dijous, 12 de desembre de 2013

De la cocapitalitat al lideratge compartit

 (Publicat al Diari de Sabadell, dijous 12 de desembre de 2013)

A la segona meitat de la dècada dels vuitanta es desfermava de nou la polèmica política sobre la capitalitat del Vallès Occidental. L’aprovació de la nova delimitació comarcal del 1987 esperonava un estira-i-arronsa que finalment el 1990 es dirimeix amb el repartiment del títol de capitalitat entre Sabadell i Terrassa. Un debat que al llarg de dècades s’ha reproduït en altres indrets i capitalitats en litigi arreu del país. Sense oblidar l’allau de propostes que va comportar la definició de les vegueries.

Sabadell
La capitalitat és un reconeixement explícit i alhora l’enaltiment de la ciutat escollida, un element d’identitat, una oportunitat de gaudir o oferir serveis d’interès general i un motiu d’orgull local. Aquest darrer aspecte no sempre ben entès i aprofitat. Si la capitalitat és motiu de conflicte, sempre es plantegen diferents opcions sobre la taula amb més o menys encert. Una primera proposta és dividir el territori amb més comarques i repartir capitals, una altra és proposar una tercera ciutat -com va ser el suggeriment d’en Pau Vila als anys trenta a favor de Sant Cugat del Vallès-, una tercera és optar per crear una nova ciutat com va ser el projecte megalòman fracassat de Sabatasa del Caudillo o bé finalment repartir els serveis de capitalitat entre dues ciutats. Tot plegat, mesures per apaivagar rivalitats que no porten enlloc ni generen més benestar al conjunt de la ciutadania.

Aquestes decisions han abocat les ciutats a competir en el nombre d’habitants, un indicador inequívoc del pes d’una ciutat en la nostra cultura desarrollista. Per exemple, el març del 2005 es publicitava que Terrassa havia arribat als 200.000 habitants i superava per primera vegada a Sabadell. Val a dir que la capitalitat també es defensa des dels seus actius. Sovint Sabadell posa el seu genuí accent sobre el banc que porta el nom de la ciutat, sobre l’aeròdrom, El Corte Inglés o el recent Ikea. Sense ànim d’aprofundir amb més exemples, sí que cal afegir la fascinació amb les infraestructures. Aquesta fita compartida porta als governs municipals a escenificar el consens per ocupar més territori i reivindicar l’esperança velada de tornar a créixer. Fa pocs dies a la seu del Consell Comarcal de Vallès Occidental els alcaldes i el conseller del ram s’aplegaven per demanar més formigó pel Vallès. Sembla que no es vulgui aprendre de l’experiència traumàtica d’aquests darrers anys. Milions d’euros de deute públic per construir infraestructures innecessàries que tard o d’hora pagarem, puntualment i amb interessos, els ciutadans.

Ocupar més territori, créixer en nombre d’habitants, més infraestructures, més consum, rescat del sector financer, afebliment de l’acció pública són receptes que no han funcionat ni tampoc són vàlides per garantir el benestar present i futur de les persones. Ja toca que definitivament comencem a oblidar aquest model basat en la idea pueril del creixement il·limitat. Ara cal cercar noves activitats econòmiques que ens permetin obtenir rendes i serveis que ens garanteixin el benestar de les persones i alhora generar nova ocupació en l’àmbit local. L’any 2012 la mitjana d’atur registrat a les ciutats de Sabadell i Terrassa va ser de 43.650 i en el conjunt de la comarca de 84.287 persones. Competir en aquest àmbit per veure qui té més o menys atur seria del tot pervers. Aquesta i altres situacions ens conviden a treballar decididament en xarxa entre municipis i exercir un lideratge compartit i cooperatiu. És obvi que el problema és comú i la solució conjunta. Molt similar com succeeix en molts afers ambientals. Un pot reduir les seves emissions de gasos efecte hivernacle, però si el teu veí no ho fa, l’esforç individual és testimonial.

En aquest context, apostar per emprendre noves iniciatives en el camp de les indústries culturals, l’economia verda i la del coneixement és vital. Avui potser són incipients, però demà seran determinants. També és bàsic no desatendre l’actual xarxa d’activitats econòmiques i fomentar la renovació i/o actualització d’aquelles que ho requereixin. La diversitat d’activitats i actors socials ens garanteixen unes ciutats i pobles al Vallès d’elevada capacitat de resiliència cultural, ambiental i socioeconòmica. Aquesta segurament és la clau dels anys que vénen: exercir i posar en valor les capacitats de tots plegats per superar els actuals reptes de la comarca postdesarrollista.

A Sabadell apel·lar o governar des del sabadellenquisme serà poc menys que rellevant. En el context de la crisi mercurial, en l’àmbit nacional l’exercici del dret democràtic de decidir la nostra relació amb la resta de pobles d’Europa i l’actual situació socioeconòmica requereix una nova etapa propositiva i de lideratge compartit amb la resta de ciutats i pobles del nostre entorn. Al cap i a la fi es tracta de garantir el benestar de les persones i el seu entorn.