Parc natural o temàtic

(Publicat al Diari de Sabadell, 13 d'octubre de 2015)

Recentment del Govern ha aprovat la declaració de Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser (14.750 ha) a la comarca del Ripollès, amb una vocació clarament transfronterera en l’argot del nacionalisme dels Estats que governen la vella Europa. Des del bioregionalisme, segurament se’l batejaria com el Parc Natural del Pirineu Oriental Mediterrani. Parc que caldria afegir als territoris del que avui aixopluga el Parc Naturel Régional des Pyrénées Catalanes.

Aquest nou parc natural és una oportunitat per homenatjar la visió de l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí que conjuntament amb l’enginyer i germà Santiago varen redactar el Pla de distribució en zones del territori català (més conegut com el Regional Planning de 1932). En poques paraules, en Rubió i Tudurí deia que el Pla tenia per objecte “distribuir amistosament la superfície del país entre les distintes activitats que se la disputen, i permetre que la transformació necessària del paisatge natural en espai agrícola, industrial i urbà es faci de la manera més endreçada possible”. En la seva proposta de fa més de vuitanta anys, de definició dels parcs naturals necessaris, ja hi figuraven molts dels espais que s’han declarat. També aquest darrer, anomenat en el seu moment de l’Alt Ter. Tot i així, d’aquella proposta encara queda per reconèixer les Muntanyes de Prades.

De fet, la declaració d’un parc natural és un reconeixement legal i social d’uns valors ambientals únics que cal preservar per conservar la biodiversitat i patrimoni natural d’un territori. Alhora, permet evitar les activitats que puguin malmetre’l i també fer compatibles aquelles activitats pròpies del lloc com les agràries, del coneixement o de lleure. Precisament són les activitats que entren en “conflicte” amb l’objectiu principal d’un parc natural les que generen debat i discussió entre els agents implicats.

De conflictes n’hi ha de tota mena, però un de destacat en els parcs naturals és la freqüentació o hiperfreqüentació de molts dels seus indrets. Un recent estudi de l'Institut Cerdà xifrava el nombre d’usuaris/any dels parcs naturals vallesans el 2012 en molts milers de persones. En concret, Collserola 2.500.000, Montseny 1.057.090 i Sant Llorenç del Munt i l’Obac 148.235 visitants. En un altre estudi amb dades del mateix període, fixava una forquilla mensual de visitants al cim de la Mola entre 13.000 i 25.000 persones.

A la freqüentació s’hi ha de sumar l’èpica de l’aventura en forma de curses “extrem” o de modalitats maratonianes contra rellotge que han vist en les joies dels espais naturals protegits del país els escenaris ideals per aquestes gestes proto-olímpiques. Tot plegat, molt allunyat del lleure cultural i saludable que requereixen aquests espais naturals singulars. El fet de celebrar i publicitar aquesta mena d’esdeveniments comporta indefugiblement que hom pensi que aquests espais serveixen per a aquesta mena d’activitats. A les tradicionals activitats motoritzades (motocicletes tot terreny, quads) s’hi ha d’afegir les bicicletes de muntanya en formats diversos, entre ells el descens d’elevat risc tant pels practicants com els altres usuaris. La senyalització dels vials adequats, la regulació de velocitats i els mitjans permesos no són suficients. Per aquest motiu, els òrgans gestors i administratius dels parcs han de ser actius per evitar l’actual desgavell. I també sensibilitzar als usuaris que els parcs naturals no són un parc d’atraccions on tot s’hi val.

Sabadell, 12 d’octubre de 2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Creixement i immobilitat

Espigolar entre deixalles

La Plaça zona zero