Sobretot aigua a dojo

(publicat al Diari de Sabadell)

Ara que ja arriben tímidament les primeres calors -de fet la setmana que ve ja comença la primavera- a tots plegats se'ns posen els pèls de punta de pensar que aquest pot ser un estiu eixut i sec, amb el conseqüent risc d'incendis forestals o bé que la manca d'aigua ens porti les anunciades restriccions del subministrament d'aquest bé tan preuat.

Aquest hivern que ens deixa ha estat un dels menys plujosos que hem viscut en els últims anys. De ben segur que tots desitgem que l'esperada primavera ens porti centenars de litres d'aigua tant per la natura, com pel camp, com pels ciutadans i ciutadanes que vivim en aquest país mediterrani. És obvi que sense aigua no hi ha vida, però l'actual situació ens pot abocar a presenciar l'angoixa d'una natura que vol esclatar de vida però que es resisteix, involuntàriament, per manca d'aigua.

És evident que el pessimisme no ha de presidir aquesta espera, ansiosa, de veure ploure de veritat. Crec que és un anhel per molts compartit, no només per la necessitat vital que s'omplin els embassaments (per alguns necessitat política), sinó per l'espectacle que implica veure la natura regada pels núvols, tot contemplant la seva esplendorositat primerenca. Aquesta espera, en part emotiva, també és necessària pel conjunt de ciutadans i ciutadanes que utilitzem l'aigua senzillament per viure o bé treballar.

Lluny de glosar un reguitzell de consells sobre què cal fer per estalviar l'aigua (això ja ho fa l'Administració amb més o menys encert) jo em pregunto perquè és precisament ara que hem d'estalviar l'aigua. És que l'aigua és un bé que ens sobra? És que l'aigua només ens preocupa quan ens manca?

Tots plegats hem assumit culturalment, i per tant socialment, que l'aigua és un recurs. De fet, a escola quan ens parlaven de molts elements de la natura els acabàvem anomenant a tots amb allò de "recursos naturals". L'aigua, la terra o bé el carbó eren recursos naturals; quelcom que està al servei de les persones per desenvolupar-nos --per tal de definir-ho d'una manera planera. Molt probablement si parléssim des d'una cultura ambiental els anomenaríem elements. És a dir, l'aigua és un element natural que per si sol ja té dret (si és que la natura té drets) d'existir i fluir per l'escorça o l'interior de la terra. Un element que possibilita diferents formes de vida amb els mateixos drets que les persones a sobreviure en aquest planeta.

Per tant, d'ençà que l'aigua ha esdevingut un recurs imprescindible pel nostre benestar i desenvolupament, hem estat capaços de mesurar-la, conduir-la, transportar-la, envasar-la, comercialitzar-la, consumir-la; i, és més, posant preu a cada una d'aquestes activitats. Aquesta visió ens ha portat a assumir col·lectivament que l'aigua només és un recurs natural al servei de les persones que la consumeixen oblidant el paper únic que té l'aigua per la vida a la terra.

Si som capaços de conviure de forma més solidària i ambiental amb la resta d'organismes vius hem d'assumir que hem de consumir menys aigua, hi hagi o no sequera, s'apropin o s'allunyin les restriccions d'aigua. No podem entendre que l'aigua és un bé natural a explotar, i res més. Segur que una percepció més ambiental de la gestió de l'aigua ens portaria a dissenyar i ampliar polítiques d'estalvi o reutilització de forma ordinària i prioritària com, només per citar un exemple quotidià, reutilitzar l'aigua del bany o del lavabo pel vàter. Tampoc ens estranyaria la necessitat de fomentar una jardineria amb espècies mediterrànies en contra de l'ús indiscriminat de gespes, molt exigents en aigua.

Tot i així, no hem d'oblidar el paper de les empreses encarregades d'extreure, distribuir i comercialitzar l'aigua interessades en augmentar el nombre d'usuaris dels seus serveis i, per tant, de gaudir de més litres d'aigua per tal de comercialitzar-los. En aquest sentit l'Administració, com organisme que ens representa a tots i a totes, té un paper fonamental per regular les aspiracions de determinades empreses amb les necessitats reals d'explotar els nostres béns naturals. Per assolir l'esmentat objectiu cal establir un règim legal que en garanteixi l'ús racional i l'estalvi, evitant la sobreexplotació dels aqüífers, regulant i revisant les concessions dels cabals d'aigua o bé establint el cabal ecològic. Aquestes mesures de caràcter normatiu s'han d'acompanyar d'un compromís i coratge polític per aplicar-les. Espero que quan les pluges caiguin a dojo no ens oblidem que l'aigua s'ha de racionalitzar i estalviar perquè l'aigua no és un recurs inesgotable sinó un bé escàs