social i que la prestació d'un subsidi fos cosa d'altres temps. De ben segur que tals propostes serien socialment injustes, de la mateixa manera que també altres actituds són difícils d'entendre.