No quan jo governo
(Publicat al Diari de Sabadell, 18 de juny de 2005)
Ja fa mesos que des de diferents instàncies públiques i privades s’irriten amb facilitat davant de l’actitud dels ciutadans i ciutadanes contraris a determinats projectes. Molts d’ells amb elevada incidència ambiental. Fàcilment se’ls acusa d’insolidaris i egoistes per després batejar-los de militar i promoure la “cultura del no”. Els més il·lustrats recorren als acrònims forans per etiquetar-los de NIMBY (Not In My Back Yard) que vindria a ser –d’acord amb la tipologia de d’habitatges nord-americans- “no al pati de casa”. Sense defugir a recórrer als acrònims forasters, només recordar que també existeix l’actitud NIMEY (Not In My Election Year) que traduït i adaptat a la realitat catalana vindria a ser “No en any d’eleccions”, però que també podria ser versionat com: "No, quan jo governo".
Avui els que governen i els que han governat els molesta que la ciutadania no sigui fidel a les seves decisions i visions particulars del país. Els de l’oposició acusen al Govern de paralitzar el país per fer cas als de la cultura del no, però la realitat és que als de l’actual Govern els incomoda que se’ls demani coherència i fermesa en allò que es defensava quan no es governava. Després es comprova que des del Govern es transita suament cap a posicions, en el fons, més pròximes amb els que governaven en l’anterior legislatura. Una escenificació de discrepància parlamentària per confluir després en un model únic i aplaudit d’evitar que els del “No” se’n surtin.
Per aquest motiu es vol fer veure que la gent és insolidària per no acceptar que es construeixi una presó vora de casa seva en sòl no urbanitzable, deixar passar una línia de molta alta tensió o construir una autopista de vuit carrils. En principi, actuacions suposadament d’interès per la comunitat. Cal, però, deixar clar que, primer de tot, els ciutadans, encara que sigui al pati de casa seva, tenen dret a dir-hi la seva o fins i tot a oposar-s’hi. La condició de veí en cap cas pot limitar el dret democràtic de discrepar de determinades decisions que no sempre estan argumentades i a vegades esdevenen poc raonables. Per tant, cal demanar respecte a aquells que també volen decidir el futur del seu pati.
En segon lloc, tampoc no es poden reduir els conflictes ambientals i territorials a una colla de veïns emprenyats que utilitzen arguments ecologistes per oposar-se a molts d’aquests projectes. Malgrat que a algú li costi d’admetre-ho, també existeix un moviment ecologista i cívic amb visió més global del model de país o comarca que es vol. Val a dir que, a diferència d’altres conflictes ambientals o socials on el subjecte és indeterminat, o bé és redueix al nom d’un cap d’estat, a casa nostra aquests tenen nom, cognom i adreça, i és clar, això a vegades no agrada ni és comode.
Certament, sense oposició o desqualificant-la, es governa amb comoditat i complaença, però el conjunt de la comunitat hi surt perdent si l’oposició és feble, no només per la funció de control que desenvolupa, sinó també per la part d’innovació i de canvi que provoca. L’evolució política i social del nostre país no hagués existit sense la cultura del no o de l’oposició.
Tanmateix, el que ha passat és que a vegades s’ha aprofitat l’oposició cívica per obtenir rèdits electorals o plusvàlues particulars. Fa mesos la política territorial de l’anterior govern era nefasta, es denunciava amb bel·ligerància i s’editaven llibres sobre els conflictes territorials a les portes de les eleccions. Ara, però, observem l’apatia d’uns i l’exercici d’una política territorrial i ambiental massa similar a la de l’anterior Govern, per part dels altres. Aquesta, però, no és una situació gens confortant. Després d’anys d’escoltar proclames “desarrollistes” a favor de l’ocupació de Vallès, l’actual Govern continua entossudit en finalitzar l’obra i el model territorial de l’etapa passada. I un bon exemple és la defensa de l’arcaic projecte del quart cinturó.
Segurament una de les millors virtuts de qualsevol partit polític seria defensar el mateix quan es governa que quan s’està a l’oposició; per diferents motius, però especialment per manifestar credibilitat i garantia de canvi. Un canvi de cultura política i territorial que no és fàcil però necessari en la cruïlla que ens trobem.
Sabadell, 13 de juny de 2005.
Ja fa mesos que des de diferents instàncies públiques i privades s’irriten amb facilitat davant de l’actitud dels ciutadans i ciutadanes contraris a determinats projectes. Molts d’ells amb elevada incidència ambiental. Fàcilment se’ls acusa d’insolidaris i egoistes per després batejar-los de militar i promoure la “cultura del no”. Els més il·lustrats recorren als acrònims forans per etiquetar-los de NIMBY (Not In My Back Yard) que vindria a ser –d’acord amb la tipologia de d’habitatges nord-americans- “no al pati de casa”. Sense defugir a recórrer als acrònims forasters, només recordar que també existeix l’actitud NIMEY (Not In My Election Year) que traduït i adaptat a la realitat catalana vindria a ser “No en any d’eleccions”, però que també podria ser versionat com: "No, quan jo governo".
Avui els que governen i els que han governat els molesta que la ciutadania no sigui fidel a les seves decisions i visions particulars del país. Els de l’oposició acusen al Govern de paralitzar el país per fer cas als de la cultura del no, però la realitat és que als de l’actual Govern els incomoda que se’ls demani coherència i fermesa en allò que es defensava quan no es governava. Després es comprova que des del Govern es transita suament cap a posicions, en el fons, més pròximes amb els que governaven en l’anterior legislatura. Una escenificació de discrepància parlamentària per confluir després en un model únic i aplaudit d’evitar que els del “No” se’n surtin.
Per aquest motiu es vol fer veure que la gent és insolidària per no acceptar que es construeixi una presó vora de casa seva en sòl no urbanitzable, deixar passar una línia de molta alta tensió o construir una autopista de vuit carrils. En principi, actuacions suposadament d’interès per la comunitat. Cal, però, deixar clar que, primer de tot, els ciutadans, encara que sigui al pati de casa seva, tenen dret a dir-hi la seva o fins i tot a oposar-s’hi. La condició de veí en cap cas pot limitar el dret democràtic de discrepar de determinades decisions que no sempre estan argumentades i a vegades esdevenen poc raonables. Per tant, cal demanar respecte a aquells que també volen decidir el futur del seu pati.
En segon lloc, tampoc no es poden reduir els conflictes ambientals i territorials a una colla de veïns emprenyats que utilitzen arguments ecologistes per oposar-se a molts d’aquests projectes. Malgrat que a algú li costi d’admetre-ho, també existeix un moviment ecologista i cívic amb visió més global del model de país o comarca que es vol. Val a dir que, a diferència d’altres conflictes ambientals o socials on el subjecte és indeterminat, o bé és redueix al nom d’un cap d’estat, a casa nostra aquests tenen nom, cognom i adreça, i és clar, això a vegades no agrada ni és comode.
Certament, sense oposició o desqualificant-la, es governa amb comoditat i complaença, però el conjunt de la comunitat hi surt perdent si l’oposició és feble, no només per la funció de control que desenvolupa, sinó també per la part d’innovació i de canvi que provoca. L’evolució política i social del nostre país no hagués existit sense la cultura del no o de l’oposició.
Tanmateix, el que ha passat és que a vegades s’ha aprofitat l’oposició cívica per obtenir rèdits electorals o plusvàlues particulars. Fa mesos la política territorial de l’anterior govern era nefasta, es denunciava amb bel·ligerància i s’editaven llibres sobre els conflictes territorials a les portes de les eleccions. Ara, però, observem l’apatia d’uns i l’exercici d’una política territorrial i ambiental massa similar a la de l’anterior Govern, per part dels altres. Aquesta, però, no és una situació gens confortant. Després d’anys d’escoltar proclames “desarrollistes” a favor de l’ocupació de Vallès, l’actual Govern continua entossudit en finalitzar l’obra i el model territorial de l’etapa passada. I un bon exemple és la defensa de l’arcaic projecte del quart cinturó.
Segurament una de les millors virtuts de qualsevol partit polític seria defensar el mateix quan es governa que quan s’està a l’oposició; per diferents motius, però especialment per manifestar credibilitat i garantia de canvi. Un canvi de cultura política i territorial que no és fàcil però necessari en la cruïlla que ens trobem.
Sabadell, 13 de juny de 2005.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada