diumenge, 11 de gener de 1998

Fem dissabte al Ripoll


(publicat al Diari de Sabadell)

Ja fa dies que el nostre riu més important, el Ripoll, ha esdevingut protagonista rellevant de la nostra vida social, especialment pel projecte de millora i endegament del riu. Tot i així, cal recordar que el riu ha estat al llarg de la història de la ciutat un dels escenaris més destacats del nostre passat col.lectiu, tant per la industrialització, com per les riuades -recentment il·lustrades en l'exposició del Museu d'Història- o com espai de lleure dels ciutadans.

Però, paradoxalment, fins ara el Ripoll ha estat un espai natural oblidat per la col·lectivitat malgrat que al mateix temps no hem renunciat a utilitzar-lo i ocupar-lo, a més o menys destresa, al llarg d'aquests anys. Tanmateix, si fóssim capaços d'imaginar-nos el riu sense la intervenció de l'home, molt probablament no el reconeixeríem. La imatge més freqüent que retindríem seria la d'un riu d'aigües clares,  una comunitat vegetal ufanosa i generosa al voltant del riu, i la presència d'àrees inundables i alguns aiguamolls. Tot plegat configuraria un ecosistema divers i característic de les zones de ribera. A finals d'aquest segle, és evident que intentar recuperar el que potencialment podria ser el Ripoll seria poc viable, no pas perquè tècnicament no sigui possible, sinó perquè potser socialment no seria un encert. Un projecte d'aquestes característiques implicaria eliminar totalment moltes de les activitats industrials i agrícoles que actualment es practiquen en l'àmbit del Ripoll i, per tant, renunciar al llegat de la nostra història.

Però tot i així, el principal deute que tenim els sabadellencs amb el riu és precisament la seva recuperació biològica. En aquest sentit, hem de dotar al riu d'espais que es puguin manifestar com a ecosistemes de ribera i garantir el seu sanejament. Més concretament, hem de fer compatible la indústria i l'agricultura -professional o de lleure- amb els sistemes naturals, avui dia discretament presents. I tot plegat garantint l'ús públic i l'accessibilitat per als ciutadans. Amb tot, no dubto que saldar aquest deute implicarà un esforç tant per a la indústria com per aquells que avui dia ocupen la llera del riu.

D'altra banda, un altre aspecte que no hem d'oblidar és que el Ripoll no es tracta només d'un fil d'aigua que apareix i desapareix en l'àmbit del terme municipal, sinó que precisament forma part d'un sistema hidrològic que no coneix divisions administratives. En aquest sentit és important coordinar esforços amb altres municipis per garantir una política integral de la conca del riu Ripoll.

En el cas de la ciutat hem de ser capaços d'incorporar en el projecte de recuperació del Ripoll els altres rius i rierols que tributen les seves aigües al Ripoll com són el riu Tort, torrent de Colobrers, torrent de Can Bages i torrent de Ribatallada. Des d'una perspectiva ambiental no té sentit aplicar remeis parcials a problemes que tenen el seu origen en un altre tram del riu, per això seria encertat  preveure i coordinar estratègies a nivell de tota la conca.

Dins d'aquesta estratègia de recuperació del riu probablement hi ha dos factors que cal solventar. Un és l'adequació de la indústria i l'altre l'ocupació dels espais fluvials per edificacions o per a la pràctica de l'agricultura, bàsicament de lleure, o per edificacions. Aquest darrer factor evidencia una demanda social, fins ara mal resolta per l'Administració, d'espais per desenvolupar aquesta activitat. Potser la recent polèmica dels horts del Ripoll cal entendre-la en aquest sentit i no pas amb un debat sobrer al voltant de l'interès de l'agricultura.

Respecte a la indústria és necessari que s'ajusti a les normatives ambientals d'abocament d'aigües residuals. Així, mentre que determinades empreses han anat incorporant el tractament de les seves aigües residuals, mitjançant depuradores altres han legalitzat els seus abocaments a través dels Plans de Descontaminació Gradual (PDG), no sent aquesta darrera opció la més adequada. Però, què vol dir això del PDG? A grans trets, és un acord entre el Departament de Medi Ambient, a través de la Junta de Sanejament, i la indústria amb el qual s'autoritza a abocar al riu unes determinades quantitats de productes, sovint per sobre del que està permès, a canvi que l'empresa en un termini fixat de temps, s'ajusti a la normativa ambiental. En poques paraules, és una pròrroga que l'Administració atorga a l'industrial per adaptar-se a la normativa.

Ara bé, a voltes aquests PDG s'eternitzen, i fins i tot es renoven, convertint-se en autoritzacions administratives per abocar aigües residuals que la llei no permet. Consolidar aquesta pràctica implica desvirtuar l'objectiu principal del PDG i alhora implica perpetuar un impacte ambiental al riu. En el cas del Ripoll i dels seus afluents existeixen actualment diverses empreses amb PDG aprovats i prorrogats que, evidentment, s'ha d'evitar que s'eternitzin. Si no potser mai farem ni net, ni dissabte al Ripoll. I, òbviament, això ja no seria ni sostenible ni suportable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada