dimarts, 6 de desembre de 2016

El municipi-frontera

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 6 de desembre de 2016)

Aquella dita tan nostrada que alerta que "els arbres no et deixin veure el bosc" podria tenir la seva versió local a l'estil que "el terme municipal no et deixi veure la ciutat". Aquest efecte psicològic, i potser sociològic, que la ciutat acaba a la ratlla que delimita les fites del terme municipal ens empobreix com a comunitat. Segurament és una conseqüència lògica de la ciutat fabril dels segles XIX i XX on bona part de les relacions més quotidianes s'inscrivien dins del terme. Això també esperonava la rivalitat entre ciutats i pobles que alhora els cohesionava internament. Malauradament aquesta cultura s'ha transmès al llarg del temps amb versions, a vegades poc afortunades, del que s'ha anomenat el terrassenquisme o el sabadellenquisme.

El sentiment i la voluntat de formar part d'una comunitat és un valor intrínsec de qualsevol persona. I, de fet, tenim necessitat de fer-ho i expressar-ho. També és cert que qui més qui menys manté una doble o triple identitat local. Moure'ns, relacionar-nos i, fins tot, viure temporalment en altres indrets ens aboca a un sentiment de pertinença multi-municipal. I això ens enriqueix, però també enriquim a altres territoris.

Plana del Vallès (maig, 2016)
Per exemple, si parem atenció a les reflexions de l'Observatori de l'Economia Local de Sabadell, ens adonarem que la ciutat ja fa temps que va més enllà del municipi-frontera. A partir de les dades del cens del 2011, i en relació amb la mobilitat per raó de treball, se sap que a Sabadell hi vivien 80.382 persones que tenien feina. D'aquestes, el 47,6% treballaven a la mateixa ciutat i la resta ho feien en altres municipis, essent Barcelona el primer destí dels sabadellencs. Si comparem aquestes dades amb les del 2001, es pot verificar que les persones que viuen i treballen a la mateixa ciutat ha disminuït en un 8,3%. Vaja, que es perd capacitat d'oferir feina a la ciutat o de retenir el talent dels sabadellencs. D'altra banda, també hi ha moltes persones que vénen a treballar a Sabadell. En aquest cas dels 60.779 llocs de treball que hi havia a la ciutat el 2011, el 62,9% els ocupaven persones que vivien a Sabadell i la resta els disposaven persones que viuen en altres municipis. El primer municipi de procedència és Terrassa, seguit de Barcelona, Castellar del Vallès, Barberà del Vallès i Sant Quirze del Vallès. Així mateix, les dades del 2001 d'autosuficiència eren superiors, en un 3,1% més. Tot plegat reflecteix que el flux entre ciutats és de dimensions notables. El fet que la gent de Sabadell treballi fora o que persones d’altres municipis exerceixi la seva professió a la ciutat contribueix a incrementar els nostres actius.

Aquesta realitat ens porta a concloure que avui qualsevol projecte d'una comunitat local requereix superar aquesta barrera mental del municipi-frontera. I el cas de Sabadell no hauria de ser una excepció. Més aviat, com una de les ciutats més poblades del Vallès, té capacitat i coneixement, o fins i tot l'obligació col·lectiva, de liderar el procés de transició de la societat industrial a la post-industrial, que no vol dir una societat sense indústria. Per fer-ho, es requereix apel·lar a les bases i principis de les noves societats lliures de la dependència de les energies fòssils, però també a refer les ciutats perquè esdevinguin més saludables, cíviques i cultes. Per assolir aquesta fita cal transitar del món de les idees al projecte. Sense projectes coparticipats entre el sector públic i la societat organitzada, que generin noves activitats, no hi haurà transició ni canvi possible. Un exemple de lideratge social i local és l’organització, fa pocs dies a la Faràndula, de l'homenatge a en Joan Oliver Pere Quart. Una mostra de la capacitat de formular una activitat de vocació vallesana i de transcendència nacional.

Sabadell, 4 de desembre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada