L'autopista de Sabatasa

 L’estiu de 1970 el règim franquista va decretar la necessitat urgent de construir milers d'habitatges socials a les grans concentracions urbanes, i de manera especial a Madrid i Barcelona. Aquesta allau d’actuacions es plantejava a partir de l’expropiació del sòl i la promoció entre Ajuntaments i el Ministerio de la Vivienda. Centenars d’hectàrees d’espais naturals es volien transformar en ciutat i espais per activitats productives. ACTUR (Actuacions Urbanístiques Urgents) era l’erudit acrònim d’aquesta nova onada de formigó que s’albirava. Moltes d’aquestes actuacions tenien el seu escenari al voltant de la llavors anomenada Gran Barcelona. Per exemple, el cas de l’actual Badia del Vallès va ser fruit d’aquell propòsit del franquisme d’aquarterar la població en comptes de fer una ciutat o vila digna per viure amb serveis i activitats econòmiques. Un altre exemple, en aquest cas parcialment fallit, va ser l’expropiació de 1.500 hectàrees per construir una nova ciutat a Santa Maria del Gallecs. L’oposició democràtica al règim i la crisi del petroli de 1973 va acabar amb aquella disbauxa que amenaçava al Vallès.
 
Més a tocar de Sabadell i Terrassa també va recaure una proposta d’emergir una nova ciutat que ocuparia 1.600 hectàrees entre Terrassa i Sabadell a l’espai de Can Bonvilà i Torrebonica per on passa la via verda de Sant Llorenç del Munt a Collserola. Un espai natural estratègic per a la conservació de la biodiversitat i el benestar de les persones. Ràpidament, la saviesa popular va anomenar aquell artefacte urbà la Sabatassa del Caudillo. Per sort, el projecte no va reeixir. Ara bé, és convenient recordar que a principi dels anys seixanta es va constituir la mancomunitat Sabadell-Terrassa amb l’ànim d’establir serveis com ara el Mercat central de fruita i verdura, dues centrals elèctriques, dos instituts que també varen esdevenir temporalment escola d’arquitectura (avui convertida en el complex Egara dels Mossos), així com altres actuacions. La mancomunitat es va dissoldre una vegada es va materialitzar la constitució del consell comarcal del Vallès occidental. Avui ocupa part d’aquelles instal·lacions pretèrites de la mancomunitat.
 
La insistència reiterada del projecte de construir una autopista entre Sabadell i Terrassa com la B-40 ens evoca a èpoques passades on l’ocupació i transformació de sòl és el més important. Ara bé, si parem atenció a l’espai que uneix Sabadell i Terrassa des de la C-58 fins a la C-1415a entre Terrassa i Castellar del Vallès, podrem comprovar un gradient de més a menys artificialització d’aquest tram de la Via Verda Sant Llorenç-Collserola. Aquesta realitat ambiental és necessària que sigui protegida. I en el seu millor escenari rehabitar-la, és a dir, renaturalitzar alguns dels seus espais malmesos pels humans. Tampoc ens hauria d’alarmar la bondat de recuperar els antics espais naturals del camp de golf de Can Sant Joan (Rubí i Sant Cugat del Vallès) convertint-los de nou amb ecosistemes mediterranis. Ben segur que podria esdevenir un exemple per a altres instal·lacions similars en el nostre entorn.
 
Amb relació al gradient de més a menys artificialització de la Via Verda, podem comprovar que entre la C-58, la N-150 i la línia R4 hi ha com a molt 2,8 quilòmetres de distància. Tres infraestructures amb prou potència que es poden millorar i adaptar a les noves realitats de la mobilitat sostenible. Ara bé, en cap cas justifica una nova carretera o autopista sigui d’un, dos o tres carrils com és la proposta de B-40. Segurament el país està immers en molts reptes, però l’actuació d’ampliar un carril més l’A-7 sense aplicar cap mesura de gestió i regulació del trànsit és inadmissible. De fet, delata que les polítiques del Departament de Territori i el Ministerio de Transporte són més pròpies dels anys noranta que no pas del segle XXI. Malauradament, importa més fer carreteres i autopistes que no pas la implementació de la mobilitat sostenible. Tenim mala peça al teler!
 
(Publicat el 26 de juliol de 2022 al Diari de Sabadell)