dimarts, 29 de novembre de 2016

Reforestació i municipalització

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 29 de novembre de 2016)

Aquesta és la proclama que més de 3.000 persones han rubricat per aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. La pertorbació natural del desembre del 2014 va afligir una ferida física notable al patrimoni natural de Can Deu. Un patrimoni, d’altra banda també emocional per a moltes persones. Als ciutadans agrupats en la Plataforma del bosc de Can Deu no els manca raó en la seva reivindicació tenaç. Dos anys després de la ventada les coses no rutllen prou bé. Segurament part del problema rau en l'absència d'un lideratge municipal clar i decidit, la poca virtuositat del projecte tècnic i el paper erràtic de la propietat. Si acordem que aquests són els factors clau de l'actual atzucac, potser podrem trobar el desllorigador. Anem a pams.

El rol de l'equip de govern de l'Ajuntament no passa per rebutjar la moció del darrer Ple. Més aviat per interpretar quin és el clam popular i evitar que la recuperació del bosc de Can Deu esdevingui matèria de politiqueig. El que cal és dirimir entre les millors opcions.

Bosc de Can Deu (ICC, 2014)
Una opció podria ser la compra o municipalització de la finca de Can Deu per a què l’Ajuntament exerceixi de propietari responsable i engrescat en el projecte de recuperar aquest espai ambiental, i irrevocablement social, del Rodal. Aquesta decisió dependria de tres factors. El primer, seria la voluntat de la Fundació “Antiga Caixa Sabadell 1895” de vendre a l'Ajuntament el bosc de Can Deu. El segon conèixer el preu que se'n podria demanar. I el tercer, avaluar si l'adquisició garantiria la seva recuperació. En relació a la voluntat de la propietat de traspassar la finca, no n'hi ha constància públicament. Per tant, cal pensar que vol continuar el compromís de 1964 de conservar el bosc quan les promocions urbanístiques de Vimusa (empresa municipal) s'abraonaven sobre els arbres i camps de Can Deu. Però, quin preu s'hauria de pagar per la finca de Can Deu? Per respondre amb rigor caldria encarregar una valoració o taxació als pèrits acreditats i avesats a fer aquesta feina. Ara bé, i per fer-se una idea, el preu mitjà ponderat d'una hectàrea de terra de conreu de secà a la província de Barcelona l'any 2015 era de 13.792 euros segons el Departament d'agricultura. En el cas de les zones forestals el preu és inferior. A partir d'aquí, i pel cas de Can Deu, podríem estimar, no pas afirmar, que el valor econòmic se situaria entre 2,5 i 3 milions d'euros, inclosa la masia. Un xifra que pica. Tot i així, la propietat municipal tampoc és garantia que les coses es facin adequadament. I d'exemples d'acció dels diferents governs municipals al llarg de la història recent en tenim més que suficients.

Arreu del món hi ha centenars d'exemples de gestió dels espais naturals on la participació de la societat civil, l'administració i la propietat acorden fórmules de cogestió i responsabilitat compartida. Tothom en una mateixa taula decidint el què s'ha de fer i què aporta cada part en igualtat de condicions i a partir de contribucions diverses. A casa nostra els acords de custòdia del territori en són un exemple. Precisament l'Ajuntament de Sabadell és membre de la Xarxa de Custòdia del Territori, entitat que promou aquesta mena d'acords. Sense una gestió pactada i una coresponsabilitat reconeguda serà difícil aconseguir la recuperació del bosc de Can Deu. L'acord podria articular-se en format de pla especial, protocol o conveni, per citar algunes de les eines disponibles en el marc jurídic. I perquè s'ha de fer així? Senzillament perquè el bosc de Can Deu va més enllà d'un títol de propietat o un acord del Ple municipal. És un espai que forma part del patrimoni emocional i ambiental de milers de ciutadans que des de 1964 se l'han fet seu.

