dissabte, 13 de juny de 2020

El perquè de l'animadversió a l'Agència de la natura

Amb motiu del trenta-cinquè aniversari de l'aprovació de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d'espais naturals

A finals de febrer d’enguany, la Comissió de medi ambient del Parlament va aprovar el dictamen per crear l’Agència de la natura. Ara, per tal que esdevingui una realitat, només queda pendent superar la discussió i votació en el Ple del Parlament de Catalunya el pròxim 17 de juny. Trenta-cinc anys després d’aprovar-se la Llei d’Espais Naturals, encara vigent, potser paga la pena reflexionar perquè dels embats contra les polítiques de conservació de la biodiversitat.

Riu Ter (Girona, 2020)
La primera esperança ambiental es va produir el 1991 quan el govern Pujol acordà la creació del Departament de Medi Ambient. Una mesura pionera en el nostre entorn sociopolític però amb un clar objectiu: ordenar el desgavell dels residus i reorganitzar la gestió del cicle de l’aigua. L’encàrrec de posar fil a l’agulla va ser atorgat al Conseller Albert Vilalta (1991-1996). En aquell context de reorganització administrativa i política, s’apostà pel model d’agències governamentals. Molt propi de la governança anglosaxona. I és en aquest moment quan s’opta per una agència per a l’aigua, una altra per als residus i una tercera per al patrimoni natural.

El 1997 s’encarrega internament el projecte per crear una agència de la natura, però no va ser fins a l’any 2000 quan el Departament de Medi Ambient, liderat per Felip Puig (1999-2001), exposa públicament la idea de crear un organisme capaç d’aglutinar les competències i la gestió de la biodiversitat. El canvi de Conseller en la figura de Ramon Espadaler (2001-2003) i l’avançament electoral del 2003 comportà que el projecte de l’Agència quedés al calaix.

No és fins al 2005, de la mà del Conseller Salvador Milà (2003-2006), quan es presenta l’Avantprojecte de Llei de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya. Després de sotmetre’l a informació pública va arribar al Parlament per a la seva tramitació. La convocatòria electoral avançada del 2006 del Govern Maragall i la dissolució del Parlament va impedir finalitzar la tramitació de la Llei. Tot i que la tramitació feta va evidenciar certa animadversió, poc fonamentada, protagonitzada per sectors dedicats a les activitats d’explotació dels béns naturals. El maig del 2010, en l’època del Conseller Francesc Baltasar (2006-2010), s’impulsa una actualització de la Llei d’espais naturals a través de la tramitació de l’Avantprojecte de Llei de la Biodiversitat i el Patrimoni Natural. Aquesta vegada no es va incloure la proposta d’Agència de la natura amb l’ànim d’actualitzar el marc jurídic i afavorir el consens. Un consens sempre apel·lat però mai volgut pels sectors més reaccionaris a les polítiques ambientals.

Malauradament, la convocatòria electoral del 2010 estronca la tramitació de la nova llei ambiental. És precisament a la campanya electoral del 2010 on es manifesta més clarament què és la política d’animadversió a les polítiques ambientals. En un acte a Mollerusa del líder de la desapareguda UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, engaltà: "La conselleria d’Agricultura s’ha agenollat davant de la de Medi Ambient i, per tant, davant d’ICV" i afegeix "Fins ara, el tripartit el que ha fet és la política agrària des del medi ambient. Nosaltres proposem la inversa: fer la política agrària i la política mediambiental des de l’agricultura amb tots els canvis orgànics que això requereixi". I així va ser que el govern d’Artur Mas liquida el Departament de Medi Ambient i encoloma les competències a dins del tot poderós Departament de Política Territorial. Això sí, canviant-li el nom pel de Territori i Sostenibilitat. L’etapa del Conseller Santi Vila (2012-2016) s’accentua la política de reduir l’expressió governamental dels afers ambientals. En aquella ocasió s’aposta per una Agència Catalana del Medi Ambient i del Territori, per evitar la recuperació del Departament de Medi Ambient. Aquesta iniciativa d’Agència no va arribar a formular-se jurídicament. L’arribada del Conseller Josep Rull el govern aprova l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat i l’octubre de 2017 s’inicia un nou tràmit parlamentari per aprovar la Llei de creació de l’Agència de la natura. Malauradament l’aplicació del 155 i llur convocatòria electoral provoca que el projecte de llei de l’Agència decaigui. Malgrat tot, el desembre de 2018 es torna a presentar al Parlament per a la seva tramitació.

L’actual tramitació tampoc ha estat lliure d’obstacles. Des de principis d’any, certs dirigents locals dels republicans lligats al sector forestal, han maldat per evitar que la proposta d’Agència de la natura entrés a l’ordre del dia del ple del Parlament. La proximitat electoral enunciada pel president Torra obria l’oportunitat als opositors per noquejar l’aprovació de l’Agència. Si es convoquen eleccions, tots els projectes de llei en tràmit decauen, amb algunes excepcions, però no és el cas. Una opció elegant per fer fracassar una nova Agència sense necessitat d’exposar-se excessivament i evitar un possible desgast electoral.
Coll de Pal (Berguedà, 2018)
En aquesta cronologia potser hauríem de recordar que el 1999 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de creació del Centre de la Propietat Forestal. Una entitat de dret públic dedicada a fomentar la gestió forestal en els boscos de titularitat privada de forma coordinada amb la gestió dels terrenys forestals públics. A més, aquest organisme convoca diversos ajuts adreçats als propietaris forestals. Curiosament, en el seu Consell de direcció només hi ha un membre  representant del Departament de Territori i Sostenibilitat, la resta són propietaris forestals i representants del Departament competent en matèria forestal. Tota una estructura administrativa singular finançada pel govern català al servei de la propietat forestal privada.

Al llarg d’aquestes dècades s’ha evidenciat dos obstacles bàsics. Per una banda, el repartiment de competències entre el Departament d’Agricultura i el discontinu Departament de Medi Ambient. Cada legislatura ha estat un estira-i-arronsa en el repartiment de competències i en bona part fonamentat pels interessos dels sectors dedicats a l’explotació dels béns naturals i la desregulació del medi natural. D’altra banda, la promiscuïtat o oportunisme electoral sempre han perjudicat les tramitacions en curs.

La transició ecològica postulada pels representants electes, segurament implica abandonar el conreu de l’animadversió a  les polítiques ambientals. Potser vint-i-tres anys d’entrebancs i debats reiterats són suficients per aprovar i implementar una Agència de la Natura dinàmica i pionera, des de la Gola del Ter a la Mata de València. Un projecte compartit al servei del país i la seva diversa i plural comunitat.

13 de juny de 2020

dimecres, 10 de juny de 2020

Agència de la Natura: 20 anys d'entrebancs

(Publicat, dimecres 10 de juny de 2020 a La Vanguardia Natural )

(Versió en català)
Conservar la biodiversitat és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Sense la natura i les seves expressions diverses no hauria estat possible l’evolució i supervivència de la nostra comunitat. Ara bé, la nostra activitat moderna ha comportat, d’ençà de la industrialització i motorització, una crisi ambiental que evidencia que les coses no les hem fet prou bé.

En aquest context, la natura no la podem concebre com una simple llista d’espècies de vertebrats o endemismes, ni tampoc com un rodal d’arbres o les roques que configuren les muntanyes. Una visió sectorial dels béns naturals ens fa perdre la perspectiva del tot. Més enllà dels milions d’espècies amb les quals convivim, la clau és la relació que mantenen entre totes elles i amb la terra. Aquest ecosistema global és molt més complex, per exemple, que la descripció del genoma de qualsevol de nosaltres. Comprendre aquestes interrelacions de la natura permet entendre perquè s’ha de conservar i protegir la biodiversitat. La inapel·lable creació de l’Agència de la natura és una resposta a un dels reptes més importants del país: adaptar-nos al canvi global que hem provocat al llarg de dècades d’explotació dels ecosistemes naturals. El nostre benestar depèn de la natura i tot allò que la menystingui són pedres que ens llencem al nostre teulat.

Pel cap baix, fa més de vint anys esperant la creació de l’Agència de la natura. Malgrat les dificultats i entrebancs -som una societat poc ambientalista-, s’han consolidat algunes eines de conservació i gestió, com ara la promulgació de la llei d’espais naturals del juny de 1985, l’aprovació el 1992 del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya), l’adopció de la Xarxa Natura 2000 o de l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat; a més de la creació i continuïtat d’una vintena de parcs naturals. La figura d’Agència, d’entrada, permetrà optimitzar, agilitzar i millorar la gestió d’aquests espais, així com facilitar la concertació entre els interessos particulars i l’interès general. Una visió holística de la natura, i no pas sectorial, és la millor garantia per un bon govern del patrimoni natural i la biodiversitat.

L’Agència també permetrà aixoplugar les ja existents i futures iniciatives de gestió i protecció de molts dels espais naturals que des de fa temps -des dels Ajuntaments, el tercer sector ambiental, diputacions, consorcis o propietaris- es cuiden de la conservació de la biodiversitat. La consolidació de la custòdia del territori com a model de governança del patrimoni natural seria un encert. I més quan per cada espai hi ha una proposta distinta. També amb això hi ha diversitat de models i actors en la conservació de la natura. Cal afegir que les sinergies entre agents diversos i marc jurídic de ben segur comportarà la mobilització de recursos de tota mena, siguin a partir de fons públics o de privats. A més, l’opció del pagament per serveis ambientals dels ecosistemes és una opció vàlida per afegir en aquest compendi de mesures. L’Agència no pot obviar en els seus propòsits el rol que el turisme de natura i cultural ha de tenir en la conservació de la biodiversitat. Aquí s’obren moltes oportunitats, però caldrà ser diligent per evitar la hiperfreqüentació en determinats indrets. Reptes complicats, però que s’han d’afrontar.

Amb tot, s’ha de reconèixer el paper fonamental que han jugat els parcs naturals en el seu paper dinamitzador en el territori i conservació de llurs hàbitats, des del medi marí a l’alta muntanya. Estructures que toca reforçar i, a més, l’Agència hauria de facilitar la creació d’equips de treball multidisciplinaris i compartits entre parcs i espais d’interès natural. La fita seria incrementar l’èxit de les accions de conservació de la natura. Els parcs naturals haurien de ser el motor de l’Agència gràcies a l’experiència acumulada al llarg d’aquests anys i el reconeixement obtingut.

L’Agència hauria de contribuir a reinterpretar la relació dels sistemes urbans amb el seu entorn natural i rural. Especialment en les àrees més densament poblades. Per exemple, en el cas del Vallès, des del Llobregat a la Tordera, amb més d’1,3 milions d’habitants encara hi romanen més de 19.000 ha agrícoles, 85.000 ha d’espais forestals i 38.000 ha de sòl urbà. A més, s’hi troben els parcs naturals de Collserola, Montseny i Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Una diversitat territorial amb una pressió antròpica notable que requereix concertar els interessos i activitats rurals amb la conservació de la biodiversitat. A més, l’Agència hauria de promoure una “cultura ambiental i cívica” amb relació als espais naturals. Amb especial atenció on es desenvolupen les diverses activitats professionals agràries. Els camps de conreu no són un plató per fer-se autofotos o l’escenari de curses massives, sigui en bici o bé corrents. La propagació d’un civisme ambiental i rural que tingui en consideració l’activitat dels que viuen de la terra i de la conservació de la biodiversitat és un repte compartit.

La transició ecològica que s’apropa ens convida a ser dinàmics i innovadors. Potser vint anys d’entrebancs i debats reiterats són suficients per donar la benvinguda a l’Agència de la natura. El nostre futur comú depèn del benestar de la natura.

7 de juny de 2020

dimarts, 26 de maig de 2020

133.521, teletreball i ciutat

(Publicat, dimarts 26 de maig de 2020 al Diari de Sabadell)

Aquesta nova fase que hem estrenat aquesta setmana albira un nou estadi. Una mena d’aiguabarreig amb un ull mirant les dades, esperant que no hi hagi un repunt, i l’altre, enfocant els obstacles que haurem de superar. Alguns més prosaics i altres de gran importància. I segurament també serà ara que començarem a decidir alguns dels propòsits d’aquests dies. Sabrem si això del teletreball ha estat una obligació o bé una invitació a racionalitzar la mobilitat diària i apaivagar la cultura de la “reunionitis”, massa arrelada entre nosaltres.

Amb una visió encarada a la reconversió ambiental de la nostra comunitat, és cert que un indicador important és la mobilitat. I més, en funció del mode que utilitzem. La mobilitat i l’economia relacionada amb com, on i perquè ens movem és des de fa dècades el motor de les societats considerades desenvolupades. Països que avui han comprovat la vulnerabilitat d’un microorganisme que no arriba ni a cèl·lula, però que és capaç de viatjar pel món dins el nostre cos, còmodament instal·lat. Mobilitat en bona part basada en la combustió de carburants fòssils, flagell de l’emergència climàtica. Per aquest motiu, el com, quan i on ens movem serà la clau del benestar de les societats similars a la nostra els pròxims anys. Unes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya del 2018 fixaven el parc de vehicles de Sabadell en 133.521 unitats entre turismes, camions, motocicletes, furgonetes, autobusos o tractores industrials. D’aquests, el 72,82% de vehicles eren turismes. Sense una disminució del nombre de vehicles i un ús moderat dels nostres cotxes, poques coses podrem fer de profit per reduir la contaminació i alleugerir els gasos que provoquen el canvi climàtic.

Ara bé, reduir la mobilitat en cap cas vol dir disminuir l’activitat. L’opció del teletreball, per aquelles feines que sigui possible, pot ser una decisió encertada. Segurament no es tracta de fer-ho tot des de casa o des d’espais compartits, sinó de combinar. Per exemple, aquests dies de confinament es publicava un estudi-enquesta de Creafutur, vinculat a ESADE, on s’exposava que molts dels enquestats que feien teletreball manifestaven el seu interès a conservar la feina presencial, però també preferien mantenir dos dies a la setmana de teletreball. En aquest sentit, el president de FGC (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) també explicava que la mobilitat podria veure’s reduïda entre el 10% i 15% per una implementació gradual del teletreball i el possible impacte de la crisi. A aquests pronòstics també s’hauria d’afegir l’impacte que significaria que la formació acadèmica obligada i universitària s’impartís online, encara que fos parcialment. Sense anar més lluny, la degana de la formació universitària, Cambridge University (Regne Unit), té previst fer totes les classes online durant el curs vinent 2020-21.

En el context de Sabadell, el teletreball podria comportar una reducció de la mobilitat obligada i també podria facilitar la millora de la conciliació familiar. I més en el nostre cas, on del 50% dels ciutadans que viuen a Sabadell treballen fora de la ciutat-municipi. També podria tenir un impacte positiu en el consum local de proximitat. Així i tot, ens cal un cert aprenentatge de com organitzar-se pel teletreball i també garantir un accés a les xarxes de comunicació telemàtica. Si les carreteres i autovies varen traçar la regió industrial del Vallès el segle XX, potser avui les tecnologies del coneixement i la cultura dibuixaran una nova ciutat més saludable i més diversa en usos.

Sabadell, 24 de maig de 2020