Incerta glòria surfista

Aquestes darreres setmanes han estat intenses amb relació al projecte d’encaixonar al riu Ripoll una piscina d’onades. Un parell de xerrades complementàries, organitzades per la Federació d’Associacions de Veïnals de Sabadell i la Fundació Bosch i Cardellach, han intentat posar llum a la foscor d’aquest projecte recreatiu. Ambdues sessions varen patir de cert biaix pel que fa a la composició dels membres de les taules. Massa favorables al projecte, a excepció de la participació d’Amics del Ripoll i l’Adenc. Amb tot, el debat va ser prou interessant per conèixer i confirmar alguns fets destacables.
 
El primer de tot, és l’absència del promotor. Semblaria lògic que en aquesta mena d’actes i debats el promotor sigui el primer interessat a explicar-se i convèncer a la ciutadania de la bondat i viabilitat del projecte. Avui dia, més aviat sembla que el promotor de la piscina d’onades sigui l’actual equip de govern municipal i no pas l’empresa SurfCity. Ja planyo als governants municipals en aquest paper galdós de promotor i administració alhora. D’ençà de la promesa d’una pluja de milions per una suposada inversió privada encara ningú ha acreditat la solvència econòmica i tècnica del promotor. Només sabem una xifra, segurament incerta, de 14 milions i l’indret on pretenen establir l’artefacte recreatiu.
 
Però què val una piscina d’onades? És viable el projecte? Dues de les moltes preguntes a les quals no es va donar resposta en aquestes sessions. És conegut que l’empresa promotora turística del surfCity no és experta en aquesta mena muntatges tècnics. I lògicament això s’encarrega a una empresa externa. En aquest àmbit professional, una de les empreses amb més coneixement és l’empresa basca Wavegarden, líder mundial en aquesta mena d’instal·lacions. Una visita ràpida a la seva web ens facilita fer-nos una idea de què implica fer una piscina d’onades, des dels aspectes econòmics fins els tècnics. Aquesta empresa comercialitza, bàsicament, tres models d’onades de 2 - 2,3 i 2,6 metres. La inversió aproximada d’aquests projectes està valorat en 25 milions d’euros on s’hi inclouen tots els serveis, edificis i obres. Un model de “claus en mà” sense comptar amb el cost de la compra, adquisició o cànon d’ús del terreny. Per tant, estem parlant d’una inversió notable que podria oscil·lar entre els 14 milions que diu el promotor i els 25 milions que relata Wavegarden. A més, s’ha d’afegir que l’espai natural que es vol ocupar amb aquest projecte està situat en una zona inundable. Això, lògicament, comportarà un seguit de tràmits legals i autorització per part de l’ACA no menors; a banda, de modificacions substancials del projecte i increments monetaris. Tot plegat, implicarà més despeses per part del promotor, i més incerteses al voltant del cost de la inversió i de la viabilitat del projecte. I sense contemplar la incidència de l’actual situació socioeconòmica, l’elevat deute públic i una desacceleració econòmica. Un aspecte rellevant que no s’ha esmentat prou a les sessions de debat és la proliferació de desercions en altres indrets de molts d’aquests projectes de piscines d’onades pel surf. Potser, comptat i debatut, aquest projecte acabarà amb una piscina privada lúdica i festiva a redós del riu Ripoll.
 
Malauradament en aquest debat públic s’han constatat certes afirmacions molt pròpies dels postulats de l’animadversió ambiental: un menyspreu als afers ecològics, molt propi de la ignorància atrevida. Per sort, la cultura ambiental del país ha avançat gràcies a les entitats ecologistes i moviments socials. Modestament, convindrem que la nostra supervivència a la Terra depèn de la salut dels ecosistemes i de la biodiversitat. Per tant, fraternitzar amb les altres formes de vida que convivim és un aprenentatge necessari per educar el nostre l’antropocentrisme desmesurat. No fos cas que acabéssim devorats pels nostres artificis.
 
(Publicat el 3 de maig de 2022 al Diari de Sabadell)