dimarts, 1 de desembre de 1998

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona

(Publicat al Diari de Sabadell)

Fa pocs dies que es presentava a la ciutat de Sabadell el Pla Territorial Metropolità de Barcelona (PTMB), en el marc d'un acte organitzat per la Càmara de Comerç i Indústria de la ciutat. Aquest estri de planificació preveu donar resposta i projectar, en l'àmbit de la regió metropolitana de Barcelona, les necessitats territorials (habitatges, infraestructures, espais naturals, mobilitat, etc.) pels propers 35 anys, amb el benentès que el període de vigència del Pla dataria des de l'any 1991 fins al 2026.

En termes genèrics, l'existència de l'esmentat Pla és un encert per bé que el que pot neguitejar és el que preveu el Pla, és a dir, el seu contingut. Però, probablement, el més preocupant és l'execució d'una política territorial sense debatre-la, que és precisament el que ha passat al llarg d'aquest anys de autogovern. En definitiva, hem fet i desfet una regió metropolitana amb el Planejament urbanístic i un cert programa d'infraestructures.

Independentment de l'encert o desencert d'aquests anys de política territorial, no seria recomanable que el futur d'aquest territori només depengués de l'acció administrativa del Govern i dels Ajuntaments. És més interessant que sigui fruit d'un debat ciutadà, polític i social; però un debat amb vocació de govern, no pas una tertúlia de cafè per contentar més o menys a tothom. Com en tot debat, és important el rigor i l'accés a la informació per tal que esdevingui profitós per tots plegats i, en última instància, útil per a la col·lectivitat. També hem de ser conscients que en un debat d'aquesta naturalesa haurem de definir cap on volem anar i a què no volem renunciar. En aquest sentit, és cert que la política territorial i, per tant, aquest Pla implicarà posicionar-se respecte a quin model de país es vol optar. Per exemple, hi haurà qui defensarà la construcció del quart cinturó i d'altres que no, uns voldran urbanitzar tot el Vallès i d'altres defensaran la conservació dels espais naturals. Per tant, no seria lícit restringir el debat del PTMB als tècnics o, bé a certs il·lustrat iniciats en la matèria, per no insistir més en aquell vici que "els que estem legitimats per fer-ho som els escollits a les urnes".

Un altre aspecte a tenir en compte és que l'existència del Pla no serveixi per justificar determinats projectes o actuacions de dubtosa solvència. Per exemple, quan es va redactar el "Plan del Area Metropolitana de Barcelona. Una estrategia de Ordenación Territorial" pel període 1974-1990 es preveia la construcció de dos aeroports més, l'un a l'Anoia i l'altre al Vallès Oriental, així com d'un conjunt d'autopistes i nous creixements urbanístics, irrenuciables pel progrés del país. No cal dir que cap dels dos projectes de nous aeroports, ni autopistes com el quart cinturó, no han estat necessaris per assolir un dels períodes més importants de la nostra història col.lectiva, tant des del punt de vista econòmic com social.

Com bé diuen els redactors del Pla, no s'ha de confondre la planificació amb la gestió, és a dir que una cosa és planificar com ha de ser la regió de Barcelona i una altra és fer allò que toca i és necessari pel seu desenvolupament territorial, social i econòmic. Ara bé, de quina planificació parlem si aquesta no preveu i postula les actuacions necessàries, a mig i llarg termini, per fer funcional i sostenible aquesta àrea metropolitana? Com podem parlar frivolament de fer noves autopistes quan l'existència dels actuals peatges provoquen que s'infrautilitzin unes xarxes viàries pensades i dissenyades per absorbir els grans fluxos de trànsit que transcorren per la Regió Metropolitana de Barcelona? Per exemple, la utilització actual de l'autopista A-17 és del 45'7% de la capacitat total de la via, la de l'autopista A-7 (tram de Sant Cugat) es només d'un 20'5% de la seva capacitat i l'autopista E-9 (tram Rubí) només s'utilitza un 13'7% del que la capacitat total li permetria.

Tanmateix, tampoc hem d'oblidar que des d'una perspectiva ambiental no podem pensar que el territori és homogeni i, per tant, que el debat ambiental es resumeix a assolir un percentatge de superfície protegida considerable. Primer de tot el que hauria de fer el Pla és reconèixer la diversitat de paisatges que podem trobar a aquesta regió. Segon, que el que cal protegir no només són els espais forestals de la serralada sinó d'altres, com per exemple els espais agro-forestals i fluvials de la plana del Vallès. En aquest sentit, cal recordar que a la Plana no existeix cap espai natural protegit i és on, en canvi, s'hi troben les àrees més vulnerables, és a dir, aquelles àrees on es fa més necessari de garantir la conservació.

En definitiva, no es tracta de reinventar la regió metropolitana de Barcelona o bé pensar que estem dissenyant una nova ciutat, sinó que hem d'aprendre del territori, hem d'interpretar la història i deixar-nos aconsellar per la prudència. No fos cas que a determinats dibuixos i projectes els hi donéssim credibilitat i solvència amb un exercici més propi de la simulació que de la planificació.



Sabadell, 1 de desembre de 1998.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada