dissabte, 11 de novembre de 2000

Ni Bush ni Gore: Nader!


(publicat al Diari de Sabadell)

Ja fa dies que tot això de les eleccions americanes omplen els diaris i la programació de les cadenes de televisió d’arreu del món. Però el més sorprenent és que cada dia que passa els recomptes i recomptes de vots fan trontollar els resultats de les eleccions més tecnològiques de les que es fan i es desfan. Si primer era Florida ara li ha tocat el torn a New Mexico. Imagineu-vos el dia que votem a través de la xarxa!. Finalment, potser ja no ens creurem els resultats de les eleccions ni les d’aquí ni les d’allà.

S’ha de reconèixer que aquesta vegada l’elecció del President dels Estats Units d’Àmerica s’ha convertit en un “show” que ha superat la previsió dels més optimistes. Com a bon espectacle mediàtic, ha batut records d’audiència i expectativa, i ara allò que s’havia de resoldre en una nit ja s’ha convertit en un “culebrot”.

De totes maneres tenim tendència, tots plegats, a ridiculitzar aquesta històrica elecció de President dels EUA, però és el reflex de la forma actual d’entendre la política: poca ideologia i molt màrqueting. L’èxit d’aquesta manera de fer política, que s’implanta  a les democràcies del primer món, consisteix en que les diferents opcions són “caracteritzades”, se’ls hi dona “forma” i “cara”, i vostè ja els pot votar!! Si vota a Gore és progressista, si vota a Bush és conservador. No cal dir que a casa nostra aquesta fórmula s’implanta amb rapidesa i diligència. Només fa falta recordar les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

Evidentment amb aquesta situació, fortament bipolaritzada, qui no s’alinia amb alguna d’aquestes faccions és acusat de traïdor de la causa més noble que és la d’assolir la representació popular per garantir el bon govern. En aquesta situació és la que s’ha trobat l’advocat de la Harvard Law School, Ralph Nader, que ha encapçalat la candidatura del partit ecologista a la presidència dels Estats Units, fent “tiquet” (parella  electoral) amb Winona LaDuke, líder del moviment de dones indígenes.

Els demòcrates han acusat a Nader de ser el responsable de la possible victòria electoral de Bush; de fet, ara que tot plegat encara esta pendent de les últimes butlletes aquestes crítiques han disminuït considerablement, però de ben segur que tornaran si finalment en Gore perd. Però el motiu d’aquesta actitud es deu al seu coratge, valent i coherent, de no retirar-se, a pocs dies de la celebració de l’elecció, davant de la pressió dels demòcrates. El 3% de vots aconseguits, suposadament pro-Gore, haurien estat suficients per garantir la presidència a l’actual vicepresident americà.

Però en Nader, i la gent del partit ecologista, saben millor que ningú que votar Bush o Gore és el mateix. Similar al que succeeix en determinats països democràtics on l’existència del partit únic (el del poder) no és una qüestió d’impossició reglamentària o constitucional sinó de voluntat pròpia. Senzillament els partits tradicionals  esdevenen les corrents internes d’un partit únic que té clar qui és el poder real i com se l’ha de servir, i que simplement  es posen d’acord per repartir les quotes i subsidis que aporten els càrrecs electes amb responsabilitat de govern, oblidant les diferències ideològiques o programàtiques que postulen i representen.

La llarga trajectòria de Nader com a defensor dels drets dels consumidors arrenca a finals del anys cinquanta quan denuncia a la potent indústria americana de l’automòbil per la manca d’inversions en elements de seguretat dels cotxes, ja que la seva pràctica inexistència provocava milers de seqüeles als conductors accidentats. A partir d’aquest fets, Nader treballa arreu del país, com advocat, lluitant a favor dels consumidors i pleitejant contra la indústria de l’automòbil. Amb els diners i la publicitat que aconsegueix crea, amb seu a Washington, una organització dedicada a fomentar iniciatives legislatives a favor dels consumidors, dels treballadors, del medi ambient, en contra dels abusos de les grans corporacions financeres i industrials i a incrementar la participació dels ciutadans en el Govern.

Repassant les propostes de Ralph Nader de ben segur que l’Europa social el votaria majoritàriament, els seus postulats són molt similars als que avui dia defensem molts ciutadans i ciutadanes d’aquest país (abolició de la pena de mort, assistència sanitària universal). Però sense cap mena de dubte el principal front de batalla de Nader és el pes i el rol que juguen les gran corporacions financeres i industrials en les decisions polítiques i econòmiques que inciten.

De fet, aquesta és la clau de volta per entendre, des d’Europa, la resistència de Nader a abandonar la cursa electoral. No és que Bush sigui un malvat conservador i que Gore sigui un heroi progressista, sinó que existeix una altra manera de fer política, contribuir al benestar col.lectiu, viure  i ser coherent. Jo l’hauria votat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada