A propòsit de Tabàrnia
(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 2 de gener de 2018)
Les conteses electorals sempre són prolífiques, tant abans de celebrar-se com a l’hora d’interpretar els resultats. Sempre ha estat així, i sempre ho serà. Només recordar l’encès debat en relació amb els resultats de les eleccions del 1999 que s’albirava, per primera vegada l’alternança a la Generalitat. En Pasqual Maragall va obtenir 52 escons i Jordi Pujol 56, però els socialistes varen esgrimir amb força la victòria a partir de reivindicar l’obtenció de més vots que la coalició de CiU. La realitat parlamentària i la distribució dels escons varen ser suficient per atorgar a Jordi Pujol el seu darrer mandat. Aquesta recurrent polèmica entre vots i escons sempre comporta l’apel·lació a legislar la famosa norma electoral pròpia que mai arriba. Un meló que costa d’obrir i que malgrat els intents, s’acaba desestimant per manca de consens. Esperem que en un futur es gaudeixi d’una llei electoral pròpia més pensada amb la representació dels ciutadans i del territori i no pas amb els interessos partidistes.
La reivindicació per part de Ciutadans de crear un nou país en aquella àrea que els ha atorgat més vots, i per tant escons, ha estat del tot estimulant. En primer lloc reflecteix aquella percepció, tan pròpia de certs partits polítics, com és la patrimonialització dels seus votants. Tal vegada com si fossin de la seva propietat i per sempre. I en segon lloc, manifesta una notable desconsideració pels seus votants situats fora del territori de confort. Pretendre classificar el país a partir dels territoris afins és un criteri molt poc equitatiu i arbitrari. De la mateixa manera que distribuir els recursos públics en funció del color polític de l’Ajuntament de torn o de la suposada filiació de la ciutadania. Tan sols recordar que l’únic propietari del vot és un mateix. I aquest vot avui l’atorgues a una candidatura i demà a un altre. Una de les grans virtuts de la democràcia.
A més, una comunitat existeix pel fet de compartir una cultura pròpia, una història comuna, i sobretot, per una voluntat d’aplegar-se solidàriament. Probablement si els promotors de Tabàrnia fossin capaços de constituir aquesta nova comunitat i referendar-la de ben segur que caldria donar-li una fraternal benvinguda. Ara bé, si Tabàrnia és un projecte economicopolític apel·lant a la concentració del PIB català i la filiació política temporal dels seus habitants, té els dies comptats. Potser Tabàrnia és la teràpia col·lectiva de la llista més votada i amb més escons al Parlament en unes eleccions inèdites i excepcionals, però incapaç de sumar una majoria parlamentària amb els partits del bloc constitucionalista.
Però existeix una certa Tabàrnia a Catalunya? Si abandonem la politiqueria i ens fixem amb les institucions metropolitanes i recuperem els debats dels anys vuitanta, és fàcil reconèixer en l’extinta Corporació Metropolitana de Barcelona (avui Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB) un germen d’aquesta confrontació política entre territoris. I també un debat de fons de com s’organitza administrativament un país. La realitat i la identitat de Catalunya com a comunitat és evident, però l’actual organització territorial i administrativa esdevé caduca. La realitat metropolitana catalana com la xarxa de ciutats mitjanes són trets propis del nostre país. Això implicaria redefinir, per exemple, les funcions dels Consells Comarcals (CC), i en alguns casos la dissolució com el recent cas del CC del Barcelonès. Tanmateix, la creació de l’àrea metropolitana del Vallès, i d’altres, amb capacitat política i econòmica és urgent. Les xarxes de ciutats mitjanes i/o els consorcis supralocals podrien ser eines adequades per millorar els serveis públics. Canvis transcendentals i inapel·lables per una societat més equitativa i solidària.
Sabadell, 31 de desembre de 2017
 |
| Resultats per municipis Eleccions 21D (font: CCMA, 2017) |
La reivindicació per part de Ciutadans de crear un nou país en aquella àrea que els ha atorgat més vots, i per tant escons, ha estat del tot estimulant. En primer lloc reflecteix aquella percepció, tan pròpia de certs partits polítics, com és la patrimonialització dels seus votants. Tal vegada com si fossin de la seva propietat i per sempre. I en segon lloc, manifesta una notable desconsideració pels seus votants situats fora del territori de confort. Pretendre classificar el país a partir dels territoris afins és un criteri molt poc equitatiu i arbitrari. De la mateixa manera que distribuir els recursos públics en funció del color polític de l’Ajuntament de torn o de la suposada filiació de la ciutadania. Tan sols recordar que l’únic propietari del vot és un mateix. I aquest vot avui l’atorgues a una candidatura i demà a un altre. Una de les grans virtuts de la democràcia.
A més, una comunitat existeix pel fet de compartir una cultura pròpia, una història comuna, i sobretot, per una voluntat d’aplegar-se solidàriament. Probablement si els promotors de Tabàrnia fossin capaços de constituir aquesta nova comunitat i referendar-la de ben segur que caldria donar-li una fraternal benvinguda. Ara bé, si Tabàrnia és un projecte economicopolític apel·lant a la concentració del PIB català i la filiació política temporal dels seus habitants, té els dies comptats. Potser Tabàrnia és la teràpia col·lectiva de la llista més votada i amb més escons al Parlament en unes eleccions inèdites i excepcionals, però incapaç de sumar una majoria parlamentària amb els partits del bloc constitucionalista.
Però existeix una certa Tabàrnia a Catalunya? Si abandonem la politiqueria i ens fixem amb les institucions metropolitanes i recuperem els debats dels anys vuitanta, és fàcil reconèixer en l’extinta Corporació Metropolitana de Barcelona (avui Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB) un germen d’aquesta confrontació política entre territoris. I també un debat de fons de com s’organitza administrativament un país. La realitat i la identitat de Catalunya com a comunitat és evident, però l’actual organització territorial i administrativa esdevé caduca. La realitat metropolitana catalana com la xarxa de ciutats mitjanes són trets propis del nostre país. Això implicaria redefinir, per exemple, les funcions dels Consells Comarcals (CC), i en alguns casos la dissolució com el recent cas del CC del Barcelonès. Tanmateix, la creació de l’àrea metropolitana del Vallès, i d’altres, amb capacitat política i econòmica és urgent. Les xarxes de ciutats mitjanes i/o els consorcis supralocals podrien ser eines adequades per millorar els serveis públics. Canvis transcendentals i inapel·lables per una societat més equitativa i solidària.
Sabadell, 31 de desembre de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada