Passió per l'aigua
En aquest país cada dia passen coses més interessants: quan no és un crim passional el que omple les planes dels diaris, ho són polèmiques pròpies dels serials -de poca volada però de reconeguda "llargada"- sigui el cava el protagonista, bé ho sigui l'aigua.
I precisament en aquest darrer cas, el de l'aigua, és en el que m'agradaria endinsar-me en les ratlles d'aquesta setmana. L'aigua, que és bàsica pel desenvolupament de la vida en la terra, ha estat motiu de conflictes i rivalitats entre comunitats, sovint motivades per veure qui ostentava la propietat i el domini d'aquest be natural. Aquest fet ha comportat al llarg de la història l'existència d'un complex sistema de base jurídica, que ha intentat reglar un conjunt de concessions i drets, que es remunten anys enrere i a conflictes pretèrits. En aquest sentit, l'existència de les influents comunitats de regants és un exemple, potser no gaire proper a les nostres contrades, però no pas estranys en altres indrets on l'aigua és un bé que presideix part de l'economia bàsicament agrícola.
Ja fa temps que es parla de la necessitat d'un nou transvasament de l'Ebre per tal de proporcionar aigua a l'àrea de Barcelona, ja que es preveu pel proper segle un dèficit al voltant de 450 hm3 a l'any. Aquesta proposta no ha estat exempta de polèmica, especialment per les comunitats de regants, els agricultors, els ecologistes i la gent de les terres de l'Ebre, que fins i tot han constituït la Coordinadora Antitransvasament d'Aigües de l'Ebre. Els motius de tal oposició són força diversos: des de la possible salinització del delta deguda a la disminució del cabal del riu, fins al greuge econòmic que representa per les comarques del sud el transvasament de l'aigua cap al nord. Per no estendre'm, només comentar que hi ha abundants i diferents arguments d'oposició, fins i tot amanits amb un cert cantonalisme promogut per determinats sectors socioeconòmics del sud del Principat.
Davant d'aquests fets, el Govern de la Generalitat va optar per avaluar la possibilitat d'executar un transvasament del Roine cap a les conques que subministren aigua a la regió de Barcelona. D'aquesta manera s'evitaria el cost polític d'un nou transvasament de l'Ebre.
Amb tot, el que més sorprèn d'aquest debat és l'absència de criteris que postulin per una racionalització dels consums actuals d'aigua. Crec que no es tracta de pensar en la futura facturació de les companyies distribuïdores, ja que els núvols encara no són tarifats ni atorgats en propietat a cap companyia, sinó en com podem garantir un subministrament universal i de qualitat que permeti mantenir el desenvolupament socioeconòmic evitant nous transvasaments de conques o rius.
Només cal dir que actualment la pèrdua per conducció de l'aigua és de l'ordre del 25% al 50%, que en algunes ciutats, com els barris antics de la veïna Barcelona, poden arribar al 70%. Això vol dir, que la quantitat d'aigua que es capta dels rius o embassaments pel consum humà no és la mateixa que surt per l'aixeta. Aquestes pèrdues milionàries de litres i litres d'aigua cal evitar-les; per aquest motiu les companyies haurien d'augmentar les inversions destinades a millorar la xarxa de distribució. Un altre exemple de consum desmesurat és la quantitat d'aigua destinada a mantenir catifes verdes bé siguin per la pràctica del golf o per engalanar rotondes urbanes, com és el cas de la nostra ciutat. Només dir que un camp de golf de divuit forats consumeix aproximadament el mateix que una població urbana de vuit mil habitants.
Si la nostra fos una comarca bàsicament agrícola, i a més a més d'agricultura de regadiu, potser hauríem de posar l'accent en els grans consums i pèrdues d'aigua que representa la pràctica d'aquest tipus d'agricultura. Ara bé, la nostra com les altres comarques de la Regió I, bàsicament auspicien grans concentracions urbanes i industrials, i per tant la nostra política de gestió de l'aigua l'ha de presidir l'estratègia de l'estalvi i evitar aquells consums innecessaris i superflus en la indústria i en les ciutats.
I tot això, perquè cal garantir que el cicle hidrològic dels rius es mantingui, perquè cal saber que els rius no són només el que veiem (penseu que la major part de l'aigua flueix pels rius subterranis), que els transvasaments de conques poden ocasionar greus problemes ambientals als deltes, que els rius no són només clavegueres a cel obert i per tant cal garantir un cabal mínim i de qualitat, que cal evitar el transvasament d'elements contaminants i d'espècies que poden colonitzar hàbitats impropis. En definitiva, els rius i l'aigua són les artèries i venes que garanteixen l'estabilitat i equilibri d'un sistema que depassa l'optimisme tecnològic que sovint postulen els nostres administradors.
Sabadell, 24 de juny de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)
I precisament en aquest darrer cas, el de l'aigua, és en el que m'agradaria endinsar-me en les ratlles d'aquesta setmana. L'aigua, que és bàsica pel desenvolupament de la vida en la terra, ha estat motiu de conflictes i rivalitats entre comunitats, sovint motivades per veure qui ostentava la propietat i el domini d'aquest be natural. Aquest fet ha comportat al llarg de la història l'existència d'un complex sistema de base jurídica, que ha intentat reglar un conjunt de concessions i drets, que es remunten anys enrere i a conflictes pretèrits. En aquest sentit, l'existència de les influents comunitats de regants és un exemple, potser no gaire proper a les nostres contrades, però no pas estranys en altres indrets on l'aigua és un bé que presideix part de l'economia bàsicament agrícola.
Ja fa temps que es parla de la necessitat d'un nou transvasament de l'Ebre per tal de proporcionar aigua a l'àrea de Barcelona, ja que es preveu pel proper segle un dèficit al voltant de 450 hm3 a l'any. Aquesta proposta no ha estat exempta de polèmica, especialment per les comunitats de regants, els agricultors, els ecologistes i la gent de les terres de l'Ebre, que fins i tot han constituït la Coordinadora Antitransvasament d'Aigües de l'Ebre. Els motius de tal oposició són força diversos: des de la possible salinització del delta deguda a la disminució del cabal del riu, fins al greuge econòmic que representa per les comarques del sud el transvasament de l'aigua cap al nord. Per no estendre'm, només comentar que hi ha abundants i diferents arguments d'oposició, fins i tot amanits amb un cert cantonalisme promogut per determinats sectors socioeconòmics del sud del Principat.
Davant d'aquests fets, el Govern de la Generalitat va optar per avaluar la possibilitat d'executar un transvasament del Roine cap a les conques que subministren aigua a la regió de Barcelona. D'aquesta manera s'evitaria el cost polític d'un nou transvasament de l'Ebre.
Amb tot, el que més sorprèn d'aquest debat és l'absència de criteris que postulin per una racionalització dels consums actuals d'aigua. Crec que no es tracta de pensar en la futura facturació de les companyies distribuïdores, ja que els núvols encara no són tarifats ni atorgats en propietat a cap companyia, sinó en com podem garantir un subministrament universal i de qualitat que permeti mantenir el desenvolupament socioeconòmic evitant nous transvasaments de conques o rius.
Només cal dir que actualment la pèrdua per conducció de l'aigua és de l'ordre del 25% al 50%, que en algunes ciutats, com els barris antics de la veïna Barcelona, poden arribar al 70%. Això vol dir, que la quantitat d'aigua que es capta dels rius o embassaments pel consum humà no és la mateixa que surt per l'aixeta. Aquestes pèrdues milionàries de litres i litres d'aigua cal evitar-les; per aquest motiu les companyies haurien d'augmentar les inversions destinades a millorar la xarxa de distribució. Un altre exemple de consum desmesurat és la quantitat d'aigua destinada a mantenir catifes verdes bé siguin per la pràctica del golf o per engalanar rotondes urbanes, com és el cas de la nostra ciutat. Només dir que un camp de golf de divuit forats consumeix aproximadament el mateix que una població urbana de vuit mil habitants.
Si la nostra fos una comarca bàsicament agrícola, i a més a més d'agricultura de regadiu, potser hauríem de posar l'accent en els grans consums i pèrdues d'aigua que representa la pràctica d'aquest tipus d'agricultura. Ara bé, la nostra com les altres comarques de la Regió I, bàsicament auspicien grans concentracions urbanes i industrials, i per tant la nostra política de gestió de l'aigua l'ha de presidir l'estratègia de l'estalvi i evitar aquells consums innecessaris i superflus en la indústria i en les ciutats.
I tot això, perquè cal garantir que el cicle hidrològic dels rius es mantingui, perquè cal saber que els rius no són només el que veiem (penseu que la major part de l'aigua flueix pels rius subterranis), que els transvasaments de conques poden ocasionar greus problemes ambientals als deltes, que els rius no són només clavegueres a cel obert i per tant cal garantir un cabal mínim i de qualitat, que cal evitar el transvasament d'elements contaminants i d'espècies que poden colonitzar hàbitats impropis. En definitiva, els rius i l'aigua són les artèries i venes que garanteixen l'estabilitat i equilibri d'un sistema que depassa l'optimisme tecnològic que sovint postulen els nostres administradors.
Sabadell, 24 de juny de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada