Embolica'l
Ja fa setmanes que el temut PP ja governa a les institucions de l'Estat i que col.labora fidelment amb les catalanes. Amb més o menys destresa, però especialment amb precaució, aquest govern popular comença a prendre decisions. Tal com manen les tradicions cal donar un marge prudencial de temps -allò dels cent dies- abans d'opinar sobre l'acció del govern. Tanmateix és encertat fer-ho quan es prenen decisions, hagin o no passat els dies que postulen les tradicions, no fos cas que la litúrgia de la política de saló ens censuri dir les coses quan cal dir-les.
Val a dir que el nou Ministerio de Medio Ambiente, (és curiós que sigui un partit conservador i no pas un de progressista el que hagi decidit donar-li rang de Ministeri a una disciplina de la transcendència de la medioambiental) que ha promogut el PP destaca per la seva coherència administrativa, ja que aplega moltes de les competències que a casa nostra ostenten diverses Conselleries. Tot i així la coherència d'un organigrama mai és garantia de diligència administrativa, i per tant el debat no descansa tant en qui té o no les competències sinó en com s'exerceixen.
Precisament en l'exercici d'aquestes competències és on es demostra la naturalesa i la voluntat de les opcions polítiques que governen les institucions. En aquest sentit, l'actual Ministerio té la responsabilitat de posar en marxa i adaptar la directiva comunitària sobre envasos i embalatges del 1994. Aquesta directiva insta als Estats membres a reciclar entre un 25% i un 45% del pes del materials dels envasos.
L'Estat espanyol tenia com a termini màxim per adaptar aquesta directiva fins el 30 de juny, però la prioritat de les privatitzacions i la discussió de determinades propostes de la normativa que cal aplicar a l'Estat han retardat la seva aprovació definitiva. Ara bé, aquest retard no ve motivat pas per un desig d'augmentar les taxes de reciclatge, ni per la decisió política de penalitzar fiscalment aquells productors d'envasos i embalatges superflus, i encara menys per incorporar mesures que fomentin la reducció de la producció de determinades deixalles.
L'objectiu del Minsiterio, si em permeteu ser somer, és evitar la fixació d'una taxa/compromís de reciclatge (l'antic esborrany del govern socialista era d'un 10% en cinc anys) i la de concertar amb determinats lobbies industrials el sistema de gestió i recaptació dels possibles costos addicionals que implicaria l'aplicació de la directiva de Brussel.les.
De tota manera, millor que ho analitzem per parts i potser no tan somerament. El fet que l'Estat no fixi una taxa/compromís de reciclar aquells materials que formen part del munt d'embalatges i envasos, que cada dia van a parar a l'abocador, és renunciar al foment d'una política ambiental que tingui el reciclatge com una de les prioritats en el tractament de les deixalles. Si aquesta renúncia fos motivada per un augment de les polítiques de reducció, potser ens n'alegraríem, però malauradament això no és així.
Per una altra banda, si només deixem que les anomenades comunitats autònomes siguin les que legislin sobre els percentatges a aplicar, aquesta no serà una mesura gaire solidària. Ja sabeu, si només exigíssim en determinats indrets l'obligatorietat de reciclar determinats materials estaríem, en certa mesura, fomentant un cert dumping ecològic. En les qüestions relacionades amb el tractament de residus no seria encertat fomentar paradisos industrials on l'aplicació i obligatorietat de les directrius europees fos més laxa.
Un altre aspecte relacionat amb l'aplicació de la directiva és el cost de reciclar els materials del envasos i embalatges. Sembla que una vegada més les indústries farien recaure el seu cost en els ciutadans mitjançant una ecotaxa que encariria el preu de compra dels productes. Aquesta taxa la gestionaria una empresa integrada per les indústries productores que alhora "subvencionaria" a les corporacions locals responsables de la gestió de les deixalles. Aquestes, tot i així, es veurien obligades a augmentar el cost de tractament de les deixalles, segons les dades que es disposen.
Potser seria més adequat que l'Estat obligués a les empreses a assumir el cost total del tractament dels residus d'embalatges i envasos, i també garantís l'opció d'obtenir productes lliures d'embolcalls innecessaris i superflus. No es tracta de gravar amb més impostos, directes i indirectes, als ciutadans sinó de fer assumir als productors les despeses de tractament de les deixalles. No és el mateix gestionar un impost que internalitzar en la comptabilitat de l'empresa les despeses originàries per conductes poc ecològiques. Tanmateix esperem que la fal.lera de vendre l'Estat a preu de liquidació i l'eficàcia contrastada de la iniciativa privada no acabi per imposar-nos responsabilitats i costos a qui menys en tenim.
Sabadell, 8 de juliol de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)
Val a dir que el nou Ministerio de Medio Ambiente, (és curiós que sigui un partit conservador i no pas un de progressista el que hagi decidit donar-li rang de Ministeri a una disciplina de la transcendència de la medioambiental) que ha promogut el PP destaca per la seva coherència administrativa, ja que aplega moltes de les competències que a casa nostra ostenten diverses Conselleries. Tot i així la coherència d'un organigrama mai és garantia de diligència administrativa, i per tant el debat no descansa tant en qui té o no les competències sinó en com s'exerceixen.
Precisament en l'exercici d'aquestes competències és on es demostra la naturalesa i la voluntat de les opcions polítiques que governen les institucions. En aquest sentit, l'actual Ministerio té la responsabilitat de posar en marxa i adaptar la directiva comunitària sobre envasos i embalatges del 1994. Aquesta directiva insta als Estats membres a reciclar entre un 25% i un 45% del pes del materials dels envasos.
L'Estat espanyol tenia com a termini màxim per adaptar aquesta directiva fins el 30 de juny, però la prioritat de les privatitzacions i la discussió de determinades propostes de la normativa que cal aplicar a l'Estat han retardat la seva aprovació definitiva. Ara bé, aquest retard no ve motivat pas per un desig d'augmentar les taxes de reciclatge, ni per la decisió política de penalitzar fiscalment aquells productors d'envasos i embalatges superflus, i encara menys per incorporar mesures que fomentin la reducció de la producció de determinades deixalles.
L'objectiu del Minsiterio, si em permeteu ser somer, és evitar la fixació d'una taxa/compromís de reciclatge (l'antic esborrany del govern socialista era d'un 10% en cinc anys) i la de concertar amb determinats lobbies industrials el sistema de gestió i recaptació dels possibles costos addicionals que implicaria l'aplicació de la directiva de Brussel.les.
De tota manera, millor que ho analitzem per parts i potser no tan somerament. El fet que l'Estat no fixi una taxa/compromís de reciclar aquells materials que formen part del munt d'embalatges i envasos, que cada dia van a parar a l'abocador, és renunciar al foment d'una política ambiental que tingui el reciclatge com una de les prioritats en el tractament de les deixalles. Si aquesta renúncia fos motivada per un augment de les polítiques de reducció, potser ens n'alegraríem, però malauradament això no és així.
Per una altra banda, si només deixem que les anomenades comunitats autònomes siguin les que legislin sobre els percentatges a aplicar, aquesta no serà una mesura gaire solidària. Ja sabeu, si només exigíssim en determinats indrets l'obligatorietat de reciclar determinats materials estaríem, en certa mesura, fomentant un cert dumping ecològic. En les qüestions relacionades amb el tractament de residus no seria encertat fomentar paradisos industrials on l'aplicació i obligatorietat de les directrius europees fos més laxa.
Un altre aspecte relacionat amb l'aplicació de la directiva és el cost de reciclar els materials del envasos i embalatges. Sembla que una vegada més les indústries farien recaure el seu cost en els ciutadans mitjançant una ecotaxa que encariria el preu de compra dels productes. Aquesta taxa la gestionaria una empresa integrada per les indústries productores que alhora "subvencionaria" a les corporacions locals responsables de la gestió de les deixalles. Aquestes, tot i així, es veurien obligades a augmentar el cost de tractament de les deixalles, segons les dades que es disposen.
Potser seria més adequat que l'Estat obligués a les empreses a assumir el cost total del tractament dels residus d'embalatges i envasos, i també garantís l'opció d'obtenir productes lliures d'embolcalls innecessaris i superflus. No es tracta de gravar amb més impostos, directes i indirectes, als ciutadans sinó de fer assumir als productors les despeses de tractament de les deixalles. No és el mateix gestionar un impost que internalitzar en la comptabilitat de l'empresa les despeses originàries per conductes poc ecològiques. Tanmateix esperem que la fal.lera de vendre l'Estat a preu de liquidació i l'eficàcia contrastada de la iniciativa privada no acabi per imposar-nos responsabilitats i costos a qui menys en tenim.
Sabadell, 8 de juliol de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada