El preu de les deixalles
(Publicat al Diari de Sabadell, 28 de novembre de 2003)
Paguem molt o poc per eliminar les deixalles que produïm? Podem escollir a l’hora de comprar quins embolcalls volem? Podem triar entre envàs de plàstic o de vidre retornable? Les deixalles les produeixen els fabricants, els comerciants o els consumidors? És ambientalment correcte dipositar les nostres deixalles en un forat? Segurament la resposta a cada una d’aquestes preguntes pot ser diversa i al mateix temps contradictòria, però és cert que l’augment de les taxes municipals relacionades amb les deixalles no han deixat indiferent a la ciutadania, i Sabadell tampoc no ha estat una excepció.
Els motius pels quals han augmentat moltes taxes municipals a diverses ciutats i viles del país es deuen a la retirada de part de l’IAE, a l’administració desigual dels recursos econòmics que realitza cada ens municipal -hi ha qui gestiona millor- i al model de finançament municipal vigent. Enguany la taxa municipal de residus ha estat objecte en molts municipis d’un augment, ja que el proper 1 de gener de 2004 entra en vigor la llei 16/2003, de 13 de juny, de finançament de les infraestructures de tractament de residus i de cànon sobre la deposició de residus. Aquesta llei estableix que a partir de l’any que ve s’haurà de pagar 10 euros per tona (1.000 quilos) de deixalles dipositada a l’abocador. Aquest preu de 10 euros per tona és susceptible d’ésser modificat anualment per mitjà de la Llei de pressupostos del Govern de Catalunya.
Segons les dades del Govern de Catalunya, a Sabadell l’any 2002 vàrem generar 93.156 tones de deixalles. D’aquestes, 83.841 van anar a parar a l’abocador de Coll Cardús i la resta varen ser valoritzades a través de la recollida selectiva del vidre, paper, cartró, envasos, piles, medicaments, matèria orgànica, tèxtil, residus voluminosos, poda-jardineria i altres residus de la deixalleria. Per tant, actualment a Sabadell estem evitant que pràcticament el 10% de les deixalles que produïm no vagin a l’abocador i s’aprofitin d’alguna manera. A partir d’aquestes dades podem dir que les deixalles que produïm cada ciutadà i que van a parar a l’abocador són 456 quilos per any. Per tant, l’aplicació del cànon de residus representaria a cada ciutadà pagar 4,56 euros a l’any.
Un dels objectius de les polítiques de gestió de les deixalles és precisament aprofitar al màxim possible totes les deixalles que no hem estat capaços d’evitar-ne la producció. És evident que el millor residu és aquell que no produïm, però a vegades la nostra conducta potser no és la més encertada o bé no tenim cap altra opció. A vegades, si volem consumir o comercialitzar determinats productes hem de quedar-nos més residus dels necessaris. Segurament caldria revisar la fiscalitat d’aquells que continuen posant en el mercat productes, o exercint pràctiques, que impliquen un augment de les deixalles que se’ns imputen als ciutadans. Malauradament avui dia la ciutadania i part del comerç no tenim gaire opcions per exigir aquest canvi necessari.
D’altra banda, cal afavorir la minimització de la producció de deixalles i aprofitar tot allò que es pugui per millorar la qualitat ambiental del nostre país. La recollida selectiva, separació, reciclatge i reutilització han de permetre aprofitar els residus com a recurs i disminuir el seu impacte ambiental. Per assolir aquest objectiu calen un seguit d’inversions que requereixen d’un esforç econòmic conjunt. Les actuacions previstes, discutibles, són les que estan contemplades en el programa de gestió de residus municipals a Catalunya per al període 2001-2006.
El cànon de residus és un impost ecològic que pretén penalitzar aquells residus que van a parar directament a l’abocador. Per aquest motiu a l’hora d’analitzar i debatre si la taxa de residus de la ciutat és l’adequada, seria bo diferenciar què és el cànon residus i què són la resta de les despeses que se’ns volen imputar per eliminar les nostres deixalles. No deixa de ser oportunista l’actitud d’alguns ajuntaments d’aprofitar l’entrada en vigència d’aquest cànon per augmentar la pressió fiscal als ciutadans, però no comparteixo l’opinió de “menys impostos, més serveis i de més qualitat”.
Tanmateix si els ciutadans col·lectivament som capaços de minimitzar, recuperar, reciclar, reutilitzar i exigir a l’Administració que ens doti dels mitjans per fer-ho, cada vegada seran menys les tones que van a parar a l’abocador. Conseqüentment el cànon de residus que ens tocarà pagar serà menor. Ara bé, el que no seria admissible és que a través d’aquest impost ambiental es pretengués finançar altres actuacions que res tenen a veure amb la minimització i valoració (recuperació, reciclatge, reutilització) dels residus.
Sabadell, 24 de novembre de 2004
Paguem molt o poc per eliminar les deixalles que produïm? Podem escollir a l’hora de comprar quins embolcalls volem? Podem triar entre envàs de plàstic o de vidre retornable? Les deixalles les produeixen els fabricants, els comerciants o els consumidors? És ambientalment correcte dipositar les nostres deixalles en un forat? Segurament la resposta a cada una d’aquestes preguntes pot ser diversa i al mateix temps contradictòria, però és cert que l’augment de les taxes municipals relacionades amb les deixalles no han deixat indiferent a la ciutadania, i Sabadell tampoc no ha estat una excepció.
Els motius pels quals han augmentat moltes taxes municipals a diverses ciutats i viles del país es deuen a la retirada de part de l’IAE, a l’administració desigual dels recursos econòmics que realitza cada ens municipal -hi ha qui gestiona millor- i al model de finançament municipal vigent. Enguany la taxa municipal de residus ha estat objecte en molts municipis d’un augment, ja que el proper 1 de gener de 2004 entra en vigor la llei 16/2003, de 13 de juny, de finançament de les infraestructures de tractament de residus i de cànon sobre la deposició de residus. Aquesta llei estableix que a partir de l’any que ve s’haurà de pagar 10 euros per tona (1.000 quilos) de deixalles dipositada a l’abocador. Aquest preu de 10 euros per tona és susceptible d’ésser modificat anualment per mitjà de la Llei de pressupostos del Govern de Catalunya.
Segons les dades del Govern de Catalunya, a Sabadell l’any 2002 vàrem generar 93.156 tones de deixalles. D’aquestes, 83.841 van anar a parar a l’abocador de Coll Cardús i la resta varen ser valoritzades a través de la recollida selectiva del vidre, paper, cartró, envasos, piles, medicaments, matèria orgànica, tèxtil, residus voluminosos, poda-jardineria i altres residus de la deixalleria. Per tant, actualment a Sabadell estem evitant que pràcticament el 10% de les deixalles que produïm no vagin a l’abocador i s’aprofitin d’alguna manera. A partir d’aquestes dades podem dir que les deixalles que produïm cada ciutadà i que van a parar a l’abocador són 456 quilos per any. Per tant, l’aplicació del cànon de residus representaria a cada ciutadà pagar 4,56 euros a l’any.
Un dels objectius de les polítiques de gestió de les deixalles és precisament aprofitar al màxim possible totes les deixalles que no hem estat capaços d’evitar-ne la producció. És evident que el millor residu és aquell que no produïm, però a vegades la nostra conducta potser no és la més encertada o bé no tenim cap altra opció. A vegades, si volem consumir o comercialitzar determinats productes hem de quedar-nos més residus dels necessaris. Segurament caldria revisar la fiscalitat d’aquells que continuen posant en el mercat productes, o exercint pràctiques, que impliquen un augment de les deixalles que se’ns imputen als ciutadans. Malauradament avui dia la ciutadania i part del comerç no tenim gaire opcions per exigir aquest canvi necessari.
D’altra banda, cal afavorir la minimització de la producció de deixalles i aprofitar tot allò que es pugui per millorar la qualitat ambiental del nostre país. La recollida selectiva, separació, reciclatge i reutilització han de permetre aprofitar els residus com a recurs i disminuir el seu impacte ambiental. Per assolir aquest objectiu calen un seguit d’inversions que requereixen d’un esforç econòmic conjunt. Les actuacions previstes, discutibles, són les que estan contemplades en el programa de gestió de residus municipals a Catalunya per al període 2001-2006.
El cànon de residus és un impost ecològic que pretén penalitzar aquells residus que van a parar directament a l’abocador. Per aquest motiu a l’hora d’analitzar i debatre si la taxa de residus de la ciutat és l’adequada, seria bo diferenciar què és el cànon residus i què són la resta de les despeses que se’ns volen imputar per eliminar les nostres deixalles. No deixa de ser oportunista l’actitud d’alguns ajuntaments d’aprofitar l’entrada en vigència d’aquest cànon per augmentar la pressió fiscal als ciutadans, però no comparteixo l’opinió de “menys impostos, més serveis i de més qualitat”.
Tanmateix si els ciutadans col·lectivament som capaços de minimitzar, recuperar, reciclar, reutilitzar i exigir a l’Administració que ens doti dels mitjans per fer-ho, cada vegada seran menys les tones que van a parar a l’abocador. Conseqüentment el cànon de residus que ens tocarà pagar serà menor. Ara bé, el que no seria admissible és que a través d’aquest impost ambiental es pretengués finançar altres actuacions que res tenen a veure amb la minimització i valoració (recuperació, reciclatge, reutilització) dels residus.
Sabadell, 24 de novembre de 2004
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada