Manel Cunill i Llenas

Amb motiu del trenta-cinquè aniversari de l'aprovació de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d'espais naturals A finals de febrer d’enguany, la Comissió de medi ambient del Parlament va aprovar el dictamen per crear l’Agència de la natura . Ara, per tal que esdevingui una realitat, només queda pendent superar la discussió i votació en el Ple del Parlament de Catalunya el pròxim 17 de juny. Trenta-cinc anys després d’aprovar-se la Llei d’Espais Naturals, encara vigent, potser paga la pena reflexionar perquè dels embats contra les polítiques de conservació de la biodiversitat. Riu Ter (Girona, 2020) La primera esperança ambiental es va produir el 1991 quan el govern Pujol acordà la creació del Departament de Medi Ambient. Una mesura pionera en el nostre entorn sociopolític però amb un clar objectiu: ordenar el desgavell dels residus i reorganitzar la gestió del cicle de l’aigua. L’encàrrec de posar fil a l’agulla va ser atorgat al Conseller Albert Vilalta (1991-1996). En aquell conte

(Publicat, dimecres 10 de juny de 2020 a La Vanguardia Natural ) (Versió en català) Conservar la biodiversitat és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Sense la natura i les seves expressions diverses no hauria estat possible l’evolució i supervivència de la nostra comunitat. Ara bé, la nostra activitat moderna ha comportat, d’ençà de la industrialització i motorització, una crisi ambiental que evidencia que les coses no les hem fet prou bé. En aquest context, la natura no la podem concebre com una simple llista d’espècies de vertebrats o endemismes, ni tampoc com un rodal d’arbres o les roques que configuren les muntanyes. Una visió sectorial dels béns naturals ens fa perdre la perspectiva del tot. Més enllà dels milions d’espècies amb les quals convivim, la clau és la relació que mantenen entre totes elles i amb la terra. Aquest ecosistema global és molt més complex, per exemple, que la descripció del genoma de qualsevol de nosaltres. Comprendre aquestes interrelacions de la natura