Creixement i immobilitat

En aquesta entrada al web hi ha dos articles.
Un d'en Manel Larrosa i un altre meu a partir de la lectura del primer
(Publicats al Diari de Sabadell, dissabte 20 d'abril de 2019)

Vivim la ciutat com la granota en l’aigua que es va escalfant, inconscients d’un problema que ens esclatarà. Crèduls que la ciutat no es mou i que és quasi immutable ens sorprendrà, de cop, l’exhauriment de les possibilitats del seu creixement. Quasi tot allò previst al Pla d’ordenació del 1978 està consolidat, a excepció de Can Gambús i Sant Pau de Riusec.

Publicat al Diari de Sabadell (20/4/19)
En el que portem de segle, la ciutat ha crescut 28.000 habitants. Són molts, més del que intuíem,  i on són? La majoria a Can Llong i un resta repartits en la densificació gradual de la ciutat. Si mirem la ciutat real, amb Castellar, Sant Quirze i Barberà, en conjunt, hem passat de 240 a 288 mil habitants, hem crescut 48 mil habitants! Molt més que notable! Els nostres veïns han crescut a més ritme, el 35% en mitjana, respecte el nostre discret 15%, i en conjunt ho hem fet el 20%. Però, en valors absoluts, ells ho han fet amb 20 mil nous habitants i nosaltres en 28 mil, un contrast sorprenent.

Creixem menys relativament, però més en termes absoluts. Però resulta que en els darrers quatre anys el nostre ritme relatiu també els ha superat, perquè hi ha una demanda que prefereix ciutat a poble. En resum, creixem, sempre i sempre ho hem fet, i difícilment podrem posar el rètol de ciutat acabada a punt d’inaugurar. Cert que el creixement hauria de ser més repartit a escala catalana, i un primer signe n’és el fet que molta gent barcelonina ve a ser-nos conciutadans. Les ciutats són un transatlàntic que vira molt poc a poc i que arrosseguen una inèrcia enorme.


Diferents dades posen de relleu l’exhauriment del sòl, tot i que les operacions de reforma urbana interior hi són, però molt limitades. I, doncs, siguem conscients que ciutat haurà de saber allotjar nova residència i també nova activat. Ni podem ser ciutat dormitori ni tampoc encara més suburbi d’activitat. La suma de nova residència i nou treball planteja un repte enorme. De nova residència en cap a Can Gambús, però possiblement serà d’un estrat social vingut majoritàriament de fora i decidit pel seu promotor. I de Sant Pau, allò que havia de ser un polígon tecnològic i aeronàutic ha esdevingut un pur centre comercial, tan car que només les grans superfícies poden pagar un preu allunyat dels industrials.

I, per adobar-ho, un mínim equilibri social demanaria, a més, no expulsar o marginar residents i no només oferir oportunitats als forasters vinguts de la capital, amb rendes mitjanes superiors a les locals. El debat de la preservació del rodal i la voluntat de no envair-lo ens planteja avui un dilema força irresoluble del qual en podrem sortir en part, però només en una certa fracció, per la via de la densificació interior.


I arribats aquí, podríem renovar els vells teixits industrials dels anys seixanta, un cop hem exhaurit els vells del segle XIX? Se situen, bàsicament, a l’entramat urbà del sud del barri de Gràcia, des de la Gran Via a l’estació de Sabadell Sud. Hi ha aquí un possible projecte que combini residència i activitat?, sòl públic i sòl privat?, un potent eixampla mixt? És complicat, però aquest serà l’exercici a fer. Només resoluble des d’una bona definició de la diagnosi i la intervenció possible. Però, mentrestant, el govern local estudia alguns temes importants com a exercici de savis des de la torre de marfil, exercicis avui massa parcials, com són els espais lliures de la ciutat i el seu entorn. Quan, en canvi, és des espais  plens, o urbans, allò que hem de parlar urgentment o, almenys, des de l’estreta relació entre ambdós.

Mentrestant, la temperatura de l’aigua ja ha pujat, només, però tampoc menys, un grau més. Las percepció que la realitat es mou poc permet que el projecte de ciutat camini a un ritme molt inferior al de la vida. Però només en els darrers quatre anys, i sense adonar-nos-en, la ciutat ha crescut 4.300 habitants! La impressió errada comporta immobilisme, al temps que totes les alarmes són ja enceses: atur concentrat, manca de capacitat de llocs de treball, manca d’opcions d’habitatge social, barris amb marginació creixent i un centre sense ànima...


Manel Larrosa



Les notes d’en Manel Larrosa, agrupades sota el títol “creixement i immobilitat”, m’esperonen a comentar algunes de les seves aportacions construint un relat complementari. Tot plegat, sense cap ànim d’esmenar el doll d’idees d’en Larrosa. Potser no és una pràctica gaire ortodoxa, però es tracta d’exercir nous viaranys per a una reflexió col·lectiva.

Més enllà de Can Gambús i Sant Pau de Riusec, segurament l’espai que actualment ocupa l’aeroport, i tot allò que es localitza al sud del carrer Ramon Llull / B-140, és on Sabadell s’hi jugarà la ciutat de les pròximes dècades, a més de l’encaix amb Badia del Vallès i Barberà. En aquest context, sense urgències ni autocensura, s’ha de deliberar què ens agradaria que fos aquesta part de la ciutat. Llibertat de càtedra per fer aflorar idees i propostes no condicionades pels apriorismes. D’altra banda, aquestes pautes de treball també es podrien aplicar en espais singulars com el  Ripoll o les particularitats de Torre Romeu – Can Roqueta. Tanmateix no estaria de més reflexionar sobre els límits de creixement de l’artefacte urbà. Ambientalitzar la ciutat urbana repercutirà indiscutiblement en la millora del benestar de tots plegats.

Aquests 28.000 nous ciutadans a Sabadell no s’han traduït amb la creació de més llocs de treball dins de la “ciutat real”. Bàsicament oferim habitatge però no generem ocupació amb la mateixa intensitat. Per tant, molts d’aquests nous veïns només dormen a la ciutat i treballen fora de Sabadell. I probablement les seves relacions socials també les exerceixen més enllà de la ciutat-frontera. Potser administrativament, si és el cas, podem parlar de ciutadans (empadronats), però exerceixen la ciutadania tal com l’entenem? Els preocupa l’esdevenir de la ciutat? O només pernocten a Sabadell? Perpetuar l’oferta d’habitatge assequible per a determinades rendes que es desplacen de ciutats on és més car, segurament és un mal negoci col·lectiu.

L’apel·lació a combinar nova residència i nova activitat pot resultar harmònica, però potser caldria considerar-ho com una disjuntiva. Sabem promoure molts habitatges d’iniciativa privada, però en l’àmbit de generar noves activitats els resultats són poc reeixits. Per exemple, s’hauria d’aconseguir que respondre a “perquè vinc a viure a Sabadell?” obtingués una resposta com ara: perquè hi ha un ecosistema que em permet desenvolupar la meva activitat! És una ciutat que hi passen coses i genera elements de singularitat. Aquest és el camí per allunyar-nos de la ciutat-dormitori.

En Larrosa enfila el final de l’article amb una apel·lació a la idea del projecte, del projecte de ciutat. Un mantra que sempre amaneix moltes de les converses dels cenacles o arengues públiques. De fet, més que manca de projecte, el problema és que no hi ha una visió de ciutat. El que és urgent en aquests moments és formular una “visió” de Sabadell. És a dir, què volem ser? Què volem esdevenir? Sense una formulació d’aquesta naturalesa és impossible encertar en l’elecció dels projectes adequats. En resum, partim d’idees que ens permeten formular una visió i definir projectes que s’hauran d’executar. En paral·lel també és bàsic crear les eines per projectar i executar les actuacions que tenen per objectiu assolir la visió que s’ha acordat. Per exemple, la creació d’una agència municipal i ciutadana per formular la visió i tot allò que se’n derivi seria un encert.

Manel Cunill

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La Plaça zona zero

Espigolar entre deixalles