Manel Cunill i Llenas

En aquest context de dependència ambiental, sembla inaudita aquesta resistència a enllestir les zones de baixes emissions (ZBE) que fa anys que des d’Europa ens apel·len a complir. Les excuses de les demores són del tot sobreres. I, en aquest cas, Sabadell engreixa aquest grup de municipis parametropolitans amb poc entusiasme per millorar la qualitat de l’aire que respirem. Paga la pena recordar que durant el període 2010-2015, la Comissió Europea va obrir un expedient d’infracció relatiu a l’incompliment del valor límit anual de diòxid de nitrogen. A continuació, el 2015 la mateixa Comissió va emetre una “carta d’emplaçament” a l’Estat espanyol per manca d’interès amb els afers d’emissions contaminants a l’atmosfera. Dos anys més tard, el 2017, va fer públic el Dictamen motivat de la Infracció 2015/2053 a l’Estat espanyol. Després de reiterats advertiments, demores i manca de mesures per part del Govern espanyol, el 4 de març de 2020, la Comissió Europea va presentar una demanda c

L’endemà de l’inici de la campanya electoral de les eleccions espanyoles, el Govern català i el Gobierno espanyol es varen avenir a signar el famós protocol per promoure el nou tram del projecte del quart cinturó. En concret, es preveu la redacció dels estudis i projectes tècnics, sotmetre el projecte a l’avaluació ambiental i dotar el finançament per a l’execució de les obres de continuïtat del quart cinturó des d’Abrera fins a Castellar del Vallès. Habitualment aquesta mena de litúrgies institucionals estan acompanyades de certa escenificació amb fotografia inclosa, encaixada de mans o abraçada i signatura presencial. En aquesta ocasió l’acte institucional ha estat pràcticament inexistent. Una signatura virtual i poca cosa més. Tot plegat per evitar incomoditats compartides, però al mateix temps una evidència de què les coses que no s’argumenten amb solvència i entusiasme difícilment s’esdevenen. La lectura del protocol no deixa cap mena de dubte sobre els propòsits d’ambdós gove

Sabatassa del Vallès Font: Comissió Tècnica per la Revisió del Pla Comarcal de 1953 (Barcelona, gener 1966) La plana del Vallès, de fet, no és ben bé plana. Si la comparem amb altres indrets del país com l’Empordà o el pla de Lleida és evident que les diferències són significatives. Si el nostre Vallès fos una plana com ara l’empordanesa o la de la terra ferma avui el Vallès ja seria un continu urbà. I perquè no ha passat? Precisament perquè la plana del Vallès és una plana boteruda gràcies a l’orografia de les nostres conques fluvials i serralades que l’envolten. Bàsicament, la nostra identitat bioregional es deu precisament a les particularitats dels sistemes fluvials de la conca del Besòs-Tordera des de la serralada prelitoral i litoral fins a la mar Mediterrània.   Recentment, la idea d’aplanar físicament el Vallès ha entrat amb força en certs cenacles d’aparença noble però amb un objectiu clar de facilitar un nou embat urbanitzador. La manca i l’encariment del sòl i llurs habitat

Fa poques setmanes els membres de Fem Vallès aterraven al rovell de l’ou de la Barcelona turística per fer apologia de les seves propostes. En aquest cas, una connexió ferroviària per connectar el Morrot amb l’Estació de França amb llurs connexions complementàries. De fet, una proposta que ja cueja des de fa més de noranta anys. Fem Vallès és una entitat que agrupa diferents patronals i organitzacions amb l’ànim d’exercir la incidència política en tot allò que és del seu interès. Malgrat apel·lar i proposar diferents actuacions és notori que el seu model de Vallès esdevé antagònic amb una visió més ambiental, sostenible i saludable. Malauradament, es pot afirmar que abanderen des de fa temps l’execució del quart cinturó i apel·len a un nou procés de creixement urbà a la plana del Vallès, a partir d’una nova xarxa viària supralocal. Aquesta mena d’actes sempre esdevenen proteics per entendre l’ànima i la voluntat dels promotors d’aquest model de Vallès. En aquest sentit, el màxim respon

  Les contradiccions de la nostra societat postindustrial afloren amb facilitat quan toca decidir quina política ambiental i model de país anhelem. És evident que aquesta darrera setmana s’ha intensificat el relat de la majoria parlamentària que opta per un país de Hard Rock, aeroport i quart cinturó. En el cas de Sabadell, hi podem afegir sense escarafalls l’absurd projecte del Surfcity a l’espai fluvial del riu Ripoll i la candidatura a la millor ciutat-dormitori del suburbi de Barcelona.   Engrescats en aquesta voràgine de formigó, turisme i menjar ràpid, els nostres representants polítics s’han embolicat en un debat poc proteic i confús amb relació al projecte del quart cinturó, també conegut com a B-40. Bona part del serial d’aquests dies ha estat presidit per un batibull volgut per part dels seus ínclits promotors.   El antecedents del projecte del quart cinturó apareixen en el marc del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966. No serà fins als anys noranta quan