Manel Cunill i Llenas

(Publicat al Diari de Sabadell , dijous 26 de juny de 2014) Suposo que pels apòstols del creixement continuat i il·limitat la natura només és un espai físic i biològic on capturar i explotar el que anomenen recursos naturals. Fins i tot hi ha qui ha somiat i somia en dominar-la i domesticar-la. Paradigmes pretèrits que encara fan fortuna entre els dirigents desenvolupistes de la cultura del no a la natura. Per sort, la socialització del coneixement dels darrers segles, des de les ciències naturals al segle XVIII i XIX, passant per l’ecologia a mitjans del segle XX o les actuals ciències ambientals, ens han il·lustrat que sense la natura no gaudirem del benestar anhelat. En aquest context, l’e closió del concepte dels béns i serveis ambientals dels ecosistemes ha estat més que oportuna. L’any 2000 el secretari general de l’ONU, amb l’informe “Nosaltres els pobles: la funció de les Nacions Unides en el segle XXI”, instigava a l’avaluació dels ecosistemes del planeta. L'objectiu d

(Publicat al Diari de Sabadell , dijous 5 de juny de 2014) Sempre tenim tendència a etiquetar o adjectivar la ciutat amb l’ànim de definir-la en un context històric, contemporani o de futur. La ciutat moderna sempre ha estat un projecte basat en el creixement i l’ocupació del territori. S’entén aquest creixement com un element d’identitat on la competència amb altres ciutats, acumular béns i rendes, incrementar habitants, construir noves infraestructures, augmentar la motorització o incrementar el consum d’energia i aigua són indicadors de fortalesa i benestar. La dèria del creixement il·limitat de l’artefacte urbà, i el que hi conté, forma part de l’ideari de molts ciutadans amb més o menys incidència en els afers comunitaris. Probablement l’exercici de formular i anhelar una nova ciutat és més que oportú en aquest context de canvi el qual ens ha abocat la crisi del creixement. El nostre, probablement, és un sistema que només funciona si incrementa periòdicament la seva taxa de c