Quart cinturó? No, gràcies!

Aquest diumenge 29 de maig s’ha commemorat a Can Deu trenta anys de la Campanya contra el quart cinturó de Barcelona. Tres dècades de manifestacions, al·legacions, contenciosos jurídics, conscienciació ambiental, debats, estudis, incidència política i tota mena de proclames per aturar un model de país forjat a l’era de l’Antropocè. Tot plegat amb un únic objectiu: inocular una metàstasi urbanitzadora per convertir els camps i boscos del Vallès en un continu urbà i d’autopistes. Manllevant el títol del llibre de l’escriptor i ecologista, Xavier Garcia, es podria proclamar aquest disbarat amb el lema: “Devoradors de natura devorats per l’artifici”.

Els humans i la nostra supèrbia urbanocèntrica ens esperona a una visió un xic utilitarista de la natura. Per això moltes vegades als béns naturals els hi encolomem el nom de recursos naturals. Bàsicament perquè només ens interessa allò que podem aprofitar de la natura com ara una matèria primera per satisfer les nostres necessitats. A vegades fins a esgotar-les. Segurament aquesta percepció dels béns naturals ens comporta perpetuar aquesta relació de devoradors de natura en nom d’un eteri concepte com pot ser el progrés. És progrés viure exhaurint els béns naturals?
 
Malgrat l’esplendor i llegat del nostre passat industrial, amb clars i obscurs com passa amb tot, hem heretat una de les singularitats més notables en el context regional europeu. Avui el Vallès és una bioregió on viuen prop d’un milió tres-centes mil persones en viles, pobles i ciutats unides o separades a la plana del Vallès per dinou mil hectàrees d’espais agrícoles, malauradament els darrers quaranta anys s’han perdut disset mil hectàrees de camps. Val a dir que actualment hi ha noranta-sis mil hectàrees de boscos majoritàriament a les serralades litoral i prelitoral. I aquest és el nostre principal actiu ambiental. De fet, el Vallès és el nostre espai vital i, per aquest motiu, s’ha de treballar a escala de Vallès i posposar àmbits pseudo-metropolitans buits de contingut.
 
Avui i demà els actius ambientals esdevindran la clau del benestar de les ciutats. Aquelles comunitats que no prioritzin aquests vectors ecològics acceleraran llur decadència a una velocitat notable, com passa en molts altres àmbits, siguin econòmics o socials. La pèrdua de talent, l’emprenedoria i l’increment de les desigualtats per motius ambientals a diverses ciutats dels Vallès poden ser significatives. Per tant, el model territorial dels anys cinquanta i seixanta de l’era de l’Antropocè ja ha caducat. En conseqüència, s’ha de prioritzar els canvis de paradigma i reforçar l’aliança sociopolítica entre la ciutadania i els representats polítics. Per aquesta transformació efectiva es requereix perseverança, decisió i coneixement.
 
En aquest context de reptes ambientals i socials sembla evident que perpetuar un model de més ocupació dels espais naturals esdevindria contradictori amb l’ambientalització del Vallès. Avui el quart cinturó ja ha esdevingut un projecte anacrònic. Després de trenta anys amb prou feines han executat un tram parcial d’autovia al nord de Terrassa desconnectat d’un altre tram entre Abrera i Viladecavalls inacabat. Amb tot, el Ministeri de transports espanyol ja porta malgastats, pel cap baix, uns 240 milions d’euros i catorze anys d’obres empantanegades. I més en un espai geològicament inestable per causa de determinades argiles expansives. Una evidència que l’acció de la natura és inapel·lable.
 
La tirallonga de fets certifiquen la insolvència econòmica i ambiental del quart cinturó, però també la irresponsabilitat política de perpetuar aquesta actuació. Malauradament, certs sectors socioeconòmics encara inciten a incrementar més despesa pública en un projecte obsolet i inviable. A voltes, retirar un projecte a temps és un encert!
 
(Publicat el 31 de maig de 2022 al Diari de Sabadell)