Manel Cunill i Llenas

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 31 de maig de 2016) Durant els primers dies de maig els magistrats del Tribunal Suprem (TS) varen dictar sentència favorable al recurs presentat pel Govern de Catalunya en relació al 0,7% de l'IRPF ambiental. Aquesta no és la primera sentència propícia dels tribunals espanyols, inclòs l'extremadament polititzat Tribunal Constitucional (TC), en relació a l'accés de les entitats ambientals catalanes als fons econòmics 0,7% de l'IRPF per a finalitats socials. L'origen d'aquesta sentència està en la impugnació del Reial Decret que emparava el pacte de les principals entitats ambientals espanyoles, autoanomenades G4, amb el ministre Miguel Arias-Cañete (2011-14). L'acord del ministre es va traduir en un Reial Decret de blindatge dels fons del 0,7% de l'IRPF ambiental i un increment de la partida pressupostària adreçada a les esmentades entitats de G4 i afins. Una norma que deixava fora a les entitats ambientals catala

(Publicat al Diari de Sabadell , dimarts 24 de maig de 2016) Pensant amb l'autosuficiència d'una casa a ningú li passa desapercebut la utilitat de l'eixida i el rebost. Dues estances bàsiques per gaudir de benestar i proveir-se de les coses més bàsiques i necessàries com és la manduca. Allò que en l'àmbit particular esdevé essencial també ho és a escala de comunitat o ciutat. Durant molts anys s'ha cregut que la garantia de l'aprovisionament dels aliments ens vindrà de terres enllà i que tot plegat es tracta de resoldre la logística i emprar les modernes tècniques de conservació per fer-ho possible. Una cultura de ciutat fabril que ha empès a prescindir de les millors terres agrícoles i valorar amb excés les virtuts d'encimentar els espais naturals que configuren les eixides de les ciutats i viles del Vallès. Fa pocs dies l'ADENC i el Gpenat (Grup per a la Protecció dels Espais Naturals a Terrassa) publicitaven el seu projecte del Parc Gripia Ribatal

(Publicat al Diari de Sabadell , dimarts 17 de maig de 2016) Dècada dels vuitanta Lamentablement cada vegada que hi ha implicats ciclistes i vianants en un accident es desferma una agra polèmica per atorgar el rol de culpable i víctima. I lògicament quan el cas és greu els atributs imputats encara són més sonats. Ara bé, els ciclistes com els vianants no són una classe social ni una ètnia o raça. Ras i curt, són persones que en un determinat moment utilitzen un mitjà de transport per desplaçar-se d'un indret a un altre. Sigui per motius laborals o de lleure. Les persones utilitzem el cotxe, la bicicleta, la motocicleta, el ferrocarril, el metro, l'autobús, l'avió, el vaixell, el tramvia o les cames per moure'ns de casa a la feina o bé descobrir altres mons. Precisament l'actitud cívica o incívica amb la qual conduïm el cotxe o ens asseiem en el tren és el que diferencia les persones i no pas el mitjà. Els ciclistes no són incívics sinó les persones que utilitz

(Publicat al Diari de Sabadell , dimarts 10 de maig de 2016) La retòrica protorevolucionària sempre té a punt un lema o proclama oportuna per reivindicar allò que es vol. El "Ja no ens alimenten les molles. Ara volem el pa sencer" d'Ovidi Montllor és de les de capçalera. I de ben segur encertada a l'hora de reivindicar els greuges atiats per l'Estat o les corporacions econòmiques i financeres. Tota comunitat té sentit quan l'harmonia entre els seus membres és generalitzada i es garanteix l'equitat. Després de la segona Guerra Mundial, la formulació de l'estat del benestar va ser l'antídot a nous conflictes bèl·lics i a les ideologies socialistes marxistes. Polítiques de contenció i no pas d'equitat. En l'actual procés de transició és necessari reformular les eines i estructures administratives en la distribució dels recursos econòmics recaptats amb els tributs. L'exercici del mecenatge ha superat aquell arcaic i primerenc patrici

(Publicat al Diari de Sabadell , dimarts 3 de maig de 2016) Això de les sentències del Tribunal Constitucional (TC) és un degoteig constant de despropòsits; i cal dir que també de bons propòsits per continuar desobeint a l'acció política i judicial de l'Estat espanyol. La lectura de qualsevol sentència és per llogar-hi cadires i concloure que això de la separació de poders cada vegada és més difús i confús. En aquesta temporalitat gairebé protodemocràtica de l'Estat espanyol es fa evident que som dues realitats sociopolítiques distintes. Ni millors ni pitjors, però ara més que mai ens convé emprendre camins diferents per viure millor i gaudir d'un excel·lent veïnatge amb la resta de pobles d'Europa. Les recents sentències d'inconstitucionalitat de les normes catalanes com és el cas de la prohibició del "fracking" (fractura hidràulica per obtenir hidrocarburs) o bé de la limitació a noves superfícies comercials de més de 800 m2 fora de la trama urbana