Sabadell, cap a on vas?

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 9 de gener de 2018)

Portada del llibre (1991): Barcelona, cap a on vas?
A les portes de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona el periodista vilanoví Xavier Garcia transcrivia una conversa entre l’advocat sociourbanista, Eduard Moreno i l’escriptor -i tantes altres coses- Manuel Vázquez Montalbán. El  fructífer diàleg es va materialitzar en forma de llibre sota el títol: “Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona”. Això succeïa en plena hegemonia de la socialdemocràcia barcelonina i l’idil·li amb els poders fàctics tradicionals, encarnats per la figura d’en Juan Antonio Samaranch Torelló. L’aparició del llibre esdevenia un altaveu que alertava de la materialització accelerada del model “desarrollista” de la Barcelona d’en Porcioles. És conegut que en aquella època qualsevol crítica a tot allò el relacionat amb els Jocs era sovint silenciat o contingut, com la supressió fulminant del mític programa de Catalunya Ràdio “L’orquestra”, dirigit per en Jordi Vendrell, per parlar sobre “l’operació Garzón”. Aquesta actuació judicial arbitrària va comportar la detenció indiscriminada de ciutadans independentistes a les portes de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona.

La manca de pluralitat o la imposició del relat sociopolític per part dels poders públics o privats dominants és una pràctica massa estesa. I ja no parlem de la postveritat o bé altres actituds “negacionistes” que es postulaven amb fermesa fa pocs anys. En aquest cas, només citar la refutació de les causes i impactes del canvi climàtic. Ara bé, aquesta obsessió per imposar el discurs propi i forjar una realitat virtual comporta malauradament la decadència de les societats. Bàsicament perquè es rebutja l’accés a la diversitat d’idees o la contraposició de projectes. A més, en aquest món de la immediatesa informativa, la prevalença de la imatge en relació al contingut ajuda a banalitzar la complexitat de la comunitat on vivim.

Avui és fàcil constatar que la ciutat fa temps que no té projecte i no irradia una visió de cap a on vol anar. I segurament no es tracta d’una incapacitat de comunicació dels nostres electes. Més aviat es focalitza en la manca de continguts més enllà dels afers de gestió quotidiana. Importants, però insuficients per projectar la nova ciutat. Majoritàriament els programes electorals de les coalicions polítiques han esdevingut facsímils d’obligada edició, plens de tòpics i frases fetes per complir un tràmit. Res a veure amb debats i reflexions compartides d’allò que es vol que sigui la ciutat i el benestar de les persones. Tal vegada estem instal·lats en aquestes vicissituds des de fa anys. Per tant, donar la benvinguda a la dissidència o fins i tot promoure-la no seria en absolut una mala opció per formular un projecte de ciutat.

Decididament s’hauria d’esperonar a les diferents opcions polítiques a presentar fora del calendari electoral o preelectoral un projecte de ciutat. Fins i tot a partir d’una metodologia acordada i posterior avaluació a través d’una audiència pública. Un exercici imprescindible per acreditar que la política va més enllà d’aconseguir l’elecció. Això sí, desterrant els retrets actuals i del passat per centrar-se en un procés creatiu i constructiu on les idees siguin l’objecte de la confrontació política, i no pas la politiqueria derivada de la picabaralla de campanars o minarets.

Sabadell, 7 de gener de 2018

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Creixement i immobilitat

La Plaça zona zero

Espigolar entre deixalles