Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 1996

Arbres de plàstic

(Publicat al Diari de Sabadell) Ja s'acosten les festes de Nadal i com cada any es revifa la polèmica, o millor dit la falsa polèmica, dels arbres de Nadal; de fet, els lectors del Diari de Sabadell ja vau tenir l'oportunitat de copsar-ho en l'entrevista realitzada a Víctor Colomer dins la secció "Cara a cara" del divendres passat. Val a dir que sovint quan les coses són polèmiques també poden esdevenir confuses, i fins i tot les coses més inverosímils poden convertir-se en principis irrenunciables. En aquest sentit, el més greu és que finalment s'arribin a posicionaments quasi bé absurds, essent els més perjudicats la majoria de ciutadans i ciutadanes que l'únic que pretenen és treure'n l'aigua clara. Fa anys, i va bé recordar-ho, s'arrencaven del bosc arbres de port desmesurable per  exhibir-los al bell mig de les ciutats per tal de, ben engalanats i il·luminats, fer honor a les festes nadalenques. A Sabadell podíem veure'ls al princip

B-30

Fa pocs dies que els mitjans de comunicació es feien ressò de l'abaratiment del peatge de l'A-7 -al seu pas pel Vallès- per a determinats vehicles, bàsicament pels camions de gran tonatge. Els recents accidents a les rondes i la tossuderia de l'aviat exalcalde barceloní han accelerat unes negociacions que fa mesos ja duien a terme la concessionària ACESA i el consistori de la veïna metròpoli. De fet quan les rondes de Barcelona es van inaugurar, fins i tot es promocionaven publicitàriament ja que eren pocs els seu usuaris, la B-30 o també coneguda com els laterals de l'A-7 -aquells dels semàfors i de la tele de Sant Cugat- va perdre de l'ordre del 30% del trànsit que hi circulava. Ara bé, en aquests moments quan les rondes ja es col·lapsen, quan la circulació de determinats vehicles representa un perill per la resta d'usuaris i es qüestiona l'eficàcia d'aquesta megainfraestructura és quan els polítics i tècnics del vessant mediterrani de Collserola ac

Okupes

Des de fa dies que el tema dels okupes omple pàgines en els diaris, minuts a la ràdio i espectaculars imatges a la televisió, ja sigui a la nostra o a totes les altres. De fet el moviment okupa o també anomenat esquàter -adaptació de la paraula anglesa squatter, que vol dir alguna cosa així com ocupador il·legal- no és pas recent ni molt menys únic del nostre el país. Tot al contrari, a casa nostra és un moviment minoritari si el comparem amb altres contrades com és el cas de Berlín. Si heu tingut l'oportunitat de visitar Berlín haureu pogut comprovar com el moviment okupa ha tingut un paper important en l'estructuració social i cultural d'una ciutat que després de la guerra poca gent hi volia viure. Inclús el govern federal de la llavors Alemanya Occidental alliberava de l'obligatorietat de realitzar el servei militar aquells joves residents al Berlín occidental. Per tant, les ajudes del govern, l'abandonament o desocupació de molts edificis va fer de Berlín una c

Màrqueting ecològic

Els que tenen estudis i adoctrinen sobre el màrqueting arriben a diferenciar i a precisar extrems insospitats per a qualsevol ciutadà amb vocació de saber una mica més cada dia. Per exemple, no és el mateix el màrqueting que el marqueting. Mentre un defineix un concepte més global, més ideològic, d'un procés d'elaboració, difusió i venda d'un producte qualsevol -des d'un pot de detergent fins a l'ideari polític d'un partit- l'altre, el marqueting, tan sols resumeix les eines o estris que s'utilitzen per tal d'assolir els objectius marcats en una estratègia de màrqueting. Ara bé, la cultura popular no fila tan prim i per tant, acostumem a batejar tot allò que ens sona a propaganda, vendre el producte o publicitat, com a màrqueting. Aquest anglicisme tan freqüent, moltes vegades no està absent de polèmica ja que sovint no tot és vàlid per assolir determinats objectius, i menys quan aquests són de caràcter social o polític. Però el que no s'ha

Via Verda

La via verda no és pas cap nova línia del metro del Vallès, ni cap constel·lació galàctica; és tan sols el nom -potser millor la idea- amb que la gent del Fòrum Terrassenc per a la protecció i ordenació del medi natural i del paisatge ha batejat als camps i bosquines que hom pot trobar entre l'eix que configuren Cerdanyola-Badia del Vallès-Barberà del Vallès-Sant Quirze-Sabadell-Castellar i Matadepera-Terrassa-Rubí-Sant Cugat. Molt probablement els municipis on es concentra més activitat i població del Vallès. La idea de via verda té els seu orígens en la literatura i política ambiental que s'ha aplicat en els darrers anys als Estats Units. El concepte de via verda és prou ampli com per definir-lo amb exactitud i precisió. No tenen en cap cas una categorització com poden tenir, per exemple les infraestructures lineals com les carreteres (carretera, autopista, autovia, ...). És a dir, la idea de via verda és aquell conjunt d'hàbitats i paratges naturals que permeten connect

Ple fins a vessar

Les coses encara que siguin bones quan s'omplen i es vessen poden esdevenir desagradables, llefiscoses i fins i tot indesitjables. Tanmateix, abocar qualsevol substància, líquida, sòlida o gasosa no té perquè ser sempre desagradable i menys quan aquesta pot ser exquisida. I si no com s'explica, per exemple, l'afició de determinades damissel.les d'antany de banyar-se amb llet? Però, quan el que es vessa és un abocador de deixalles urbanes segur que no és cap exquisidesa; tot el contrari, és un desastre. A casa nostra portem les nostres deixalles a l'abocador de Coll Cardús, on aquests dies han compartit espai, sembla ser, amb restes de bestiar no gaire catòlic (si em permeteu aquesta expressió col.loquial). Doncs bé, el fet d'apilonar les deixalles en un indret determinat, en cap cas, és sinònim d'un tractament encertat i òptim. Però ha estat l'opció que molts municipis han pres des de fa una pila d'anys. Per bé que el que ha variat, al llarg d'

Tocat del bolet

Les primeres pluges de la tardor ja s'acosten -malgrat que amb el temps que fa potser les de la primavera encara no ens han deixat- i, com ja és habitual i tradicional, els nostres boscos s'ompliran de gent apassionada i ansiosa per collir o caçar els primers bolets de la temporada. Aquesta afició als bolets no és pas universal, en la mateixa península ibèrica trobem cultures micofòbies (poc amigues dels bolets) i micofílies, com ho són la catalana i també la basca. A Sabadell, i com cada any si el temps ho permet, podrem visitar la Mostra de Bolets que l'ADENC organitza al Casal Pere Quart. Aquesta mostra, que s'ha convertit en la més important de Catalunya, ens exposarà desenes d'espècies de bolets que podem trobar a les nostres contrades, alhora que ens il·lustrarà sobre la necessitat de preservar i conservar els bolets. Aquesta funció és especialment important avui dia, quan aquesta activitat ja comença a ser exercida per molts dels ciutadans i vilatans del no

A cop de pedal

Hi ha qui diu que les bicicletes només són per l’estiu, malgrat molts creiem que són per tot l’any, plogui o nevi. Lluny d’imposar o suggerir cap eslògan publicitari, el que és interessant de palesar és que les bicicletes s’han revelat en el darrers anys com un mitjà, útil i ràpid, per desplaçar-se per la ciutat. Ho corroborà una cursa comparativa realitzada entre mitjans de transport (cotxe, a peu, en bicicleta o en autobús) on la bicicleta es mostrà com el mitjà més ràpid pràcticament en tots els itineraris que es van realitzar. També és cert, que els darrers anys hem pogut veure un augment significatiu del nombre de bicicletes i ciclistes que volten per la ciutat. Aquesta proliferació de ciclistes urbans ve presidida per diversos factors. Primer de tot l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport ja no s’associa a gent amb poc recursos econòmics, i per tant de “poc profit”. Al llarg dels anys setanta i vuitanta en determinats sectors socials es deia: “mira aquell... Va en bici pe

Embolica'l

Ja fa setmanes que el temut PP ja governa a les institucions de l'Estat i que col.labora fidelment amb les catalanes. Amb més o menys destresa, però especialment amb precaució, aquest govern popular comença a prendre decisions. Tal com manen les tradicions cal donar un marge prudencial de temps -allò dels cent dies- abans d'opinar sobre l'acció del govern. Tanmateix és encertat fer-ho quan es prenen decisions, hagin o no passat els dies que postulen les tradicions, no fos cas que la litúrgia de la política de saló ens censuri dir les coses quan cal dir-les. Val a dir que el nou Ministerio de Medio Ambiente, (és curiós que sigui un partit conservador i no pas un de progressista el que hagi decidit donar-li rang de Ministeri a una disciplina de la transcendència de la medioambiental) que ha promogut el PP destaca per la seva coherència administrativa, ja que aplega moltes de les competències que a casa nostra ostenten diverses Conselleries. Tot i així la coherència d'un

Passió per l'aigua

En aquest país cada dia passen coses més interessants: quan no és un crim passional el que omple les planes dels diaris, ho són polèmiques pròpies dels serials -de poca volada però de reconeguda "llargada"- sigui el cava el protagonista, bé ho sigui l'aigua. I precisament en aquest darrer cas, el de l'aigua, és en el que m'agradaria endinsar-me en les ratlles d'aquesta setmana. L'aigua, que és bàsica pel desenvolupament de la vida en la terra, ha estat motiu de conflictes i rivalitats entre comunitats, sovint motivades per veure qui ostentava la propietat i el domini d'aquest be natural. Aquest fet ha comportat al llarg de la història l'existència d'un complex sistema de base jurídica, que ha intentat reglar un conjunt de concessions i drets, que es remunten anys enrere i a conflictes pretèrits. En aquest sentit, l'existència de les influents comunitats de regants és un exemple, potser no gaire proper a les nostres contrades, però no pas e

Canya al Ripoll!

Foteu canya al Ripoll que aquí no passa ni passarà res. Aquesta estrident frase és la primera que em va venir al cap després de llegir la premsa, ara farà uns dies, de camí cap a terres més feréstegues i llunyanes. Suposo que més d'un també s'afegiria a aquesta i altres afirmacions, més o menys ben sonants, per definir l'estat d'ànim que et generen determinades decisions judicials. També m'imagino que opinar sobre una sentència, sigui del tipus que sigui, et predisposa a ser caut i ponderat no fos cas que d'aquí quatre dies t'empaperen perquè has dit o has insinuat vés a saber què. Però vaja, espero que els comentaris i afirmacions que pugui fer al llarg de l'article siguin considerats com l'opinió d'algú que encara s'emprenya davant de determinades actuacions i decisions. La darrera, com també la primera, sentència del jutge José Maria Merlos, per la qual absol a algunes empreses de ser condemnades per abocar residus als rius Besòs i Ripol

La metròpoli verda

Des de fa mesos que per les taules dels despatxos -sobretot en aquells on es prenen decisions- corren exemplars del Pla Territorial Metropolità de Barcelona que durant aquests anys hi ha estat treballant l'enginyer Albert Serratosa. Aquest Pla, pretén pautar aquelles actuacions que s'han de realitzar sobre el territori per tal de garantir l'ordenació territorial de les comarques del voltant de Barcelona. En concret de les comarques del Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Vallès Occidental, Vallès Oriental i Maresme. El Pla emana de les directrius que el seu dia va fixar la Llei d'Ordenació del Territori cap allà els principis del vuitanta. L'objectiu dels Plans Territorials és precisament ordenar en un espai concret la multitud de variables i infraestructures que incideixen sobre el territori. Molt diferents dels Plans Sectorials, que es limiten a aspectes o problemàtiques concretes en l'àmbit de tot el país. Segurament que molts de vosaltres ja en coneixereu

Educació ambiental

Ja sé que això de parlar sobre l'educació, i per extensió d'ensenyament és posar-se en camisa d'onze vares, però vaja qui vol peix s'ha de mullar, i per tant si vols opinar t'has d'exposar. Malgrat, és clar, que et puguis equivocar. Ara bé, la proposta d'avui vol versar sobre l'educació ambiental, és a dir d'educació i medi ambient. Ambdues són disciplines prou complexes, i per tant susceptibles d'interpretar-se des d'opinions i posicions diverses. Aprofitant que tot això del medi ambient està de moda hi ha qui pregona i postula sobre la rellevància de l'educació ambiental. Però el que ens hauríem de preguntar és de quina educació ambiental parlem. La que persegueix com objectiu ensenyar a distingir entre una alzina i un pi? De la importància de dipositar les deixalles en el contenidor que li pertoca? O bé la que aspira a "subvertir uns valors generats el segle passat que no ens serveixen per al segle que arriba"?. Fins ara a t

Els rius, l'aigua i la vida

És cert que el desenvolupament industrial del país sempre ha anat associat a l'existència i explotació de certs béns naturals, entre ells l'aigua. Tanmateix, l'ús abusiu i a vegades el mal ús de l'aigua ha estat la causa de la degradació d'un dels béns més imprescindibles -no pas l'únic- per la vida al planeta. De fet en el planeta hi trobem aigua per tot arreu, des dels mars més remots i llunyans fins a les nostres cèl·lules, ara bé l'objectiu de l'article d'aquesta setmana és abordar alguns aspectes de la problemàtica de l'ús que hem fet de l'aigua, i especialment de les artèries per on circula part de l'aigua dolça de la terra: els rius. Al llarg de segles d'història, i en el context vallesà, el rius que ens envolten han tingut un paper determinat tant en la localització de les ciutats com de les indústries, de la mateixa manera que avui en dia podríem afirmar que les carreteres o autopistes són, en part, qui determina la localit

Què val la natura?

En aquesta societat de finals de segle sembla que a les coses que no se les hi pot posae un preu no tenen valor i per tant, allò que no té valor monetari no té sentit conservar-ho. A més a més, moltes vegades això implica que hom en pot disposar i abusar lliurament sense tenir cap mena de criteri ni cura. Ara bé, la natura encara que no estigui tarifada ni es pugui adquirir a qualsevol gran magatzem (malgrat et venen continents o països sencers en una setmana !) té un valor, com molts diuen, incalculable. Amb tot, el fet de ser incalculable no implica que no sigui apreciable, i per aquest motiu la natura la composen un conjunt de béns. Béns que quan són utilitzats com a matèria primera esdevenen recursos. D'aquí vindria el concepte de recursos naturals i que el podríem definir com aquell conjunt de bens naturals, entesos en sentit ampli, que es tarifen i es consumeixen amb les quantitats que les lleis del mercat i la dinàmica industrial imposen. Per aquest motiu quan es parla d&#

El cinturó verd

A la comarca del Vallès sempre hi passa o l'estreny algun cinturó, bé sigui per ressaltar la seva figura o bé per estrènyer-la. Però vaja, el cinturó del que parlarem avui és del tot bondadós, inclús m'atreviria a dir que generós, atesa la seva funció ecològica i social. M'estic referint a tot el sistema d'espais naturals, protegits o no, que ens envolten als milers de ciutadans i ciutadanes que vivim a la plana del Vallès. Ara bé, la nostra ha estat una comarca pionera amb tot això dels cinturons; primer amb el famós cinturó roig en el qual érem una part important, potser no la sivella, però Déu n'hi do. Més tard els projectes d'infraestructures viàries també se les ha anomenat cinturons, per exemple el famós quart cinturó. Tot això per definir un munt de coses que es troben o es localitzen en un trajecte que defineix una circumferència que té en el seu origen, per uns, la cosmopolita Barcelona o, per altres, la decadent i ensopida metròpoli de la Mediterrània

Homo ecologicus

Després de descobrir el nostre parent Jordi a les planes de Can Llobateres i de constatar que aquí al Vallès ja fa anys que hi campem, ara a la veïna Barcelona ens presenta la descoberta o millor dit l'aparició de l'homo ecologicus. Aquesta descoberta s'ha materialitzat ara farà poques setmanes en el facinant edifici de la Fundació Miró. Un espai d'aroma europeu i de sapidesa americana: una barreja agradable i sensual gens lluny d'una cultura universal i desitjada. En aquest espai el KRTU del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va inaugurar el passat mes de febrer l'exposició Homo ecologicus per una cultura de la sostenibilitat. De fet, potser ja fa temps que certs homo sapiens han adoptat estigmes propis de l'homo ecolgicus però poca gent ha encertat de presentar tal manifestació com la definició d'un nou individu. La proposta és atrevida i fins i tot força suggeridor, ja que reflexiona al voltant del que ha estat la nostra relació

I tu no ets ecològic?

Ja fa alguns anys que l'onada ecològica -a voltes penses que ha estat un huracà- percola i fins i tot ha amarat a més d'un que pensava que això de l'ecologia era cosa de peluts, barretinaires i xirucaires. Aquest xàfec d'idees i aquesta maregassa d'iniciatives ha possibilitat que avui dia això de l'ecologia ja no soni tan estrany, i fins i tot en aquest país un ja pot dir que és ecologista sense por que el confonguin amb vés a saber amb què. Tanmateix aquesta normalitat aparent no està absenta de resistències pretèrites a assumir que el món canvia, i que les idees ecologistes quallen amb més o menys força a la nostra societat. Un exemple evident és que la resposta ciutadana a determinats missatges ecologistes és més que positiva, ja sigui dipositant les ampolles de vidre al contenidor, militant en entitats ecologistes o bé col.laborant activament amb la recuperació d'algun espai natural degradat. També és cert que l'augment de sensibilitat i preocupac

Torre Negra ho té negre?

Esperem que aquesta pregunta no esdevingui mai una afirmació, especialment pel valor ecològic d'aquest meravellós paratge del vessant vallesà de la serra de Collserola. Torre Negra ha estat una reivindicació del moviment ecologista del Vallès liderada pel Grup de Natura del Club Muntanyenc de Sant Cugat, i promoguda pel conjunt d'entitats integrades en la Plataforma Cívica per a la Defensa de Torre Negra i Rodalies. Sovint sentim parlar de la importància ecològica de determinades zones agrícoles, i sobretot pel perill de desaparèixer atesa la pressió urbanística a la que estan sotmeses. Però més d'un es deu preguntar si tot això de la protecció i conservació d'aquestes àrees, vertaderament té una base tècnica i científica que ho justifiqui; o bé tot plegat són arguments de naturalesa bucòlica d'un Vallès rural on passejar-s'hi el cap de setmana (és clar amb xandall!). Ja que parlaré de les àrees agrícoles que estan a tocar del Parc de Collserola m'hauré

De Rio a Aalborg

Aquest encapçalament no respon a cap eslògan publicitari de l'estil de "Madrid al cielo", tan pregonat des dels ambients "Mesetaris" a finals dels vuitanta. Però sí que enuncia la relació entre dues ciutats que són ben antagòniques socio-econòmicament parlant però no pas espiritualment. M'explico, l'estiu de 1992 -aquell on tot semblava possible- es va celebrar a Rio de Janeiro la Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament on es debateren i s'aprovaren un seguit de documents i compromisos que emanaven de l'Informe Brundtland. El nom fou en honor de la llavors Primera Ministra de Noruega, la qual presidia la Comissió Mundial del medi ambient i el desenvolupament. Aquest organisme era el responsable de la redacció d'un informe base sobre la problemàtica del medi ambient, elaborat a partir de seminaris i documents on participaven experts, científics i societat civil vinculada amb la temàtica ambiental. Aquest e

El bosc més que un club

Sembla ser que a casa nostra les coses són quelcom més del que són, per això el Barça és més que un club i ara el boscos també els toca ser-ho. Desconec els paral·lalismes entre ambdues entitats o comunitats però sembla que aquest és un bon lema per definir la complexitat dels sistemes, ja siguin naturals com socials. Precisament, "El bosc més que un club" és la versió arbòria del terme que han utilitzat els autors del llibre que s'ha posat a la venda fa poc. Aquest llibre ha estat promogut pel Centre de la Propietat Forestal, òrgan desconcentrat del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya, i pretén d'una forma didàctica i divertida explicar com funciona un bosc, quins són els problemes que pateix i un munt d'aspectes tècnics, a vegades difícils d'entendre pels no iniciats. El llibre també és complementa amb un recull de dades significatives del món forestal comarca per comarca. Ara bé, tot parlant d'aquest interes