Agència de la Natura: 20 anys d'entrebancs
(Publicat, dimecres 10 de juny de 2020 a La Vanguardia Natural )
(Versió en català)
Conservar la biodiversitat és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Sense la natura i les seves expressions diverses no hauria estat possible l’evolució i supervivència de la nostra comunitat. Ara bé, la nostra activitat moderna ha comportat, d’ençà de la industrialització i motorització, una crisi ambiental que evidencia que les coses no les hem fet prou bé.
En aquest context, la natura no la podem concebre com una simple llista d’espècies de vertebrats o endemismes, ni tampoc com un rodal d’arbres o les roques que configuren les muntanyes. Una visió sectorial dels béns naturals ens fa perdre la perspectiva del tot. Més enllà dels milions d’espècies amb les quals convivim, la clau és la relació que mantenen entre totes elles i amb la terra. Aquest ecosistema global és molt més complex, per exemple, que la descripció del genoma de qualsevol de nosaltres. Comprendre aquestes interrelacions de la natura permet entendre perquè s’ha de conservar i protegir la biodiversitat. La inapel·lable creació de l’Agència de la natura és una resposta a un dels reptes més importants del país: adaptar-nos al canvi global que hem provocat al llarg de dècades d’explotació dels ecosistemes naturals. El nostre benestar depèn de la natura i tot allò que la menystingui són pedres que ens llencem al nostre teulat.
Pel cap baix, fa més de vint anys esperant la creació de l’Agència de la natura. Malgrat les dificultats i entrebancs -som una societat poc ambientalista-, s’han consolidat algunes eines de conservació i gestió, com ara la promulgació de la llei d’espais naturals del juny de 1985, l’aprovació el 1992 del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya), l’adopció de la Xarxa Natura 2000 o de l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat; a més de la creació i continuïtat d’una vintena de parcs naturals. La figura d’Agència, d’entrada, permetrà optimitzar, agilitzar i millorar la gestió d’aquests espais, així com facilitar la concertació entre els interessos particulars i l’interès general. Una visió holística de la natura, i no pas sectorial, és la millor garantia per un bon govern del patrimoni natural i la biodiversitat.
L’Agència també permetrà aixoplugar les ja existents i futures iniciatives de gestió i protecció de molts dels espais naturals que des de fa temps -des dels Ajuntaments, el tercer sector ambiental, diputacions, consorcis o propietaris- es cuiden de la conservació de la biodiversitat. La consolidació de la custòdia del territori com a model de governança del patrimoni natural seria un encert. I més quan per cada espai hi ha una proposta distinta. També amb això hi ha diversitat de models i actors en la conservació de la natura. Cal afegir que les sinergies entre agents diversos i marc jurídic de ben segur comportarà la mobilització de recursos de tota mena, siguin a partir de fons públics o de privats. A més, l’opció del pagament per serveis ambientals dels ecosistemes és una opció vàlida per afegir en aquest compendi de mesures. L’Agència no pot obviar en els seus propòsits el rol que el turisme de natura i cultural ha de tenir en la conservació de la biodiversitat. Aquí s’obren moltes oportunitats, però caldrà ser diligent per evitar la hiperfreqüentació en determinats indrets. Reptes complicats, però que s’han d’afrontar.
Amb tot, s’ha de reconèixer el paper fonamental que han jugat els parcs naturals en el seu paper dinamitzador en el territori i conservació de llurs hàbitats, des del medi marí a l’alta muntanya. Estructures que toca reforçar i, a més, l’Agència hauria de facilitar la creació d’equips de treball multidisciplinaris i compartits entre parcs i espais d’interès natural. La fita seria incrementar l’èxit de les accions de conservació de la natura. Els parcs naturals haurien de ser el motor de l’Agència gràcies a l’experiència acumulada al llarg d’aquests anys i el reconeixement obtingut.
L’Agència hauria de contribuir a reinterpretar la relació dels sistemes urbans amb el seu entorn natural i rural. Especialment en les àrees més densament poblades. Per exemple, en el cas del Vallès, des del Llobregat a la Tordera, amb més d’1,3 milions d’habitants encara hi romanen més de 19.000 ha agrícoles, 85.000 ha d’espais forestals i 38.000 ha de sòl urbà. A més, s’hi troben els parcs naturals de Collserola, Montseny i Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Una diversitat territorial amb una pressió antròpica notable que requereix concertar els interessos i activitats rurals amb la conservació de la biodiversitat. A més, l’Agència hauria de promoure una “cultura ambiental i cívica” amb relació als espais naturals. Amb especial atenció on es desenvolupen les diverses activitats professionals agràries. Els camps de conreu no són un plató per fer-se autofotos o l’escenari de curses massives, sigui en bici o bé corrents. La propagació d’un civisme ambiental i rural que tingui en consideració l’activitat dels que viuen de la terra i de la conservació de la biodiversitat és un repte compartit.
La transició ecològica que s’apropa ens convida a ser dinàmics i innovadors. Potser vint anys d’entrebancs i debats reiterats són suficients per donar la benvinguda a l’Agència de la natura. El nostre futur comú depèn del benestar de la natura.
7 de juny de 2020
Conservar la biodiversitat és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Sense la natura i les seves expressions diverses no hauria estat possible l’evolució i supervivència de la nostra comunitat. Ara bé, la nostra activitat moderna ha comportat, d’ençà de la industrialització i motorització, una crisi ambiental que evidencia que les coses no les hem fet prou bé.
En aquest context, la natura no la podem concebre com una simple llista d’espècies de vertebrats o endemismes, ni tampoc com un rodal d’arbres o les roques que configuren les muntanyes. Una visió sectorial dels béns naturals ens fa perdre la perspectiva del tot. Més enllà dels milions d’espècies amb les quals convivim, la clau és la relació que mantenen entre totes elles i amb la terra. Aquest ecosistema global és molt més complex, per exemple, que la descripció del genoma de qualsevol de nosaltres. Comprendre aquestes interrelacions de la natura permet entendre perquè s’ha de conservar i protegir la biodiversitat. La inapel·lable creació de l’Agència de la natura és una resposta a un dels reptes més importants del país: adaptar-nos al canvi global que hem provocat al llarg de dècades d’explotació dels ecosistemes naturals. El nostre benestar depèn de la natura i tot allò que la menystingui són pedres que ens llencem al nostre teulat.
Pel cap baix, fa més de vint anys esperant la creació de l’Agència de la natura. Malgrat les dificultats i entrebancs -som una societat poc ambientalista-, s’han consolidat algunes eines de conservació i gestió, com ara la promulgació de la llei d’espais naturals del juny de 1985, l’aprovació el 1992 del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya), l’adopció de la Xarxa Natura 2000 o de l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat; a més de la creació i continuïtat d’una vintena de parcs naturals. La figura d’Agència, d’entrada, permetrà optimitzar, agilitzar i millorar la gestió d’aquests espais, així com facilitar la concertació entre els interessos particulars i l’interès general. Una visió holística de la natura, i no pas sectorial, és la millor garantia per un bon govern del patrimoni natural i la biodiversitat.
L’Agència també permetrà aixoplugar les ja existents i futures iniciatives de gestió i protecció de molts dels espais naturals que des de fa temps -des dels Ajuntaments, el tercer sector ambiental, diputacions, consorcis o propietaris- es cuiden de la conservació de la biodiversitat. La consolidació de la custòdia del territori com a model de governança del patrimoni natural seria un encert. I més quan per cada espai hi ha una proposta distinta. També amb això hi ha diversitat de models i actors en la conservació de la natura. Cal afegir que les sinergies entre agents diversos i marc jurídic de ben segur comportarà la mobilització de recursos de tota mena, siguin a partir de fons públics o de privats. A més, l’opció del pagament per serveis ambientals dels ecosistemes és una opció vàlida per afegir en aquest compendi de mesures. L’Agència no pot obviar en els seus propòsits el rol que el turisme de natura i cultural ha de tenir en la conservació de la biodiversitat. Aquí s’obren moltes oportunitats, però caldrà ser diligent per evitar la hiperfreqüentació en determinats indrets. Reptes complicats, però que s’han d’afrontar.
Amb tot, s’ha de reconèixer el paper fonamental que han jugat els parcs naturals en el seu paper dinamitzador en el territori i conservació de llurs hàbitats, des del medi marí a l’alta muntanya. Estructures que toca reforçar i, a més, l’Agència hauria de facilitar la creació d’equips de treball multidisciplinaris i compartits entre parcs i espais d’interès natural. La fita seria incrementar l’èxit de les accions de conservació de la natura. Els parcs naturals haurien de ser el motor de l’Agència gràcies a l’experiència acumulada al llarg d’aquests anys i el reconeixement obtingut.
L’Agència hauria de contribuir a reinterpretar la relació dels sistemes urbans amb el seu entorn natural i rural. Especialment en les àrees més densament poblades. Per exemple, en el cas del Vallès, des del Llobregat a la Tordera, amb més d’1,3 milions d’habitants encara hi romanen més de 19.000 ha agrícoles, 85.000 ha d’espais forestals i 38.000 ha de sòl urbà. A més, s’hi troben els parcs naturals de Collserola, Montseny i Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Una diversitat territorial amb una pressió antròpica notable que requereix concertar els interessos i activitats rurals amb la conservació de la biodiversitat. A més, l’Agència hauria de promoure una “cultura ambiental i cívica” amb relació als espais naturals. Amb especial atenció on es desenvolupen les diverses activitats professionals agràries. Els camps de conreu no són un plató per fer-se autofotos o l’escenari de curses massives, sigui en bici o bé corrents. La propagació d’un civisme ambiental i rural que tingui en consideració l’activitat dels que viuen de la terra i de la conservació de la biodiversitat és un repte compartit.
La transició ecològica que s’apropa ens convida a ser dinàmics i innovadors. Potser vint anys d’entrebancs i debats reiterats són suficients per donar la benvinguda a l’Agència de la natura. El nostre futur comú depèn del benestar de la natura.
7 de juny de 2020
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada