dissabte, 16 de desembre de 2006

La carretera de Matarodona

(Publicat al Diari de Sabadell, dissabte 16 de desembre de 2006)

L’inici de la construcció de la carretera forestal de Matarodona ha aixecat polseguera tal com era d’esperar. En part, per l’oposició argumentada de la Coordinadora per la Salvaguarda del Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac i, per l’altra, la poca credibilitat dels objectius reals de l’obra.

La gènesi d’aquesta infraestructura cal buscar-la en l’onada d’incendis del 1986. A Catalunya aquell any es varen cremar 65.811 hectàrees i les flames arribaren a Montserrat i part de la serra de l’Obac. D’allò ja fa 20 anys i durant aquest període només l’any 1994 es va repetir un episodi similar, però tristament la superfície cremada al nostre país pel foc va ser superior.

Després d’aquell calorós estiu, la Diputació de Barcelona, entitat gestora del Parc Natural de Sant Llorenç, va proposar un seguit de noves carreteres i pistes forestals per millorar les tasques de prevenció i extinció dels incendis forestals que poguessin afectar el parc natural. En aquesta proposta ja apareixia la carretera de Matarodona. El conjunt de la proposta era excessivament logística i poc eficaç per combatre un possible incendi a Sant Llorenç, espai natural d’orografia accidentada. Tanmateix, segurament una mesura pròpia de l’època atesos els coneixements i els mitjans que es disposaven per evitar i aturar el foc forestal.

A tot això cal afegir l’adquisició de la finca de Matarodona per part de la Diputació de Barcelona i la decisió de concentrar els equipaments i serveis de gestió del Parc Natural al Coll d’Estanalles i més tard ampliar-los al Mas de la Mata. En aquest context prenia més força i sentit la construcció de la carretera de Matarodona per l’ús quotidià del personal del servei de parcs. Així mateix, defensar la construcció d’aquesta carretera i el seu elevat impacte ambiental per aquest usos domèstics era injustificable. Per aquest motiu es va vestir un argumentari per defensar el projecte i es va insistir en les mesures de prevenció i extinció d’incendis per justificar la carretera. Un recurs hàbil davant d’una societat extremadament sensible i emotiva als incendis forestals. Aquelles decisions dels noranta han perdurat fins avui que les màquines han entrat al Parc Natural.

Després de 20 anys tots hem après que la prevenció, però especialment l’extinció d’un foc al Parc Natural, passa per detectar ràpidament el seu conat i garantir l’ús immediat dels mitjans aeris. Tot i així, tampoc tinc clar la capacitat de l’administració de conèixer els riscos laborals que poden comportar suposades mesures per facilitar l’extinció d’incendis. En aquest cas, desconec si s’ha avaluat què representaria pels mitjans terrestres d’extinció d’incendis situar-se o utilitzar la futura carretera de Matarodona en cas d’incendi. Un traçat de nova carretera que bona part passa enclotada entre canals. En aquest sentit m’imagino que els responsables polítics d’aprovar el projecte han avaluat el risc i assumit les possibles responsabilitats en cas d’accident laboral.

El més estrany de tot plegat és aquesta insistència en mantenir els arguments dels vuitanta quan les coses han canviat tant en el camp de les mesures de prevenció i extinció d’incendis forestals, si veritablement aquest és l’objectiu.

Fins ara, si el projecte s’havia aturat era per la manca d’una declaració d’impacte ambiental favorable i les actuacions de la Coordinadora. No va ser fins l’arribada del Govern tripartit quan la Direcció General de Medi Natural, liderada per EUiA, va donar el vistiplau a la declaració d’impacte ambiental Per aquest motiu, el responsable d’aquesta carretera no només és el promotor, és a dir la Diputació de Barcelona, sinó també el Govern català, que l’ha avalat amb una declaració d’impacte ambiental favorable.

Independentment de les accions jurídiques que es derivin per part de promotors i opositors, el que hauríem de saber és: quantes vegades s’utilitzarà aquesta carretera? i el més rellevant: per a quin ús? Amb aquestes dades podríem conèixer amb rigor el motiu real d’aquesta via forestal. També, però, podríem aventurar-nos a predir les vegades que s’utilitzarà per l’extinció d’incendis, i atesa la informació publicada per les diferents parts, serà gairebé zero. D’altra banda, els usos relacionats amb patrullar i gestió del parc tendirà a l’alça. En aquest supòsit resultaria paradoxal que s’haguessin destinat diners públics per actuacions encaminades a alterar els hàbitats del Parc Natural de Sant Llorenç i no pas a protegir-los. (mcunill@drac.com)

Sabadell, 12 de desembre de 2006.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada