Manel Cunill i Llenas

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 30 de gener de 2018) Sovint es pregunta si hi ha prou terra al món per poder alimentar a la població mundial o bé si seria possible alimentar la humanitat majoritàriament transformant l’activitat agrària en ecològica. És cert que l’agricultura inaugurada per les polítiques de la Revolució Verda dels anys quaranta del segle XX, la propagació de l’ús de biocides químics, la mecanització de les feines del camp i l’agroindústria ens han portat a un escenari incert. En bona part per l’impacte a la salut i la petjada ecològica que implica aquest model de desenvolupament per abastar-nos d’aliments. Una crítica del model agro-industrial vigent pot ser oportuna i recomanable, però actualment bona part de la població en depenem en major o menor grau. Per tant, tot procés de transformació socioeconòmic no s’escapa de la necessitat d’exercir mesures encaminades al canvi. Avui, i per les dècades vinents, s’albira la necessitat vital d’una nova etapa presi

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 23 de gener de 2018)  (abril, 1979) Un dels grans plaers de qualsevol lletraferit és passejar-se per la llibreria, amb certa periodicitat, i gaudir del plaer d’escrutar les novetats editorials o bé trobar-hi alguna joia inesperada. Val a dir que aquesta experiència sociocultural cada vegada és més dificultosa, tant per l’impacte dels portals de venda per internet, els lloguers especulatius com pel canvi d’hàbits i formats per accedir a la cultura i l’entreteniment. Per sort, arreu del país encara hi podem trobar llibreries que són centres de cultura que mai podran substituir-se per una franquícia o pàgina web. La identitat i la solera és l’ànima de la seva resiliència. Recentment en una llibreria vaig ensopegar amb el darrer llibre publicat pel periodista i activista ambiental, Santiago Vilanova titulat “Salvem els nostres volcans (Crònica periodística i ecologista de la defensa de la Zona Volcànica de la Garrotxa). El mateix Vilanova, X

(Article publicat al Diari de Sabadell , dimarts 16 de gener de 2018) Olives de Vera del Vallès, 2015 La Vera del Vallès és una varietat d’olivera pròpia de la nostra comarca que alguns dels seus exemplars varen sobreviure a la gelada històrica del febrer del 1956. Aquell mes es varen batre tota mena de rècords pel que fa a les baixes temperatures. Durant dies es varen glaçar camps i boscos d’arreu del país. La singularitat d’aquest fenomen es va notar de valent a la terra baixa. Per exemple, a la ciutat el termòmetre va marcar -12’6 °C. No cal dir que el fred prolongat va afectar a molts dels cultius d’horta d’hivern, però també arbres fruiters i especialment les oliveres. De ben segur que la poda tradicional de gener va afavorir que l’impacte fos més sever. Milers d’oliveres varen morir i altres varen rebrotar de les seves rabasses després d’aquell episodi. Un senyal inequívoc de la resiliència d’aquest arbre originari de la conca mediterrània. La conservació de l’agrobiodive

(Publicat al Diari de Sabadell , dimarts 9 de gener de 2018) Portada del llibre (1991): Barcelona, cap a on vas? A les portes de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona el periodista vilanoví Xavier Garcia transcrivia una conversa entre l’advocat sociourbanista, Eduard Moreno i l’escriptor -i tantes altres coses- Manuel Vázquez Montalbán. El  fructífer diàleg es va materialitzar en forma de llibre sota el títol: “Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona”. Això succeïa en plena hegemonia de la socialdemocràcia barcelonina i l’idil·li amb els poders fàctics tradicionals, encarnats per la figura d’en Juan Antonio Samaranch Torelló. L’aparició del llibre esdevenia un altaveu que alertava de la materialització accelerada del model “desarrollista” de la Barcelona d’en Porcioles. És conegut que en aquella època qualsevol crítica a tot allò el relacionat amb els Jocs era sovint silenciat o contingut, com la supressió fulminant del mític programa de Catalunya Ràdi

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 2 de gener de 2018) Resultats per municipis Eleccions 21D (font: CCMA, 2017) Les conteses electorals sempre són prolífiques, tant abans de celebrar-se com a l’hora d’interpretar els resultats. Sempre ha estat així, i sempre ho serà. Només recordar l’encès debat en relació amb els resultats de les eleccions del 1999 que s’albirava, per primera vegada l’alternança a la Generalitat. En Pasqual Maragall va obtenir 52 escons i Jordi Pujol 56, però els socialistes varen esgrimir amb força la victòria a partir de reivindicar l’obtenció de més vots que la coalició de CiU. La realitat parlamentària i la distribució dels escons varen ser suficient per atorgar a Jordi Pujol el seu darrer mandat. Aquesta recurrent polèmica entre vots i escons sempre comporta l’apel·lació a legislar la famosa norma electoral pròpia que mai arriba. Un meló que costa d’obrir i que malgrat els intents, s’acaba desestimant per manca de consens. Esperem que en un fu