Més aigua per viure
La socialització de la crisi ecològica s’ha situat de nou a l’aparador mediàtic. Uns fets que no són nous ni desconeguts per tots plegats. La paradoxa és la manca de capacitat política de transposar aquests reptes ambientals a una agenda d’acció amb capacitat de transformació social. Sabem moltes coses i en fem molt poques per aturar els desgavells ambientals que entre tots hem contribuït amb major o menor responsabilitat. Malauradament, som un país massa dependent dels postulats i de la cultura del creixement il·limitat. D’altra banda, també ens sedueix apel·lar a la faula del dèficit d’infraestructures viàries i aeroportuàries amb certa frivolitat. Certament, tots portem en els nostres gens postindustrials una esperança infinita en el creixement, però sense uns fonaments reals de què significa apel·lar a aquesta infinitat. L’actual escenari convuls de la nostra societat benestant, malgrat l’increment accelerat de les desigualtats, tenen un origen inequívoc sobre els límits dels b