Passeig o bus?
(Publicat al Diari de Sabadell, 18 de juliol de 2017)
S’apropen dies de calor i de vacances merescudes per a tothom. Un excel·lent període per reflexionar i posicionar idees al voltant de tot plegat. En aquesta llista infinita de nous propòsits per a després del descans estival, de ben segur que hi haurà entre d’altres, què s’ha de fer al Passeig de la plaça Major. Temps hi haurà per escriure i reescriure el que convé a aquest espai que fa més de dues dècades d’eterna provisionalitat.
Els flamants tendals que aixopluguen les lones explicatives de què es vol fer i el context històric del Passeig són d’interès i oportunes. També és cert que les condicions ambientals no són les més propícies per llegir amb atenció els continguts dels materials exposats. A banda de la confortabilitat de l’espai, potser esdevé una mica exagerat fixar l’any 1940 com l’inici de l’empitjorament de l’espai central. Malgrat que la devoció per l’automòbil abocava a “construir” una ciutat més pensada per als vehicles que per a les persones, no va ser fins al 1988, amb la construcció de l’aparcament a sota dels Jardinets, quan va començar tot. De fet, en Jordi Serrano també ho esmentava en un anterior article en aquest diari.
El dia que ens vàrem deixar ocupar el subsòl vàrem començar a perdre l’ànima del Passeig. Abans de 1988, treure els cotxes i arrencar les llambordes per trobar la terra i retrobar-nos amb la natura hauria estat fàcil, però la mola de formigó que avui descansa sota els peus dels ciutadans que circulen pel Passeig és massa pesada. Pessic a pessic, primer l’aparcament dels Jardinets, després l’estació dels Catalans i finalment un altre aparcament han convertit el Passeig amb una estació central de ferrocarril i un gran magatzem de cotxes.
Sense renunciar a l’ambientalització del Passeig i apostar, fins i tot, per rebentar alguna llosa de formigó per plantar-hi arbres, és cert que tot allò que es vulgui fer al Passeig implica decidir si finalment hi circularan o no els autobusos. Aquest és el debat previ que s’ha de fer, ja que no és el mateix un Passeig habilitat per a què hi circulin autobusos a certa velocitat que impedir-hi el seu pas. Sense dirimir aquesta qüestió amb determinació, qualsevol proposta serà provisional i insatisfactòria. Per exemple, l’actual asimetria entre la vorera de llevant amb la de ponent és abismal. I això es deu a l’espai reservat per circular el bus. Es dóna la paradoxa que la vitalitat del Passeig passa per l’activitat i el vigor de les façanes, tant de ponent com de llevant. S’hauria d’evitar perpetuar aquesta diferència entre façanes que no fa res més que penalitzar l’espai públic. I tot per deixar passar uns autobusos que poden mantenir un servei de qualitat sense passar pel Passeig.
Malauradament el Passeig i el bus no són compatibles. Hi ha l’opció d’insistir en la idea de convertir el Passeig en un gran node de comunicacions on milers de persones arriben i marxen sense aturar-se o bé apostar per recuperar un espai de socialització i fraternitat. A priori, sembla com si els ginys per moure’ns, siguin col·lectius o privats, ens hagin arrabassat l’espai públic quan en realitat haurien d’estar al servei de la ciutadania. Fins i tot, caldria debatre si les limitacions d’ocupació a la superfície del Passeig en cas d’accidents són raonables. Milers d’estacions de ferrocarril d’arreu del món estan ubicades en el subsòl i al damunt s’aixequen edificacions de tota mena.
Establir zones per a vianants és un encert, però abusar-ne un nyap. Probablement s’hauria de començar pel Passeig i després atendre altres indrets prioritzant l’eixamplament de les voreres i facilitant l’accés dels veïns. Moure’ns saludablement per conviure.
Sabadell, 16 de juliol de 2017
 |
| Exposició actuacions al Passeig (juliol, 2017) |
Els flamants tendals que aixopluguen les lones explicatives de què es vol fer i el context històric del Passeig són d’interès i oportunes. També és cert que les condicions ambientals no són les més propícies per llegir amb atenció els continguts dels materials exposats. A banda de la confortabilitat de l’espai, potser esdevé una mica exagerat fixar l’any 1940 com l’inici de l’empitjorament de l’espai central. Malgrat que la devoció per l’automòbil abocava a “construir” una ciutat més pensada per als vehicles que per a les persones, no va ser fins al 1988, amb la construcció de l’aparcament a sota dels Jardinets, quan va començar tot. De fet, en Jordi Serrano també ho esmentava en un anterior article en aquest diari.
El dia que ens vàrem deixar ocupar el subsòl vàrem començar a perdre l’ànima del Passeig. Abans de 1988, treure els cotxes i arrencar les llambordes per trobar la terra i retrobar-nos amb la natura hauria estat fàcil, però la mola de formigó que avui descansa sota els peus dels ciutadans que circulen pel Passeig és massa pesada. Pessic a pessic, primer l’aparcament dels Jardinets, després l’estació dels Catalans i finalment un altre aparcament han convertit el Passeig amb una estació central de ferrocarril i un gran magatzem de cotxes.
Sense renunciar a l’ambientalització del Passeig i apostar, fins i tot, per rebentar alguna llosa de formigó per plantar-hi arbres, és cert que tot allò que es vulgui fer al Passeig implica decidir si finalment hi circularan o no els autobusos. Aquest és el debat previ que s’ha de fer, ja que no és el mateix un Passeig habilitat per a què hi circulin autobusos a certa velocitat que impedir-hi el seu pas. Sense dirimir aquesta qüestió amb determinació, qualsevol proposta serà provisional i insatisfactòria. Per exemple, l’actual asimetria entre la vorera de llevant amb la de ponent és abismal. I això es deu a l’espai reservat per circular el bus. Es dóna la paradoxa que la vitalitat del Passeig passa per l’activitat i el vigor de les façanes, tant de ponent com de llevant. S’hauria d’evitar perpetuar aquesta diferència entre façanes que no fa res més que penalitzar l’espai públic. I tot per deixar passar uns autobusos que poden mantenir un servei de qualitat sense passar pel Passeig.
Malauradament el Passeig i el bus no són compatibles. Hi ha l’opció d’insistir en la idea de convertir el Passeig en un gran node de comunicacions on milers de persones arriben i marxen sense aturar-se o bé apostar per recuperar un espai de socialització i fraternitat. A priori, sembla com si els ginys per moure’ns, siguin col·lectius o privats, ens hagin arrabassat l’espai públic quan en realitat haurien d’estar al servei de la ciutadania. Fins i tot, caldria debatre si les limitacions d’ocupació a la superfície del Passeig en cas d’accidents són raonables. Milers d’estacions de ferrocarril d’arreu del món estan ubicades en el subsòl i al damunt s’aixequen edificacions de tota mena.
Establir zones per a vianants és un encert, però abusar-ne un nyap. Probablement s’hauria de començar pel Passeig i després atendre altres indrets prioritzant l’eixamplament de les voreres i facilitant l’accés dels veïns. Moure’ns saludablement per conviure.
Sabadell, 16 de juliol de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada