L’aigua del Roine
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 12 de desembre de 2017)
Travessar mitja Europa resseguint part de riu Roine t’evoca a la memòria molts dels reptes ambientals que el país no ha resolt al llarg d’aquests anys. I més si el destí és la ciutat de Brussel·les, capital de les institucions i l’establishment economicofinancer de la Unió Europea. Potser ens equivoquem quan pensem que Europa precisament és aquest conglomerat d’Estats representats a les institucions de la Unió Europea i no pas els pobles que la configuren. L’Europa de les persones en contraposició a l’Europa de les corporacions? Transitem tímidament de l’Europa dels Estats-nació a l’Europa de les ciutats i regions? Aquesta darrera, una realitat reivindicada fa anys pels Presidents Pujol i Maragall, amb visions divergents, però ambdues més properes a la realitat cultural i social de l’Europa dels pobles. Si els Tractats de París (1951) i de Roma (1957) varen fixar les bases d’una concòrdia social i política a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial, ara l’equitat i el benestar ambiental de les comunitats d’Europa requereixen un nou pacte polític i d’una nova governança. Deures que caldrà fer els anys vinents i que el procés català haurà contribuït, decisivament, a dibuixar aquesta nova realitat sociopolítica.
El Roine, un dels rius més importants del continent, es manifesta en el seu tram final com una de les zones humides més excepcionals que tenim a la conca mediterrània, la Camarga. L’elevada biodiversitat i l’extensió deltaica ho certifica amb escreix. La salut d’aquest riu navegable que neix als Alps són els propis dels rius mediterranis i els atlàntics. Un aiguabarreig bioregional que el fa característic i ha esdevingut l’escenari de part de la industrialització de França amb la capitalitat de Lió. Una metròpoli on s’hi troba un dels complexos nuclears civils més importants, amb una central dotada de cinc reactors, un d’ells tancat el 1994. Malauradament, el grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear i altres organitzacions ecologistes europees expliquen que al llarg de la conca del Roine també es localitzen dotze centrals nuclears més, quatre fàbriques de combustible nuclear, tres plantes d’enriquiment d’urani, sis unitats de conversió d’urani i quatre plantes de fabricació d’hexafluorur d’urani. Les incidències en aquestes instal·lacions dels anys setanta han estat motiu de queixes i denúncies a les autoritats franceses, com per exemple el vessament de 30 metres cúbics d’efluents radioactius al riu el 2011. És obvi que el Roine requereix una rehabitació de les seves aigües i dels seus ecosistemes, avui amenaçats per una indústria nuclear anquilosada i amb poc futur.
Des de fa anys, aquest riu també ha estat el desig de les empreses de distribució de l’aigua de la metròpoli de Barcelona per a fer-hi un transvasament. La relativa proximitat a Barcelona, el seu cabal generós, la dependència de la companyia d’Aigües de Barcelona al capital francès, l’interès del Llenguadoc-Rosselló (avui regió d’Occitània) i trobar-se en un altre Estat es presumia com una opció viable. Una estratègia per abandonar l’opció de l’Ebre d’elevada conflictivitat socioambiental pel Govern català. Tot i això, el Roine tampoc és un riu lliure de conflictes ambientals, sigui per l’amenaça nuclear o per un transvasament faraònic. La fragilitat del delta, les aportacions de sediments i la salinització també estan presents a l’agenda ambiental d’aquest riu.
Resoldre els dèficits de subministrament d’aigua com aquell que juga al “Monopoly europeu” fa feredat. Els costos econòmics i ambientals serien del tot desproporcionats, i tal vegada impagables a la factura de l’aigua. Potser ja seria hora de resoldre les nostres necessitats d’una forma més austera i sostenible amb el nostre territori.
Sabadell, 10 de desembre de 2017
 |
| El riu Roine al seu pas per Avinyó (2017) |
El Roine, un dels rius més importants del continent, es manifesta en el seu tram final com una de les zones humides més excepcionals que tenim a la conca mediterrània, la Camarga. L’elevada biodiversitat i l’extensió deltaica ho certifica amb escreix. La salut d’aquest riu navegable que neix als Alps són els propis dels rius mediterranis i els atlàntics. Un aiguabarreig bioregional que el fa característic i ha esdevingut l’escenari de part de la industrialització de França amb la capitalitat de Lió. Una metròpoli on s’hi troba un dels complexos nuclears civils més importants, amb una central dotada de cinc reactors, un d’ells tancat el 1994. Malauradament, el grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear i altres organitzacions ecologistes europees expliquen que al llarg de la conca del Roine també es localitzen dotze centrals nuclears més, quatre fàbriques de combustible nuclear, tres plantes d’enriquiment d’urani, sis unitats de conversió d’urani i quatre plantes de fabricació d’hexafluorur d’urani. Les incidències en aquestes instal·lacions dels anys setanta han estat motiu de queixes i denúncies a les autoritats franceses, com per exemple el vessament de 30 metres cúbics d’efluents radioactius al riu el 2011. És obvi que el Roine requereix una rehabitació de les seves aigües i dels seus ecosistemes, avui amenaçats per una indústria nuclear anquilosada i amb poc futur.
Des de fa anys, aquest riu també ha estat el desig de les empreses de distribució de l’aigua de la metròpoli de Barcelona per a fer-hi un transvasament. La relativa proximitat a Barcelona, el seu cabal generós, la dependència de la companyia d’Aigües de Barcelona al capital francès, l’interès del Llenguadoc-Rosselló (avui regió d’Occitània) i trobar-se en un altre Estat es presumia com una opció viable. Una estratègia per abandonar l’opció de l’Ebre d’elevada conflictivitat socioambiental pel Govern català. Tot i això, el Roine tampoc és un riu lliure de conflictes ambientals, sigui per l’amenaça nuclear o per un transvasament faraònic. La fragilitat del delta, les aportacions de sediments i la salinització també estan presents a l’agenda ambiental d’aquest riu.
Resoldre els dèficits de subministrament d’aigua com aquell que juga al “Monopoly europeu” fa feredat. Els costos econòmics i ambientals serien del tot desproporcionats, i tal vegada impagables a la factura de l’aigua. Potser ja seria hora de resoldre les nostres necessitats d’una forma més austera i sostenible amb el nostre territori.
Sabadell, 10 de desembre de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada