Manel Cunill i Llenas

Aquest diumenge 29 de maig s’ha commemorat a Can Deu trenta anys de la Campanya contra el quart cinturó de Barcelona. Tres dècades de manifestacions, al·legacions, contenciosos jurídics, conscienciació ambiental, debats, estudis, incidència política i tota mena de proclames per aturar un model de país forjat a l’era de l’Antropocè. Tot plegat amb un únic objectiu: inocular una metàstasi urbanitzadora per convertir els camps i boscos del Vallès en un continu urbà i d’autopistes. Manllevant el títol del llibre de l’escriptor i ecologista, Xavier Garcia, es podria proclamar aquest disbarat amb el lema: “Devoradors de natura devorats per l’artifici”. Els humans i la nostra supèrbia urbanocèntrica ens esperona a una visió un xic utilitarista de la natura. Per això moltes vegades als béns naturals els hi encolomem el nom de recursos naturals. Bàsicament perquè només ens interessa allò que podem aprofitar de la natura com ara una matèria primera per satisfer les nostres necessitats. A vegades

Aquestes darreres setmanes han estat intenses amb relació al projecte d’encaixonar al riu Ripoll una piscina d’onades. Un parell de xerrades complementàries, organitzades per la Federació d’Associacions de Veïnals de Sabadell i la Fundació Bosch i Cardellach, han intentat posar llum a la foscor d’aquest projecte recreatiu. Ambdues sessions varen patir de cert biaix pel que fa a la composició dels membres de les taules. Massa favorables al projecte, a excepció de la participació d’Amics del Ripoll i l’Adenc. Amb tot, el debat va ser prou interessant per conèixer i confirmar alguns fets destacables.   El primer de tot, és l’absència del promotor. Semblaria lògic que en aquesta mena d’actes i debats el promotor sigui el primer interessat a explicar-se i convèncer a la ciutadania de la bondat i viabilitat del projecte. Avui dia, més aviat sembla que el promotor de la piscina d’onades sigui l’actual equip de govern municipal i no pas l’empresa SurfCity. Ja planyo als governants municipals e