De Lleida a Girona passant per Kioto

(publicat al Diari de Sabadell)

El nostre país reviu els temps dels grans aconteixements socials i polítics, i per tant de les inauguracions i celebracions pròpies del dies de glòria i satisfacció col.lectiva. La posada en servei de quasi la totalitat de l'eix transversal entre les ciutats de Lleida i Girona, ha omplert les pàgines dels diaris, hores de ràdio i minuts de televisió de la mateixa manera que la recent cimera de Kioto.

Ambdós aconteixements òbviament de transcendència dispar però amb alguns punts en comú. Si em permeteu utilitzar un to excessivament irònic podríem concloure que l'obertura de l'eix transversal ha estat la nostra aportació catalana per augmentar les emissions de CO2 a l'atmofera del planeta. Però, és clar, com que l'Estat espanyol encara disposa d'un marge prudencial per augmentar les seves emissions de l'ordre del 17%, de ben segur que no ens situarem en una posició incorrecta ambientalment.

La construcció de l'eix transversal ha estat una de les inversions en infraestructures viàries més importants del nostre Govern català d'aquests darrers anys. Alhora, també ha estat una infraestructura que travessa paratges fins ara poc accessibles i al mateix temps d'una bellesa paisatgística única en el nostre país.

No cal dir que aquesta via de comunicació respon a una lògica territorial de vertebrar una part important del país, però al mateix temps ha significat un impacte ambiental sever amb alguns dels indrets pels quals transcorre l'eix, resolts amb més o menys diligència.

Hi ha qui diu que l'eix l'han fet petit, que els actuals carrils, únics en cada sentit, el faran obsolet ben aviat, d'altres es queixen que els camions el col.·lapsaran, com si l'eix es tractés d'una carretera turística per veure les Guilleries còmodament de l'automòbil. Però primer de tot s'haurà de finalitzar, ja que la inauguració del passat divendres potser no serà la darrera.

En concret falta el tram de de Les Olugues fins a connectar amb la N-II. Aquesta connexió de l'eix transversal amb la N-II està pendent de la resolució del conflicte de la variant de la N-II entre Igualada i Cervera. Doncs bé, de les dues opcions -la nord o bé el desdoblament de l'actual traçat-, sembla ser que l'única que li resultaria òptima al nou eix seria l'opció nord, que és precisament la que ha aixecat més oposició ecologista atès l'impacte ambiental que significaria el seu pas per la vall del Sió.

Sembla ser que aquest final o principi d'eix transversal està en mans del que executi difinitivament el Ministerio de Fomento, però sembla ser que la Generalitat ja ha explicat amb els fets quina és l'opció que més l'interesa, malgrat no sempre hagi estat clara i pública la posició del Govern català.

Molt probablament l'eix transversal tindrà un impacte positiu per aquells camions que actualment passen pel Vallès, provinents de la Vall de l'Ebre i amb destí a la frontera amb França. Actualment aquest trànsit, que representa al voltant del 4% del trànsit del corredor de l'A-7/B-30, ha de baixar fins a les nostres contrades per enfilar-se de nou cap el nord. Ara disposaran d'una via que travessarà el país sense necessitat d'utilitzar el corredor vallesà. Potser alguns polítics i tècnics es començaran a adonar que el Vallès no pateix de dèficits de gran infraestructures regionals, estil quart cinturó, sinó que els problemes en són tots uns altres que es resolen amb altres actituds i propostes.

De la mateixa manera no podem pensar en perpetuar, alegrament, un augment  del consum d'energia que implica incrementar les emissions de CO2  al planeta. Els motius per reduir-les podrien ser diversos, però lluny de qüestionar la veracitat de les dades o informes, com fan encorbatats comentaristes dels informatius nocturns de les televisions estatals, sí que caldria promoure el concepte de desenvoplupar-se evitant que el nostre entorn sigui el destinatari de l'impacte negatiu del mal anomenat progrés.

És trist pensar que el benestar d'un país es mesuri pels kilowats que gastem, per les línies de telèfon instal·lades, pel nombre de vehicles per habitants, i altres paràmetres que res o poc tenen a veure en fer un ús sostenible del nostre medi, que en definitiva és qui ens auspicia. Si reduïm els problemes ambientals a qüestionar les tendències que ens indiquen el estudis, i a tarifar que val comprar emissions de CO2 a països excedentaris, molt probablament no estem entenent que el més important és fer més utilizant o consumint menys.