Sabadell, 27 de novembre de 2016

dimarts, 22 de novembre de 2016

Espigolar entre deixalles

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 22 de novembre de 2016)

Fa pocs dies, transcendia la presumpte estafa de la companyia FCC (Fomento de Construcciones y Contratas, S.A), responsable de bona part de la recollida de deixalles a la ciutat de Barcelona. Sembla que la corporació empresarial barrejava residus del contenidor groc (envasos i plàstics) amb els de rebuig per tal de cobrar més diners pel servei de recollida. D'acord amb la concessió vigent a Barcelona si es reciclen més envasos, i se supera el límit fixat a la concessió, el cost municipal de recollida s'abarateix. Per aquest motiu l'empresa evitava superar el límit a força de barrejar envasos amb el rebuig. Allò que els ciutadans separaven correctament l'empresa concessionària ho tornava a barrejar per estalviar-se costos i incrementar el marge. Tot un exemple d'irresponsabilitat social corporativa. S'estima que aquesta pràctica implicava un frau de l'ordre de 800.000 euros per l'any 2014.

Vilafranca del Penedès (Gener, 2016)
La notícia apareix en plena voràgine d'una nova edició de l'aplec de les “smarts cities” (ciutats intel·ligents). Un doll de propostes que inciten a les administracions públiques, especialment les locals, a gastar-se milers d'euros per instal·lar o incrustar centenars de sensors i xips a qualsevol artefacte o producte per ser més eficients i sostenibles. Hauria detectat aquesta tecnologia el possible frau de la recollida de deixalles? Segurament la tecnologia hauria precisat al gram i al segon la quantitat de deixalles defraudades, però l'existència de la informació no és suficient per garantir un bon servei. El nucli del problema és: qui disposa d'aquesta informació, quin ús se'n fa i amb quina ètica exerceixen les seves responsabilitats les persones que manipulen aquestes dades. En el cas de Barcelona la filtració a la premsa d'uns correus electrònics ha estat el detonant que ha destapat l'afer. I això només ha passat a Barcelona? Les estadístiques públiques de què reciclem són certes? Aquestes i altres preguntes són les que es deuen fer el conseller del ram i molts alcaldes i regidors en la intimitat de la responsabilitat del càrrec.

Reciclatge multiresidu (Cambridge, MA 2016)
El batibull dels residus barcelonins també coincideix amb la celebració de la Setmana Europea per a la Prevenció de Residus on arreu del país s'organitzen més d'un miler d'actes per conscienciar als ciutadans de les bones pràctiques per prevenir la generació de residus. En l'àmbit vallesà destacar l'activitat "Porta la bossa a la revisió!" promoguda pel Consorci per a la Gestió de Residus del Vallès Occidental i celebrada en diversos municipis de ponent del Vallès. L'acció consisteix a arreplegar tres bosses a l'atzar de dins dels contenidors de la fracció de rebuig i classificar el seu contingut en allò que és orgànic, paper i cartó, vidre, envasos, deixalleria i rebuig. L'acte celebrat a la plaça Vella de Terrassa evocava un resultat no gaire encoratjador. El contingut real de les bosses de rebuig era en un 37% envasos, un 26,6% de paper, 22,7% orgànic, un 4,2% vidre i un 1,6% deixalles que haurien d'anar a la deixalleria. Només el 7,9% era rebuig. Aquestes dades de Terrassa no difereixen gaire de la resta d'altres municipis del Vallès. L'any 2015 el Vallès occidental el 35,88% dels residus municipals anaven a parar a la recollida selectiva i en el Vallès oriental un 37,85%. Les dades del Vallès són inferiors a la mitjana catalana que és del 38,9%. En poques paraules els vallesans reciclem poc! D'altra banda, totes aquestes dades estan molt allunyades de l'objectiu europeu del 2020 de reciclar més del 50% dels residus. Avui encara aboquem massa deixalles reciclables o recuperables a la bossa del rebuig.

És palès que s'haurà de revisar l'actual sistema de gestió de residus i preguntar-se si l'actual model de recollida selectiva és i vàlid per a tothom. Tot sistema té el seu límit, i potser l'actual ha esgotat la vigència. Separació en origen o destí? S'han de limitar els envasos d'un sol ús? Pot sostenir-se una concessió que desincentiva el reciclatge d'envasos? S'acumulen els deures a l'agenda ambiental.

Sabadell, 20 de novembre de 2016

dimarts, 15 de novembre de 2016

Carrers entre ciutats

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 15 de novembre de 2016)

El nostre és un país massa procliu a venerar les infraestructures, especialment les viàries. En termes generals s'espera que el Govern de torn ens ompli de rondes i carreteres on passar hores circulant o bé aturats. Sovint en la nostra condició de ciutadans-contribuents, tot i els elevats pressupostos que es mouen, som poc crítics amb les actuacions que es proposen o que, finalment, s'executen. A més, els projectes de carretera o variants són una pila de pàgines, plànols i documentació envoltada d'un argot tècnic i dades només apte per als entesos en la matèria. A voltes aquesta barrera tècnica dificulta la participació i valoració de moltes de les obres que es fan i desfan en el nostre territori.

Connecta amb els Reis macos from Envidiarte on Vimeo.

Avui molts dels trams de les carreteres del segle passat formen part de l'espai urbà de la ciutat. En poques paraules, han passat de carreteres a carrers. Tot i aquesta realitat s'han continuat tractant com a carreteres. Els principals titulars d'aquestes vies són la Generalitat de Catalunya i la Diputació. La titularitat de la via dificulta enormement la gestió d'aquests trams de carreteres com a "carrer". Per què? La Generalitat no actua en aquests trams de carreteres urbanes al nivell de detall que es requereix, ja que considera que no és de la seva competència. Per exemple, la C-1413a no té voreres per a vianants ni carril bici entre Sabadell i Sant Quirze. La Generalitat, tot i ser la titular de la via no considera prioritària ni competencial aquesta mena d'actuacions urbanes. Això comporta que l'Ajuntament no pugui actuar perquè no és competent sobre aquesta via. Un joc de competències que l'única solució seria traspassar aquests trams urbans als Ajuntaments i dotar-los d'un fons per a la seva millora i funcionalitat urbana.


Són només 5 minuts... from Envidiarte on Vimeo.

Uns dels reptes de les ciutats i viles del Vallès és garantir la seva connexió amb vies cíviques. Aquestes haurien de facilitar l'arribada amb bicicleta i a peu entre viles a través de vorals prou amples, pavimentats, arbrats i prudentment il·luminats. Avui és inexplicable la manca d'una connexió digna i segura entre les ciutats de Sabadell i Sant Quirze del Vallès, tant per la C-1413a com per la Ronda d'Arraona i l'Avinguda d'Arraona de Sabadell. El mur de la C-58 i els seus accessos ha condicionat la resta de vies que connecten Sabadell i Sant Quirze. S'ha prioritzat la infraestructura pel cotxe en contra del ciutadà que vol accedir a peu o en bicicleta. Dues maneres de moure's que esdevindran bàsiques per a les ciutats saludables i benestants que es requereixen per avui i demà. En aquest àmbit, esdevindria honorable que en el projecte d'ampliació de la C-58 que s'ha anunciat aquests dies s'hi inclogués una partida pressupostària per resoldre, entre d'altres, aquests dos accessos cívics entre Sabadell i Sant Quirze. Ambdues viles han pagat amb escreix el tribut de suportar la C-58 i veure condicionada la seva relació.

Les accions no s'acaben en aquesta via de Molins de Rei a Sentmenat (C-1413a), sinó que hi ha una llista d'altres carreteres que també s'hi haurien d'incloure. Per exemple, la N-150 entre Terrassa i les portes de Barcelona, la B-140 fins a Mollet, la B-124 fins a Castellar del Vallès o la BV-1248 fins a Matadepera. Aquestes i altres s'haurien d'integrar en un projecte liderat pel Govern català i els Ajuntaments amb l'objectiu de facilitar aquesta relació a peu o amb bicicleta entre ciutats i viles en unes condicions dignes i segures.

El Govern podria aprofitar en el marc del famós estudi de mobilitat del Vallès per estudiar aquesta xarxa de vorals cívics com una opció saludable i ambiental de moure's al Vallès. Al cap i a la fi, sobren cotxes i de petroli millor no cremar-ne gaire.

Sabadell, 13 de novembre de 2016