Manel Cunill i Llenas

Probablement, som una societat prou acomodada per imaginar-nos que pertanyem a les elits planetàries. Pensem que els nostres problemes ambientals els resolem amb certa diligència i, al cap i a la fi, no estem tan malament. Aquest cofoisme mal entès empeny a certes polítiques “desarrollistes” que més aviat hauríem d’abandonar des de fa temps. Precisament aquesta visió excessivament antropocèntrica perpetua certs models del tot insostenibles. Per exemple, s’ha d’evitar l’actual dependència dels carburants fòssils i endreçar la vastitud de l’artefacte urbà, massa procliu a estendre’s indefinidament.   De nou, aquest novembre a la històrica, estratègica i turística ciutat de Sharm el Sheij (Egipte) s’ha celebrat la darrera sessió de la conferència sobre el canvi climàtic, popularment coneguda amb l’acrònim de COP27 . En aquesta vint-i-setena trobada s’ha evidenciat de nou les limitacions, més que conegudes, de com avançar per un acord mundial pel clima. En el debat de fons de la cimera es

En temps d’incertesa és fàcil d’afiliar-se als discursos tremendistes i jugar a veure qui la diu més grossa. Tot esperant que l’atzar en beneeixi amb algun argument que et permeti enfilar la fita: ja ho vaig predir! Aquesta rostollada de teories, conspiracions i contubernis no fa res més que socialitzar un ambient poc procliu per analitzar, compartidament, el que ens està passant i com millorar el nostre benestar emocional i col·lectiu. L’estat d’ànim, en bona part, és el termòmetre de la salut de la comunitat.   En aquest context, ja fa dies que els partits polítics locals engreixen i afinen les seves màquines de treball per encarar la cita electoral del mes de maig. Allò de la festa de la democràcia. I segurament tots plegats apel·laran als tòpics i exerciran les respectives estratègies per omplir el graner de vots. També és cert que a vegades es produeix un cert fenomen on s’evidencia que la imatge com a candidat/a i la realitat de la persona t’aboca a pensar que semblen persones di

La socialització de la crisi ecològica s’ha situat de nou a l’aparador mediàtic. Uns fets que no són nous ni desconeguts per tots plegats. La paradoxa és la manca de capacitat política de transposar aquests reptes ambientals a una agenda d’acció amb capacitat de transformació social. Sabem moltes coses i en fem molt poques per aturar els desgavells ambientals que entre tots hem contribuït amb major o menor responsabilitat.   Malauradament, som un país massa dependent dels postulats i de la cultura del creixement il·limitat. D’altra banda, també ens sedueix apel·lar a la faula del dèficit d’infraestructures viàries i aeroportuàries amb certa frivolitat. Certament, tots portem en els nostres gens postindustrials una esperança infinita en el creixement, però sense uns fonaments reals de què significa apel·lar a aquesta infinitat.   L’actual escenari convuls de la nostra societat benestant, malgrat l’increment accelerat de les desigualtats, tenen un origen inequívoc sobre els límits dels b

El Vallès és una realitat ambiental, territorial i orgànica que no entén de divisions i segregacions administratives. Una plana agrícola delimitada per les serralades litoral i prelitoral arbrades des del Llobregat al Tordera acull . Un espai vertebrat per rius i rieres que han condicionat, des de fa segles, els assentaments humans. Les conques del Besòs i del Tordera tributen les seves aigües a la Mediterrània estructurant aquesta bioregió del sud d’Europa. A més, La realitat sociopolítica del Vallès és notablement diferent de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. El Vallès és multicapital, no només administrativament, sinó també en diverses disciplines socials, educatives, polítiques, ambientals, culturals o econòmiques. Els hàbitats urbans estan units o separats per camps i boscos a diferència d’altres realitats metropolitanes. Aquesta singularitat poc comuna evidencia que no és el pati del darrere de cap megalòpolis urbana com s’ha postulat, reiteradament, des de la segona meitat

 L’estiu de 1970 el règim franquista va decretar la necessitat urgent de construir milers d'habitatges socials a les grans concentracions urbanes, i de manera especial a Madrid i Barcelona. Aquesta allau d’actuacions es plantejava a partir de l’expropiació del sòl i la promoció entre Ajuntaments i el Ministerio de la Vivienda. Centenars d’hectàrees d’espais naturals es volien transformar en ciutat i espais per activitats productives. ACTUR (Actuacions Urbanístiques Urgents) era l’erudit acrònim d’aquesta nova onada de formigó que s’albirava. Moltes d’aquestes actuacions tenien el seu escenari al voltant de la llavors anomenada Gran Barcelona. Per exemple, el cas de l’actual Badia del Vallès va ser fruit d’aquell propòsit del franquisme d’aquarterar la població en comptes de fer una ciutat o vila digna per viure amb serveis i activitats econòmiques. Un altre exemple, en aquest cas parcialment fallit, va ser l’expropiació de 1.500 hectàrees per construir una nova ciutat a Santa Maria

Fa dies que corre la brama que la solució dels mals de la mobilitat de la Gran Via es resoldran gràcies a la prolongació de l’actual ronda nord (B-40), des de la carretera de Matadepera fins a enllaçar amb la futura ronda est. Aquesta autovia de llevant, traçada pel marge esquerre del riu Ripoll, pretén culminar l’encerclament de la ciutat amb una xarxa d’autovies d’alta capacitat. Segurament una modernitat una mica tronada.   És cert que dins de la ciutat disposem pel cap baix de quatre eixos importants per on transiten milers de vehicles com són la Gran Via, la Rambla d’Ibèria-Ronda del Ponent-Eix Macià-Plaça Espanya, l’autovia anomenada Ronda Oest i la històrica carretera de Terrassa-Barcelona. Potser paga la pena recordar que a Sabadell el 2020 el parc de vehicles eren de 135.349 unitats dels quals el 72% eren turismes. La resta estava liderat, bàsicament, pels camions, furgonetes i motocicles. Un eixam de vehicles que omplen carrers i places de la nostra vila. I segurament bona pa

Aquest diumenge 29 de maig s’ha commemorat a Can Deu trenta anys de la Campanya contra el quart cinturó de Barcelona. Tres dècades de manifestacions, al·legacions, contenciosos jurídics, conscienciació ambiental, debats, estudis, incidència política i tota mena de proclames per aturar un model de país forjat a l’era de l’Antropocè. Tot plegat amb un únic objectiu: inocular una metàstasi urbanitzadora per convertir els camps i boscos del Vallès en un continu urbà i d’autopistes. Manllevant el títol del llibre de l’escriptor i ecologista, Xavier Garcia, es podria proclamar aquest disbarat amb el lema: “Devoradors de natura devorats per l’artifici”. Els humans i la nostra supèrbia urbanocèntrica ens esperona a una visió un xic utilitarista de la natura. Per això moltes vegades als béns naturals els hi encolomem el nom de recursos naturals. Bàsicament perquè només ens interessa allò que podem aprofitar de la natura com ara una matèria primera per satisfer les nostres necessitats. A vegades

Aquestes darreres setmanes han estat intenses amb relació al projecte d’encaixonar al riu Ripoll una piscina d’onades. Un parell de xerrades complementàries, organitzades per la Federació d’Associacions de Veïnals de Sabadell i la Fundació Bosch i Cardellach, han intentat posar llum a la foscor d’aquest projecte recreatiu. Ambdues sessions varen patir de cert biaix pel que fa a la composició dels membres de les taules. Massa favorables al projecte, a excepció de la participació d’Amics del Ripoll i l’Adenc. Amb tot, el debat va ser prou interessant per conèixer i confirmar alguns fets destacables.   El primer de tot, és l’absència del promotor. Semblaria lògic que en aquesta mena d’actes i debats el promotor sigui el primer interessat a explicar-se i convèncer a la ciutadania de la bondat i viabilitat del projecte. Avui dia, més aviat sembla que el promotor de la piscina d’onades sigui l’actual equip de govern municipal i no pas l’empresa SurfCity. Ja planyo als governants municipals e

Espai inundable en l'àmbit del projecte SurfCity El món del surf té la seva èpica en la cultura nòmada a la cerca de l’onada perfecta per lliscar. Això ha comportat des de fa dècades un estil de vida propi dels rodamons. Segurament una de les virtuts de la pràctica del surf és la relació entre la natura i les persones només a través d’una planxa. Un esport, fins ara, prou respectuós amb la natura. Segurament la promoció de desnaturalitzar aquesta cultura esportiva del surf i domesticar l’onada deu ser el propòsit dels més de 100 projectes que es promouen. Molts d’ells a la península Ibèrica (Cunit, Màlaga, Madrid, Cantàbria, Barcelona-Montgat, etc.). La vocació mercantil de la socialització de la cultura “surfer” segurament passa per la desnaturalització d’allò que en el seu dia va ser una relació harmònica entre natura i surfistes. Des de fa temps sembla que el nou embornal de la ciutat és el riu Ripoll i els seus entorns. De fet, l’ordenació i reflexió al voltant d’aquest espai n

L'AP-7 al seu pas pel Vallès (2022) És cert que l’eliminació dels peatges, especialment de l’antiga AP-7, s’ha traduït en un maldecap pels responsables de la gestió del trànsit. I més quan en aquesta infraestructura s’hi han desplaçat molts vehicles, també de gran tonatge, que abans circulaven per carreteres sense peatge. En realitat no s’ha incrementat el volum total de desplaçaments significativament, sinó que s’han concentrat en determinades vies. Malauradament, aquesta realitat ha comportat una major accidentalitat, a vegades amb conseqüències mortals. De fet, fa pocs dies el Servei Català de Trànsit explicava que durant el període comprès entre l’1 de gener fins al 28 de febrer d’enguany havien mort 25 persones a les carreteres urbanes catalanes. Si volem comparar aquest mateix període per l’any 2021, les dades certifiquen que varen morir 10 persones. Ambdues dades són del tot esgarrifoses. Segurament molts lectors recordaran el fatídic accident que va succeir el 24 de gener d

Aquests dies brollen pels mitjans de comunicació tota mena de consignes per crear un ambient favorable a l’artefacte nival que es vol organitzar al Pirineu català. Ja sigui a partir del serial olímpic de la ràdio pública catalana o a les portades dels diaris degans del pla de Barcelona, el soroll no para. Per un projecte fins ara inexistent, però que tothom en parla. El rebombori d’aquests dies, amanit d’encontres i desavinença amb les autoritats de l’Aragó i el Comitè Olímpic Espanyol, més aviat convida a concloure que el Govern està prenent la temperatura política al país. Amb tot, la Plataforma #StopJJOO intensifica la seva campanya i ja ha recollit milers de signatures de persones i entitats. Una de les argúcies del Govern és limitar al màxim una possible consulta a les comarques afectades pel projecte olímpic. Per ara, només es vol fer a l’Alt Pirineu i l’Aran. Uns jocs que pretenen celebrar certes proves a Barcelona ciutat i transitar per les comarques del Prepirineu no poden exc

Aeroport de Huston (2018) Entenc que a tots plegats ens serà fàcil recordar l’arribada sobtada dels vols barats liderats per les anomenades línies aèries de baix cost. Allò que gairebé era inaccessible es va voler convertir en quotidià. La mal anomenada socialització de l’aviació comercial, liderada per la companyia Ryanair, ens excitava a viatjar a qualsevol destí de la vella Europa a preus de saldo en aeroports regionals. Tota una estratègia comercial a favor del viatjar per viatjar. Si baixem de latitud, també podem preguntar-nos per què volem que a l’Aeroport del delta del Llobregat hi arribin 72 milions de passatgers? Potser volem més turistes? Vols de negocis? Trajectes intercontinentals directes? Segons les dades disponibles el 2019 (previ a la pandèmia) a l’aeroport de Barcelona hi varen passar 52.688.455 persones. Tot un rècord. A partir d’aquestes xifres milionàries podem escatir que bona part de les persones provenen del conjunt de la Unió Europea, en concret el 68%. I que l