dimarts, 17 d’octubre de 2017

Un país més ferm

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 17 d'octubre de 2017)

Aquests dies d’atzucacs és fàcil recórrer a certs paral·lelismes, ja siguin els fets d’octubre de 1934 o els convulsos anys setanta, tot just desprès de la mort del cabdill espanyol al llit, per aventurar la incertesa dels pròxims dies o setmanes. El tòpic apel·la que la història es repeteix, però la “carpeta catalana” fa centúries que existeix. Els esdeveniments històrics no sempre han estat els mateixos i, encara menys, els protagonistes i llur context sociopolític. Aquesta dimensió en el temps i la realitat social del país fa que l'esdevenir sigui del tot incert.

Girona (octubre, 2017)
Per aquells que enguany ens hem incorporat a la versió 5.0 de la vida, és palès que la presència i l’actuació d’aquests dies de la Policia Nacional o la Guàrdia Civil als carrers de les ciutats i viles del país ens han obert les finestres de la memòria. A mitjans dels anys setanta, molts encara recordaran els autobusos i “land-rovers” dels Grisos aparcats, plens d’efectius a l’espera d’actuar, a la vorera sud de l'avui carrer de la República. Fins i tot, es podia coincidir amb la policia en els camps de futbol que hi havia a les pistes d’atletisme on avui hi ha “La Bassa”. En el mateix espai, ells s’entrenaven per repel·lir als futurs manifestants, i la canalla empaitàvem la pilota en el camp de sorra del costat per fer gol. Dos mons paral·lels en un mateix lloc. Aquesta realitat es produïa a les portes de la sortida del franquisme i l’inici d’una transició per democratitzar l’Estat espanyol. I precisament en aquest context, el setembre de 1977 el Govern espanyol restablia provisionalment la Generalitat de Catalunya, abans de l’aprovació de la Constitució Espanyola. Avui sacralitzada per aquells que en el seu dia s’hi varen oposar acèrrimament. Paradoxes de la política.

Aquests quaranta anys de transformació han estat proteics. Una primera etapa liderada pel municipalisme democràtic que desembarcava el 1979 als Ajuntaments i l’obertura del Parlament que portaria, més endavant, un nou Estatut i la configuració d’un Govern electe. A partir d’aquí, la consolidació de les polítiques públiques i les estructures d’autogovern han conviscut amb un canvi socioeconòmic més que notori i estructural. Sempre regulat per les crisis característiques del capitalisme que cíclicament viu etapes d’expansió i recessió que comporten desigualtats i conseqüències poc recomanables. També és cert que la consolidació del discutit “model Barcelona”, ideat en el marc d’uns jocs olímpics, ha estat assolit amb efectiu èxit. L’exemple més clar és la capitalitat i el ressò internacional que evoca la capital catalana. Ara bé, també s’ha de reconèixer el valor de la xarxa de ciutats mitjanes que per la seva dimensió i interconnexió articula una part molt important del país i el seu teixit socioeconòmic. Aquesta realitat local i nacional és una malla que actua com un tot. I és això que ferma el país, més enllà de les conjuntures electorals i els actuals embats de l’Estat. Aquesta és la virtut d’una societat que s’organitza sense disposar d’un Estat.

A més, la diversitat de procedències i cultures de la gent que conviu avui a Catalunya ha llegat una identitat més basada en la convivència que no pas amb la diferència. Tant ara com fa noranta anys. Per això és impensable exigir a la ciutadania que oblidi la seva identitat i cultura d’origen per convertir-se a la cultura dominant. Per aquest motiu, la cultura sociopolítica de convivència s’ha construït amb la participació de les persones a través de multitud de mecanismes de concertació i d’acord que van des de les relacions entre privats fins els acords institucionals. Malauradament una realitat sociopolítica que l’Estat-nació és incapaç de comprendre.

Sabadell, 14 d’octubre de 2017

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Erupció de canvi

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 10 d'octubre de 2017)

Sant Julià de Ramis, diumenge 1 d'octubre de 2017
Per a molts aquesta ha estat una setmana arrítmica i dificultosa per recuperar la normalitat quotidiana. Un dia sí i l'altre també, els canvis de l’estat d’ànim estaven a l’ordre del dia. És evident que l’exercici de la força per part de l’Estat espanyol a les portes dels col·legis electorals ens ha afligit, a tots plegats; un dol que portarem amb nosaltres durant molt de temps. Hi ha coses que ens marquen per tota la vida i aquesta és la conseqüència quan esdevens víctima de la violència. Aprendrem a conviure-hi, però rarament oblidarem.

En el context d’una societat democràtica és inacceptable pensar que les coses es resolen per la força de les porres o de les armes. I en aquest debat sobre la violència no és admissible mantenir posicions equidistants. Per això, la ciutadania, i especialment les organitzacions polítiques, han de reivindicar la pau i llurs valors com a mecanismes útils per dirimir les diferències. Ara bé, també s’ha de denunciar i aïllar aquells que presumeixen de la pràctica de la força per imposar-se políticament. Molts recordaran aquella frase de José Maria Aznar que “en absència de violència, en democràcia es pot parlar de tot”. Per tant, la coherència i trajectòria de qualsevol demòcrata es demostra en aquests moments. No s’hi val canviar els valors i els fonaments del règim democràtic en funció dels interessos partidistes o particulars, com és l’actual cas o amb la recent crisi economicofinancera que ha patit l’Estat espanyol.

Tal vegada el procés català des de fa temps potser ha esdevingut un meteor d’escala geològica. És a dir, d’aquells fenòmens que verdaderament generen canvis substancials i que esdevenen imparables. Els anys noranta, per terres d’Amèrica Central, escoltava encuriosit les explicacions de com un terratrèmol havia provocat l’emergència de la plataforma continental modificant la línia de costa del país. També és fàcil recórrer a l’exemple de l’erupció d’un volcà. Imparablement la seva beurada de lava desfila per la muntanya fins a arribar al mar o bé, fins i tot, pot emergir des del mar per crear una nova illa. No va ser el cas, però l‘any 2011 a l’Illa de El Hierro una erupció volcànica submarina albirava l’aparició d’un nou illot. Si acceptéssim aquesta similitud entre els processos sociopolítics i geològics semblaria raonable acceptar que la millor solució seria reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya. Sovint, la natura ens ensenya que les pertorbacions són la bases dels grans canvis que ha sofert la Terra, i davant d’això el més sensat és desenvolupar la nostra capacitat d’adaptació. Tal com farem per respondre al repte del canvi climàtic o canvi global com aventuren molts científics i analistes ambientals.

Precisament aquest procés d’adaptació al nou escenari sociopolític s’ha de fer sense generar traumes ni retrets. De fet, les persones independentment de la nostra pertinença a una comunitat vivim, treballem i pensem en un entorn global i d’interdependència. Potser encara som massa esclaus de la visió de l’estat-nació nascut del segle XVIII. És palmari que a principis del segle XXI les societats hem avançat a velocitat de vertigen i ens organitzem substancialment diferent. En tan sols 40 anys ja no es parla de moneda pròpia i la pesseta és història. Avui l’euro és la moneda comuna de milions d’europeus. Les fronteres entre països europeus són més aviat psicològiques que no pas físiques. Alguns podem circular lliurement per Europa i el nostre passaport reconeix la nostra pertinença a la Unió Europea. Una comunitat encara en construcció i massa condicionada pels interessos exclusivament mercantils i dels Estats. Inequívocament caminem cap a l’Europa de les regions i ciutats on les comunitats prenen una dimensió de proximitat. El procés català serà una contribució notòria en aquest camí. Endavant!

Sabadell, 8 d’octubre de 2017

dimarts, 3 d’octubre de 2017

La força cívica

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 3 d'octubre de 2017)

Aquest mes de setembre no ha estat gaire ordinari. L’embat del govern de l’Estat en contra dels drets civils i humans ha estat de traca i mocador. De ben segur que ja tindrem temps per disseccionar i valorar el què ha passat aquest diumenge i què ens depararà tot plegat.

Ara bé, l’element clau de l’actual procés i de les mobilitzacions d’aquests temps ha estat el protagonisme de milers i milers de dones i homes. Sense la implicació i el compromís de les persones les societats no avancen. I no parlarem de persones anònimes sinó de centenars de milers de ciutadans que conviuen en aquest país i que tenen nom i cognom. Personalment potser no ens coneixem tots, però com s’explica sovint, si amb la intermediació de sis coneixences pots arribar a conèixer el president dels EUA, potser amb menys, ens coneixeríem tots plegats. Una evidència que les relacions que es teixeixen entre les persones a través de multitud d’afers quotidians, siguin professionals, familiars, esportius, socials o culturals són claus per a la vertebració d’una comunitat. Avui aquestes connexions també són més accelerades gràcies a les xarxes socials on et retrobes o contactes amb noves amistats.

El que s’ha viscut i viurem aquests dies d’intensitat sociopolítica esdevindrà un aprenentatge o una renovació del compromís cívic que tota comunitat necessita per orientar el seu futur. Segurament hi haurà persones que han participat per primera vegada en una manifestació o d’altres que hauran recuperat experiències d’altres èpoques. Compartir idees i exercir els drets civils ens ajuda a socialitzar-nos, crear teixit social i consolidar cultura política com a societat. En contraposició, la despolitització d’una societat i el desinterès pel govern del comú és un perill del qual cal allunyar-se i un cap adobat per ideologies autoritàries i poc respectuoses amb la diversitat i els drets humans.

Un altre actiu que es valorarà en aquest procés, i altres moviments derivats de la recent crisi economicofinancera, és l’aflorament de noves associacions o el protagonisme d’entitats del tercer sector per combatre les desigualtats i encaminar-nos a societats més equitatives. Més enllà de l’aportació a la civilització que implica l’accés a l’educació, el treball o bé l’exercici d’altres drets bàsics, és obvi que les relacions socials que faciliten les entitats de tota mena i la incidència en els canvis de les polítiques públiques són fonamentals per la salut democràtica. Segurament no seria gaire agosarat anomenar-les estructures de ciutat o d’Estat. No tardarem gaire a considerar com indicador d’excel·lència d’una ciutat o comarca el nombre d’entitats i la qualitat de la seva tasca. Sense entrar en comparatives amb altres indrets, tan sols constatar que a Sabadell hi ha domiciliades les seus de 1.260 associacions, 16 federacions i 51 fundacions. Un estudi amb més detall permetria discernir amb allò que som des de la visió del tercer sector, però és evident que aquest teixit d’entitats i la seva implicació en la gestió del comú és un actiu infrautilitzat.

Les actuals estructures de l’administració estan poc pensades per acceptar la participació de les entitats del tercer sector en la gestió dels afers d’interès públic. I tampoc s’esmerça gaire suport econòmic a la seva tasca socio-innovadora. A vegades dona la sensació que els àmbits d’acció pública siguin patrimoni exclusiu de funcionaris i càrrecs electes i es dificulti aquesta sinergia amb la ciutadania organitzada. Esperem que les futures fornades de ciutadans compromesos amb la política institucional siguin més innovadores i menys retòriques.

Sabadell, 30 de setembre de 2017