dimarts, 5 de juliol de 2016

Els passius ambientals

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 5 de juliol de 2016)

Fa pocs dies a la seu del noble Ateneu Barcelonès, l'ecologista Santiago Vilanova va promoure una sessió sobre els grans passius ambientals de les empreses. La xerrada va anar a càrrec dels ambientòlegs Santiago Gorostiza i Marta Pujadas amb l'acompanyament de l'economista Joan Martínez Alier. La intervenció es va centrar amb els exemples d'Ercros a Flix (Ribera d'Ebre) i les mines de potassa del Bages. Ara bé, no només aquestes empreses han deixat passius ambientals en el nostre país, segurament s’haurien d’inventariar tots aquells que ens ha llegat la industrialització d'ençà de la seva eclosió el segle XIX. I no són pocs!

Els passius ambientals vénen a ser el conjunt dels danys ambientals, en termes de contaminació de l'aigua, del sòl, de l'aire, del deteriorament dels béns i dels ecosistemes, produïts per una activitat industrial, durant el seu funcionament ordinari o per accidents imprevistos, al llarg de la seva història. Aquesta definició de l’Observatori del Deute en la Globalització també fa èmfasi en el context en les relacions entre el nord i el sud. La ubicació d'activitats extractives o potencialment contaminants en països on la normativa social i ambiental és menys equitativa i restrictiva ha estat el motor de molts passius ambientals arreu del món.

Amb major o menor intensitat existeixen prop dels territoris industrialitzats diferents passius ambientals que condicionen el benestar passat, actual i futur de les persones que viuen en aquest entorn. Associat a aquests passius ambientals hi ha el cost de restitució ambiental del territori i de compensar a la ciutadania respecte als impactes que ja no podran ser revertits. El primer problema és el reconeixement de la responsabilitat per part del causant i, el segon, que aquest assumeixi el cost de la restitució dels danys ambientals i les compensacions socioambientals. La majoria de les corporacions i empreses pledegen eternament per evitar el reconeixement jurídic de la seva imprudència ambiental. La falta d'ètica és evident, però insuficient per assumir la jurídica. En el cas de Flix, l'empresa encara no ha reconegut mai la responsabilitat i acaba essent l'administració (tots plegats) qui assumeix bona part de les despeses de descontaminació. Això sí, amb un elevat grau d'incertesa en relació a l'èxit de la mesura tècnica escollida. D'altra banda l'empresa Iberpotash, responsable dels runams salins del Bages, fa anys que té un bon reguitzell d'expedients i procediments oberts en els tribunals. Alguns d'ells amb sentències fermes que l'empresa mira d’esquivar la seva execució.

El sanejament dels nostres rius vallesans ha estat una mesura encaminada a resoldre els passius ambientals de la nostra industrialització. Milers d'euros de l'erari públic s'han destinat a pagar la descontaminació dels sistemes fluvials de la comarca mentre es diluïa en la comunitat les responsabilitats individuals. Fins a quin punt les plusvàlues del model econòmic industrial han estat solvents si els passius ambientals no els ha pagat la mateixa activitat? Potser el balanç de les polítiques basades en el creixement no són tan positives com ens volen fer veure. Per això, anhelar un benestar socioambiental i decréixer no és una quimera sinó l'oportunitat per reduir els passius ambientals i alhora viure en una comunitat en equilibri amb el seu medi que la faci amablement perdurable.

L'anunci del Departament d'Ensenyament d'elaborar un estudi detallat de les escoles públiques del Vallès Occidental que tenen fibrociment en algunes de les seves estructures és un cas més dels passius ambientals que s'han d'afrontar. Un exemple més de l'imperiós deure d'avaluar la suposada bondat de tot allò que s'anomena progrés i benestar a costa de malmetre la natura i la salut de tots plegats.

Sabadell, 3 de juliol de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada