dilluns, 27 d’abril de 1998

No només Doñana està en perill


(publicat al Diari de Sabadell) 

Les imatges que veiem per la televisió del que està passant al riu Guadiamar no deixen de ser frapants. Lamentablement aquest femer -per dir-ho d'alguna manera- que l'empresa propietària de les mines de Aznalcóllar  tenia instal.lat a la vora del riu Guadiamar de camí al Parc Nacional de Doñana s'ha alliberat. Aquest anhel, legítim per aquell qui pateix la reclusió injusta, en aquesta ocasió no podem celebrar que s'hagi acomplert. Més aviat ens entristeix que les suposades instal·lacions (adequades i segures com sempre) no hagin resistit al bateg i a la força de la massa contaminant reclosa en un indret inadequat i sense opció a la rehabilitació.

La problemàtica de l'esmentat incident no només és greu per l'impacte ambiental sinó també per les conseqüències socials i econòmiques que pot provocar en un cert sector de la població. Pensem sinó amb els agricultors i  pescadors que veuran afectada la seva activitat professional per l'impacte directe dels actuals abocaments.

Molt probablement, per algun alt responsable de l'Administració, la denúncia que els ecologistes varen fer l'any 1995, així com els advertiments anteriors a la denúncia "formal", no eren res més que exageracions i interpretacions massa estrictes de la normativa ambiental. Però aquesta vegada, i lamentablement, el menyspreu dels responsables polítics d'aquelles latituds ha acabat donant la raó a qui en definitiva no volia que passés el que desgraciadament ha passat. En aquestes ocasions es prefereix que el temps no et doni la raó sinó que els que no han estat raonables, pleguin.

Ara bé, des dels mitjans de comunicació caldria ser curosos en el tractament que es fa de l'esmentada notícia, ja que el fet que fins a la data d'avui (ja veurem què passa) no s'hagi vist afectat el Parc Nacional de Doñana no vol dir que l'efecte de la catàstrofe ambiental sigui menor. Focalitzar la problemàtica del Guadiamar en si arriba o no a afectar Doñana és una banalització del que vertaderament ha passat.

Les 5.000 hectàrees enllotades per una espècie d'amalgama  àcida-viscosa i la conversió del riu Guadiamar en un col.lector on només hi flueix tal substància és igual d'inquietant i preocupant que la possible afectació del Parc Nacional. Hem de ser conscients que el règim de protecció d'un espai natural en cap cas avala una política de permisivitat del que pugui passar a la resta del territori que no està protegit.

Col·lectivament tenim la responsabilitat de promoure una consciència ambiental que en cap cas sigui parcial. No podem transmetre que el territori que té valor i que cal protegir només és aquell que li hem atorgat una norma legal. És a dir, no hi ha ecosistemes de primera i de segona, sinó que tenim un medi a vegades més sensible que altres o bé que la pressió de l'home fa que sigui necessària la seva protecció legal. No podem pensar que el riu Guadiamar i el seu sistema natural és menys important que el Guadalquivir.

Caldrà esperar per veure en el futur quina capacitat tindrà el medi de recuperar-se i quant de temps es tardarà a gaudir d'una situació similar a la que hi havia abans de la ruptura de la bassa de contenció dels residus. La Ministra  de Medi Ambient ja ens ha il·lustrat que la geologia serà el nostre gran aliat, que les desenes de metres d'argiles (de caràcter impermeable) que existeixen en el subsòl dels camps d'aquella contrada evitaran que els aqüífers es contaminin i que, per tant, la situació ja està controlada. També ens ha anunciat un incipient debat entre administracions al voltant de qui és el responsable que l'esmentat afer hagi succeït.

M'imagino que un polític ha de transmetre seguretat i confiança, però en cap cas el que no pot fer és generar confusió al voltant del que vertaderament ha passat al Guadiamar. Seria poc noble que tot plegat acabés amb una tirallonga de despropòsits entre administració central i autonòmica, tan sols per esbrinar qui no té la responsabilitat d'evitar el que ha passat.

Tot i així, a casa nostra tenim molts Guadiamars, de molta menys identitat, però a voltes d'impacte similar o si més no assimilable. Esperem que el lamentable fet que avui pateixen les terres de sud de la península ibèrica ens convidi a reflexionar-hi. Cal ser conscients que determinades conductes també poden malmetre i hipotecar el nostre medi. Segurament que abocar l'oli del cotxe pel clavegueram d'un polígon industrial no és comparable al que està passant al Guadiamar, però no perquè sigui  menor l'impacte d'una activitat hem de deixar de combatre-la. Molt probablement la prevenció dels conflictes ambientals és la millor política ambiental que podem fer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada