dimarts, 16 de maig de 2017

Sous i ajuts

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 16 de maig de 2017)

Des de fa uns anys, les plataformes de crowfunding o de micromecenatge, sovint amb recompensa, com ara Verkami, Goteo o totSuma entre d’altres, han fet forat entre el món associatiu i emprenedor. Una recompensa que no només és material sinó també emocional. Aquestes eines que neixen a partir de les tecnologies de la informació faciliten el contacte entre els creadors i promotors de projectes amb els donants amb l’objectiu de compartir idees i facilitar el suport econòmic suficient per realitzar-les. Això fa que el model vagi més enllà d’una donació per se i pivoti en la filiació o compromís amb la idea o projecte. Per exemple, la plataforma mataronina Verkami, d’ençà de la seva constitució el 2010, ha aconseguit finançament popular per l’execució de prop de 5.100 projectes. Aquest fenomen que apareix i s’expandeix a casa nostra en plena crisi del sector financer, i de retruc del sector públic, ha permès que milers d’euros es posessin a l’abast d’iniciatives múltiples i ben diverses al servei de la comunitat.

Ara bé, l’èxit d’aquests portals web de micromacenatge en cap cas hauria d’eximir a les institucions públiques de les seves obligacions. L’esperada llei de mecenatge, la distribució equitativa dels fons del 0,7% de l’IRPF per finalitats socials i ambientals o les polítiques públiques d’ajuts a les entitats del tercer sector o suport a l’emprenedoria són exemples dels deures pendents. Les administracions públiques, independentment del seu àmbit territorial, haurien d’adreçar els seus recursos humans i econòmics al foment de projectes on la ciutadania s’impliqués. En aquest camí, el primer pas seria desterrar la idea patrimonial que té el sector públic dels recursos provinents dels tributs. I en segon lloc, establir un nou marc jurídic que faciliti les aliances entre el sector públic i la ciutadania per definir, acordar, planificar i executar polítiques d’interès general.

D’altra banda, aquests dies es publicita amb certa notorietat el que la Crida per Sabadell ha anomenat retorn social. A priori, el fet que una organització política vulgui constituir un fons econòmic per atorgar ajuts a projectes d’entitats és una iniciativa atípica. Una bona part dels diners d’aquest fons provenen de les retribucions dels seus càrrecs electes. Qualsevol treballador que desenvolupa una feina i assumeix responsabilitats ha de rebre un sou digne d’acord amb l’escala salarial de la corporació pública o privada on exerceix la seva activitat professional. A partir d’aquí, el que facin els electes, funcionaris o treballadors públics o privats amb la seva retribució pertany a l’esfera de la seva vida privada. I és bo que sigui així. Ara bé, sorprèn que es faci ostentació pública i s’organitzi un procés de presentació i elecció de projectes d’entitats o col·lectius per al seu finançament com si fos una administració o associació filantròpica. Tal vegada, d’una organització política que avui governa amb altres partits la ciutat s’esperaria que promogués els canvis necessaris per disposar d’una política innovadora i dotada econòmicament d’ajuts destinats a les entitats i els seus projectes.

Al capdavall, el retorn social de la Crida serà una aportació puntual, com moltes d’altres, que de ben segur serà benvinguda, especialment pels beneficiaris. I tant de bo que aquest fons privat de la Crida per Sabadell no depengués de l’existència dels seus càrrecs electes i tingues vocació de continuïtat més enllà de la conjuntura política actual. Tot suma i és així com comencen els canvis que ens calen, essent un d’ells l’empoderament de les entitats a través dels fons públics constituïts pels tributs dels ciutadans. I és aquí on els partits del consistori tenen feina per fer!

Sabadell, 14 de maig de 2017

dimarts, 9 de maig de 2017

Més enllà de la Grípia-Ribatallada

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 9 de maig de 2017)

Fa poc dies l’Ajuntament de Sabadell manifestava el seu suport al projecte de crear el Parc de la Grípia-Ribatallada promogut per l’ADENC, GPENAT (grup per la protecció dels espais naturals de Terrassa) i la secció natura de la UES, amb l’objectiu de conservar aquest espai natural. L’aliança entre les entitats del tercer sector ambiental i els governs municipals és una excel·lent pràctica per garantir les iniciatives ambientals d’interès públic, com ara la conservació i protecció dels espais naturals del Vallès. L’impuls de la societat civil amb vocació de servei públic i la legitimitat democràtica dels governs electes és una fórmula sensata i reeixida per aprofitar el talent i tenacitat del ric teixit associatiu del nostre territori.

La Via Verda des de La Mola
Preservar i garantir l’activitat agrària de les prop de 20.000 hectàrees d’espais agrícoles que encara queden al Vallès és un objectiu polític de primer ordre. El benestar dels vallesans depèn, en bona part, d’aquest coixí verd de camps i boscos que uneixen i separen les ciutats i viles de la bioregió del Vallès. De fet, juntament amb els teixits urbans, configuren els dos pilars d’una comunitat on pretenen conviure diferents formes de vida biòtica i elements abiòtics amb cert equilibri.

Una de les lliçons que es pot aprendre de la natura és que no reconeix ni sap de fronteres administratives. Una cabòria molt humana i al mateix temps inútil. Per exemple, imaginar que el riu Ripoll a Sabadell o la riera de les Arenes a Terrassa són aliens allò que passi riu amunt, a Castellar del Vallès o bé a Matadepera, és no comprendre com funcionen les interrelacions a la natura. A més, la conservació d’un bé comú local i preuat com l’aigua sempre requereix una atenció especial per part de la comunitat. I, precisament, la protecció de les seves conques i evitar la contaminació o abús d’aquest bé és un deure no només de l’administració, sinó també del conjunt de la ciutadania.

L’actual proposta ambientalista recull, en part, el projecte de Via Verda de Sant Llorenç-Collserola promogut el 1996 pel Fòrum terrassenc per a la protecció i ordenació del medi natural i del paisatge. Un projecte que definia aquesta via verda en quatre àmbits que de nord a sud eren: Parc natural de Sant Llorenç, Mancomunitat paisatgística, Serra de Galliners, Corredors Cerdanyola-Sant Cugat i Parc Metropolità de Collserola. En aquell context es proposava que fos una reserva, reconeguda jurídicament, d’espais naturals i agrícoles de la plana del Vallès. Aquest àmbit també permetria la connectivitat ecològica entre els dos parcs naturals de les serralades. La iniciativa insistia que aquest territori actués com a mur de natura de possibles creixements urbanístics. Un any més tard, l’associació Cerdanyola Via Verda s’afegia a aquesta demanda de preservar diversos espais amenaçats per actuacions previstes a Cerdanyola.

El projecte del parc Grípia-Ribatallada només és una part d’un pla més ambiciós que neix a la conca alta del riu Ripoll i de la Riera de les Arenes al Parc Natural de Sant Llorenç i arriba a Collserola a través de centenars d’hectàrees que cal protegir, conservar i rehabitar-ne els seus ecosistemes. Avui, recuperar la proposta de la Via Verda de Sant Llorenç-Collserola, com també el projecte de l’Espai Agroforestal de Llevant dibuixat a finals dels noranta, seria un full de ruta digne per resoldre els deures pendents. I també una oportunitat per exercir la nova política de la cooperació intermunicipal que esborri la decadent visió del municipi-frontera.

Sabadell, 8 de maig de 2017

dimarts, 2 de maig de 2017

Resistència al canvi

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 2 de maig de 2017)

Aquesta és una por força estesa entre aquells que tenen vertigen quan alguna cosa es mou en el seu medi quotidià. Les persones, empreses o entitats procuren adaptar-se a un entorn que els evoqui la sensació de benestar i esdevingui la seva àrea de confort. Tot i així, l’entorn és canviant i requereix transitar a altres escenaris per continuar el camí vital. Aquests canvis impliquen abandonar la comoditat del present per endinsar-se en altres viaranys incerts pendents de viure. I això pot passar tant a l’entorn professional, familiar, social, polític com a molts d’altres. Educats en aquesta por al canvi sempre es busca que la transició, si és que cal canviar, sigui la menys traumàtica possible.

Tal vegada, fer aflorar en les persones aquest sentiment d’incertesa per evitar canvis és força efectiu. Per exemple, atiar la por per la insolvència del sistema públic de pensions de l’Estat és un excel·lent reclam per determinades entitats financeres a l’hora d’endossar molts productes com ara plans de pensió i estalvis o assegurances. També en el camp polític s’utilitzen aquestes arts per contrarestar els moviments emergents de canvi i transformació. En aquest àmbit els missatges de caràcter apocalíptic en són el fil conductor d’aquestes pràctiques destinades a combatre i evitar nous escenaris.

És cert que en la majoria dels àmbits, el canvi no està pas institucionalitzat, és a dir, no forma part de la vitalitat diària. I, per tant, el canvi a vegades arriba per una pertorbació inesperada o bé per voluntat pròpia, gràcies a l’exercici del coneixement, la reflexió i la decisió de canviar. Sense aquests factors o altres, com també el suport de l’entorn, difícilment s’encamina un canvi.

A la ciutat, per exemple, al govern municipal segueix amb la convicció que s’ha de permetre la circulació dels autobusos pel Passeig. Tot i que aquest debat s’ha ajornat fins d’aquí a uns mesos, de ben segur que l’èxit de la celebració de la diada de Sant Jordi al Passeig va ser una magnifica ocasió per convidar-los a superar l’actual actitud resistent. El reguitzell de giragonses de l’equip de govern municipal en relació a què cal fer al Passeig hauria de finalitzar ben aviat. A diferència del que explicaven els responsables municipals, la indefinició sobre el tema més rellevant per aquest espai caldria afrontar-la en primer terme i no transferir-la a pròxims mandats. L’ocupació cívica de l’espai és la prova evident que el Passeig hauria de ser un espai sense autobusos els set dies de la setmana. Amb una mica de traça i enginy caldria endreçar aquest espai amb la vocació d’admetre activitats de caràcter sociocultural i altres, així com recuperar el màxim d’elements naturals i frescals per rehabitar el Passeig.

Si ens traslladem a l’àmbit territorial de la ciutat, el Vallès, també hi ha reptes que requereixen vèncer les forces contràries al canvi. Una d’elles és superar la timidesa del Consell Comarcal del Vallès Occidental a obrir la porta de bat a bat per promoure una nova governança pel Vallès. Això requereix una aposta decidida per construir una eina similar al que avui és l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però en aquest cas del Vallès. Dissoldre els actuals consells comarcals del Vallès per fer néixer un organisme públic al servei dels vallesans seria un final digne per un model obsolet d’organització del territori vallesà. Fins i tot, fa poques setmanes el Consell Comarcal del Barcelonès va aprovar una moció on s’instava a la supressió de la institució comarcal. Nova política que espera lideratge polític compartit i actiu.

Sabadell, 30 d’abril de 2017