dilluns, 27 d’octubre de 1997

Collserola divina


(publicat al Diari de Sabadell)

Aquesta tardor que sembla ser que es resisteix a visitar-nos i acomodar-se entre nosaltres, també ens porta alguna que altra commemoració. En aquest cas, els deu anys d'aprovació definitiva del Pla Especial d'Ordenació i de Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola.

Fer balanç d'aquests deu anys de gestió i conservació de Collserola no és pas l'objectiu d'aquestes línies, però sí apuntar algunes consideracions que ens convidin a reflexionar al voltant d'aquesta serra, sovint massa adulada pels veïns de Barcelona  i massa oblidada pels vallesans.

A vegades s'ha volgut comparar Collserola amb altres espais naturals que conviuen amb grans conurbacions com el Central Park de Nova York o el més proper Hide Park de Londres. Com tota comparació no deixa ser desafortunada, i més en un context territorial que res té a veure amb aquestes dues grans capitals del món, ni tan sols en demografia; i encara menys amb la identitat territorial, econòmica i social d'aquestes àrees metropolitanes.

Per tant, Collserola manté una identitat molt diferent a la que pugui manifestar un parc, de naturalesa pròpiament urbana, com podria ser el cas del Parc Catalunya a la ciutat de Sabadell. I això ho dic perquè les actuacions que s'han de fer en un espai natural com Collserola no haurien de semblar-se amb les que caldria fer en un parc urbà, per molt extens que sigui.

Collserola ostenta uns valors ambientals que en cap cas la fan comparable a un parc urbà. Per tant, quan s'utilitza com a valor característic d'aquest espai natural l'extensió de Collserola i la població que l'envolta  no és del tot encertat.

Collserola, de la mateixa manera que altres contrades de la serralada litoral, esdevenen importants des d'una estratègia coherent de conservació dels nostres ecosistemes, especialment dels mediterranis. No fa falta recordar que la majoria dels que vivim en aquest país, com d'altres, majoritàriament ens hem assentat a la ribera de la Mediterrània. Tot desenvolupant-hi una ocupació urbana i transformació del nostre entorn més que notable.

El fet que els espais més planers els hàgim ocupat de forma irreversible fa que els organismes propis d'aquestes àrees vegin perillar massa sovint els seus hàbitats. I ja se sap... sense hàbitats no hi ha espècies, i sense espècies disminueix la diversitat biològica i sense diversitat  biològica s'empobreix el nostre patrimoni natural, i sense patrimoni natural. Aquest ja és un país més difícil de viure-hi. En resum, si volem conservar les espècies pròpies del nostre país mediterrani hem de conservar els ecosistemes de la terra baixa, i aquests no són pas gaire extensos i grans a casa nostra.

En aquest sentit, seria més pedagògic i sensat parlar, i per tant pensar, en Collserola com un espai natural, estratègic i peculiar, necessari de conservar, que  no pas pretendre convertir-lo en un parc urbà. Per això potser hem de parlar menys dels referents anglosaxons i americans i apropar-nos a la nostra identitat territorial i ambiental.

Per tot plegat els reptes del propers anys per a Collserola passen per ampliar la seva àrea protegida, augmentar el grau de protecció o garantir la conservació de determinades àrees, requalificar els espais que poden esdevenir urbanitzats, suprimir determinats projectes de infraestructures i actuar de motor  o polaritat d'altres xarxes o espais que cal conservar de l'ocupació urbana.

Algunes d'aquestes consideracions tenen cert sentit si mirem Collserola des del Vallès, com el cas d'ampliació de l'àrea protegida. Per exemple, espais com Torre Negra o  el Turó de Montcada no tenen lògica que no formin part de l'àmbit de protecció i gestió de Collserola.

La incertesa que implica la vigència de l'actual Pla General Metropolità en el disseny i planificació d'infraestructures com els túnels d'Horta, el túnel central o bé la "via de cornisa"  fa del tot aconsellable que s'impulsi una modificació del Pla  per tal de suprimir aquestes infraestructures previstes. De la mateixa manera, determinades qualificacions urbanístiques mantenen en suspens la conservació d'espais tan valuosos com Can Codina.

No cal dir que la generositat d'aquesta serra és més que notable però la seva conservació passa per assumir-la com un espai natural i per oblidar polítiques d'urbanització laxes però irreversibles en pro d'un ús social d'aquest espai. Són massa coses que ens tributa Collserola a tots els que la gaudim o gaudirem  com perquè de mica en mica deixi de ser el que és: una muntanya divina... per esdevenir massa màgica.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada