Periodisme ambiental
(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 23 de gener de 2018)
Un dels grans plaers de qualsevol lletraferit és passejar-se per la llibreria, amb certa periodicitat, i gaudir del plaer d’escrutar les novetats editorials o bé trobar-hi alguna joia inesperada. Val a dir que aquesta experiència sociocultural cada vegada és més dificultosa, tant per l’impacte dels portals de venda per internet, els lloguers especulatius com pel canvi d’hàbits i formats per accedir a la cultura i l’entreteniment.
Per sort, arreu del país encara hi podem trobar llibreries que són centres de cultura que mai podran substituir-se per una franquícia o pàgina web. La identitat i la solera és l’ànima de la seva resiliència. Recentment en una llibreria vaig ensopegar amb el darrer llibre publicat pel periodista i activista ambiental, Santiago Vilanova titulat “Salvem els nostres volcans (Crònica periodística i ecologista de la defensa de la Zona Volcànica de la Garrotxa). El mateix Vilanova, Xavier Garcia, el malaurat Josep Català, Xavier Borràs o Jaume Reixac varen formar, de fet, el deganat dels periodistes ambientals del país. Sota l’estela del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya des de 1977 fins al 1982 varen editar la revista Userda amb l’ànim de contribuir a la difusió de la informació crítica i l’alternativa ecologista. Un corrent de pensament i activisme socioambiental que a Europa i Nord-amèrica emergia amb força. Aquest grup de periodistes i activistes va esdevenir un col·lectiu pioner i poc reconegut a casa nostra, en una època marcada per les ideologies dominants de la industrialització. Apel·lar a la cultura ecològica com a contrapès al productivisme industrial i tecnològic del creixement continuat i centralitzat no quallava entre la societat catalana abocada a una transició sense ruptura.
Precisament, l’any 1973 es publicava per primera vegada a “El Correo Catalán” (conegut popularment per “Correu”) un article on es denunciaven els interessos econòmics enfrontats per explotar les gredes dels volcans de la Garrotxa. Un negoci molt lucratiu però de devastadores conseqüències: engolir-se els volcans! La difusió d’aquella notícia va obrir la porta a la campanya cívica i científica per a la protecció de la zona volcànica de la Garrotxa. Una fórmula d’èxit on la ciutadania, la comunitat científica i el periodisme replicaria en altres conflictes ambientals de l’època. Aquesta problemàtica ambiental i d’altres de coetànies es basaven en la pràctica del periodisme d’investigació. Això permetia desvelar interessos i pràctiques innobles tant per part dels promotors com de l’administració de l’època. I lògicament la seva difusió donava poder a la societat. El periodisme d’investigació és una disciplina necessària per a la salut d’una societat, però malauradament poc exercida.
En aquell context, l’edició el 1976 del “Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la gestió de la natura dels Països Catalans” a càrrec de diversos autors esperonats pel biòleg Ramon Folch i Guillèn, i la publicació el 1979 de “El combat ecologista a Catalunya” d’en Xavier Garcia, Jaume Reixac i Santiago Vilanova varen evidenciar la vitalitat socioambiental del país. Això va ser possible gràcies al compromís social que va més enllà d’exercir la professió amb diligència. Aquesta contribució desinteressada i compartida és la clau per garantir una societat plural, diversa i informada. Fer-ho està en les mans d’un mateix.
Sabadell, 21 de gener de 2018
 |
| (abril, 1979) |
Per sort, arreu del país encara hi podem trobar llibreries que són centres de cultura que mai podran substituir-se per una franquícia o pàgina web. La identitat i la solera és l’ànima de la seva resiliència. Recentment en una llibreria vaig ensopegar amb el darrer llibre publicat pel periodista i activista ambiental, Santiago Vilanova titulat “Salvem els nostres volcans (Crònica periodística i ecologista de la defensa de la Zona Volcànica de la Garrotxa). El mateix Vilanova, Xavier Garcia, el malaurat Josep Català, Xavier Borràs o Jaume Reixac varen formar, de fet, el deganat dels periodistes ambientals del país. Sota l’estela del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya des de 1977 fins al 1982 varen editar la revista Userda amb l’ànim de contribuir a la difusió de la informació crítica i l’alternativa ecologista. Un corrent de pensament i activisme socioambiental que a Europa i Nord-amèrica emergia amb força. Aquest grup de periodistes i activistes va esdevenir un col·lectiu pioner i poc reconegut a casa nostra, en una època marcada per les ideologies dominants de la industrialització. Apel·lar a la cultura ecològica com a contrapès al productivisme industrial i tecnològic del creixement continuat i centralitzat no quallava entre la societat catalana abocada a una transició sense ruptura.
Precisament, l’any 1973 es publicava per primera vegada a “El Correo Catalán” (conegut popularment per “Correu”) un article on es denunciaven els interessos econòmics enfrontats per explotar les gredes dels volcans de la Garrotxa. Un negoci molt lucratiu però de devastadores conseqüències: engolir-se els volcans! La difusió d’aquella notícia va obrir la porta a la campanya cívica i científica per a la protecció de la zona volcànica de la Garrotxa. Una fórmula d’èxit on la ciutadania, la comunitat científica i el periodisme replicaria en altres conflictes ambientals de l’època. Aquesta problemàtica ambiental i d’altres de coetànies es basaven en la pràctica del periodisme d’investigació. Això permetia desvelar interessos i pràctiques innobles tant per part dels promotors com de l’administració de l’època. I lògicament la seva difusió donava poder a la societat. El periodisme d’investigació és una disciplina necessària per a la salut d’una societat, però malauradament poc exercida.
En aquell context, l’edició el 1976 del “Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la gestió de la natura dels Països Catalans” a càrrec de diversos autors esperonats pel biòleg Ramon Folch i Guillèn, i la publicació el 1979 de “El combat ecologista a Catalunya” d’en Xavier Garcia, Jaume Reixac i Santiago Vilanova varen evidenciar la vitalitat socioambiental del país. Això va ser possible gràcies al compromís social que va més enllà d’exercir la professió amb diligència. Aquesta contribució desinteressada i compartida és la clau per garantir una societat plural, diversa i informada. Fer-ho està en les mans d’un mateix.
Sabadell, 21 de gener de 2018
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada