Constitucionalment reactius
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 3 de maig de 2016)
Això de les sentències del Tribunal Constitucional (TC) és un degoteig constant de despropòsits; i cal dir que també de bons propòsits per continuar desobeint a l'acció política i judicial de l'Estat espanyol. La lectura de qualsevol sentència és per llogar-hi cadires i concloure que això de la separació de poders cada vegada és més difús i confús. En aquesta temporalitat gairebé protodemocràtica de l'Estat espanyol es fa evident que som dues realitats sociopolítiques distintes. Ni millors ni pitjors, però ara més que mai ens convé emprendre camins diferents per viure millor i gaudir d'un excel·lent veïnatge amb la resta de pobles d'Europa.
Les recents sentències d'inconstitucionalitat de les normes catalanes com és el cas de la prohibició del "fracking" (fractura hidràulica per obtenir hidrocarburs) o bé de la limitació a noves superfícies comercials de més de 800 m2 fora de la trama urbana són proves d'aquesta divergència. No tant pels arguments jurídics o solvència tècnica dels magistrats del TC sinó per la instrumentalització de la institució constitucional per part del que s'anomena popularment a Madrid com la “casta” o en argot internacional, “establishment”. I, per reblar-ho, aquest divendres el govern en funcions del Partit Popular ha demanat la suspensió al TC de la Llei 24/2015 contra l'emergència habitacional i la pobresa energètica. La coneguda popularment com la ILP de l'habitatge.
En el cas del “fracking” paga la pena destacar el vot particular del magistrat Juan Antonio Xiol Ríos on exposa que la norma catalana impugnada no envaeix competències estatals bàsiques. La llei més aviat el que pretén és defensar interessos constitucionals dignes de protecció i que no resulten contradictoris amb la normativa bàsica estatal. Segurament la norma catalana no és prou contundent pel que fa a la necessària prohibició de la fractura hidràulica per obtenir hidrocarburs. Una tècnica d'elevadíssim risc ambiental i geològic encaminada a perpetuar un model arcaic d'obtenció de combustibles fòssils.
D’altra banda, el serial de la limitació de les grans superfícies comercials ve de lluny. Aquest episodi constitucional arrenca a finals del 2009 quan el tripartit va establir quatre categories d'establiments comercials d'acord amb la superfície de venda. En aquest cas les categories superiors als 800 m2 només es podrien implantar dins de la trama urbana consolidada. A més, el decret-llei del 2009 també contemplava les circumstàncies per autoritzar grans superfícies fora de l'àmbit urbà. El 2011 el Parlament modificava la norma per restringir més els criteris d'excepcionalitat per construir centres comercials fora de la trama urbana consolidada. Una sentència del TC del 2013 va anul·lar les restriccions del 2011 perquè apel·lava a la conjuntura econòmica i no pas a criteris urbanístics, d'ordenació del territori o de protecció ambiental com hauria estat procedent segons el marc jurídic vigent. El 2014 el Parlament aprova en una nova llei més limitacions per establir centres comercials grans a l'espera d'una llei catalana de comerç que ho reguli. I el TC ho torna a anul·lar.
És evident que l'impacte de les grans superfícies comercials fora de la trama urbana i dins de la mateixa generen diferents impactes tant negatius com positius. L'aposta per externalitzar i especialitzar el territori amb usos exclusius és un error. La contenció de la trama urbana és una condició necessària per rehabitar les ciutats així com el foment de l'activitat comercial i econòmica diversa dins de la ciutat. Optar per ciutats amb més economia circular i menys d'extractiva és construir un nou país.
Sabadell, 1 de maig de 2016
Això de les sentències del Tribunal Constitucional (TC) és un degoteig constant de despropòsits; i cal dir que també de bons propòsits per continuar desobeint a l'acció política i judicial de l'Estat espanyol. La lectura de qualsevol sentència és per llogar-hi cadires i concloure que això de la separació de poders cada vegada és més difús i confús. En aquesta temporalitat gairebé protodemocràtica de l'Estat espanyol es fa evident que som dues realitats sociopolítiques distintes. Ni millors ni pitjors, però ara més que mai ens convé emprendre camins diferents per viure millor i gaudir d'un excel·lent veïnatge amb la resta de pobles d'Europa.
Les recents sentències d'inconstitucionalitat de les normes catalanes com és el cas de la prohibició del "fracking" (fractura hidràulica per obtenir hidrocarburs) o bé de la limitació a noves superfícies comercials de més de 800 m2 fora de la trama urbana són proves d'aquesta divergència. No tant pels arguments jurídics o solvència tècnica dels magistrats del TC sinó per la instrumentalització de la institució constitucional per part del que s'anomena popularment a Madrid com la “casta” o en argot internacional, “establishment”. I, per reblar-ho, aquest divendres el govern en funcions del Partit Popular ha demanat la suspensió al TC de la Llei 24/2015 contra l'emergència habitacional i la pobresa energètica. La coneguda popularment com la ILP de l'habitatge.
En el cas del “fracking” paga la pena destacar el vot particular del magistrat Juan Antonio Xiol Ríos on exposa que la norma catalana impugnada no envaeix competències estatals bàsiques. La llei més aviat el que pretén és defensar interessos constitucionals dignes de protecció i que no resulten contradictoris amb la normativa bàsica estatal. Segurament la norma catalana no és prou contundent pel que fa a la necessària prohibició de la fractura hidràulica per obtenir hidrocarburs. Una tècnica d'elevadíssim risc ambiental i geològic encaminada a perpetuar un model arcaic d'obtenció de combustibles fòssils.
D’altra banda, el serial de la limitació de les grans superfícies comercials ve de lluny. Aquest episodi constitucional arrenca a finals del 2009 quan el tripartit va establir quatre categories d'establiments comercials d'acord amb la superfície de venda. En aquest cas les categories superiors als 800 m2 només es podrien implantar dins de la trama urbana consolidada. A més, el decret-llei del 2009 també contemplava les circumstàncies per autoritzar grans superfícies fora de l'àmbit urbà. El 2011 el Parlament modificava la norma per restringir més els criteris d'excepcionalitat per construir centres comercials fora de la trama urbana consolidada. Una sentència del TC del 2013 va anul·lar les restriccions del 2011 perquè apel·lava a la conjuntura econòmica i no pas a criteris urbanístics, d'ordenació del territori o de protecció ambiental com hauria estat procedent segons el marc jurídic vigent. El 2014 el Parlament aprova en una nova llei més limitacions per establir centres comercials grans a l'espera d'una llei catalana de comerç que ho reguli. I el TC ho torna a anul·lar.
És evident que l'impacte de les grans superfícies comercials fora de la trama urbana i dins de la mateixa generen diferents impactes tant negatius com positius. L'aposta per externalitzar i especialitzar el territori amb usos exclusius és un error. La contenció de la trama urbana és una condició necessària per rehabitar les ciutats així com el foment de l'activitat comercial i econòmica diversa dins de la ciutat. Optar per ciutats amb més economia circular i menys d'extractiva és construir un nou país.
Sabadell, 1 de maig de 2016
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada