dimarts, 14 de febrer de 2017

La regió agropolitana

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 14 de febrer de 2017)

Acte de presentació al Museu de Granollers (febrer, 2017)
La setmana passada es presentaven al Museu de Granollers les galerades del treball de Neus Monllor, “Granollers, ciutat agropolitana”. Un projecte premiat el 2014 per la borsa d’estudis del Memorial Joan Camps del Centre d’Estudis de Granollers. Aquesta iniciativa, com d’altres que es convoquen a la comarca, esdevenen pràctiques i interessants per fer emergir nous reptes socials i esperonar debats a escala de Vallès. L’esforç d’aquestes entitats aconsellaria dispensar més suport econòmic per part dels ciutadans o dels fons provinents dels tributs que recapta l’administració de les persones i les empreses. Sense un teixit social fort i proteic esdevindrà més dificultós superar els reptes de la societat postindustrial. Avui, de fet, moltes de les entitats del tercer sector són autèntiques “start-up” que ajuden a la societat a innovar sociopolíticament. Tard o d’hora el nivell de benestar d’una regió també es mesurarà per l’activitat i dinamisme del teixit associatiu.

Gràcies a la industrialització iniciada a mitjans del segle XIX, l’evolució territorial del Vallès ha estat el pas d’una comunitat rural a una regió metropolitana. A diferència de Barcelona i rodalia, el Vallès en aquest procés d’ocupació urbana no ha esdevingut un continu urbà. Avui al Vallès la superfície agrícola és d’unes 20.000 hectàrees i la forestal d’unes 85.000. Amb tot, l’ocupació urbana ha superat les 37.000 hectàrees la qual cosa permet afirmar que encara hi ha potencial per esdevenir una regió agropolitana. Assolir un territori agropolità implica substituir el model tradicional de desenvolupament urbà, basat amb el creixement expansiu, per un altre que pivoti en l’activitat agrària que es produeix al voltant de les urbs. Aquest espai agrari es pot localitzar des dels espais periurbans més immediats a la trama urbana fins a les serralades que envolten les ciutats. Els camps ja no esdevenen la contrada a ocupar amb “nova ciutat” sinó l’espai productiu que alimenta als ciutadans. En aquest context, es podria parlar d’un model regional de viles agropolitanes al Vallès on conviurien una diversitat d’activitats econòmiques amb un renovat dinamisme agrari.

Un altre concepte interessant és l’aposta pels territoris de les agròpolis. Si atenem a l’etimologia la paraula “agro” prové del grec que significa camp i la “polis” és el que la Grècia clàssica definia com ciutat estat. Per tant, l’agròpolis seria la “ciutat del camp”. Ara bé, conceptualment les agròpolis es defineixen com aquell indret en què l'activitat econòmica predominant està vinculada directament a l’activitat agrària, sigui l’activitat primària, secundària o terciària. És a dir, tot plegat, indústria, comerç i serveis estan orientats a l'agricultura o l'agroindústria. A Catalunya el cas més evident d’agròpolis seria el municipi de Guissona i rodalies on la petjada i dependència del Grup Alimentari Guissona és més que significativa.

Val a dir que la diversitat d’activitats i defugir el monocultiu són sense cap mena de dubte la lliçó que ens ha llegat l’agricultura. Una agricultura perdurable, sostenible i solidària amb els ecosistemes que l’acullen i dels quals en depèn. Per aquest motiu, l’opció que el Vallès arribi a ser una regió agropolitana no és cap disbarat. Més aviat seria una aposta innovadora i generadora d’activitat professional i econòmica en clau ambiental i col·laborativa. Tanmateix, per assolir-ho convindria formular-se des de la pluralitat de l’acció local però amb una visió indefugiblement regional i compartida. Sense aquesta dimensio, tot plegat podria ser un foc d’encenalls.

Sabadell, 12 de febrer de 2017

dimarts, 7 de febrer de 2017

0,7% d'inconstitucionalisme

(Publicat al Diari de Sabadell, Dimarts 7 de febrer de 2017)

Fa poques setmanes el plenipotenciari Tribunal Constitucional (TC) espanyol, per la gràcia del Partit Popular, feia pública una nova sentència en contra de les argúcies del govern de l’Estat per repartir els recursos provinents del 0,7% de l’IRPF per finalitats socials. Aquesta dotzena sentència es referia a la convocatòria del 2016 on l’Estat pretenia de nou vulnerar les sentències anteriors i menystenir el rol atorgat i reconegut a la Generalitat.

S’ha de reconèixer la constància i paciència del Govern català i les entitats del tercer sector en recorre cada any les convocatòries per repartir els diners provinents de la casella del 0,7%. Una feina ben feta, però que sempre ha topat amb el govern espanyol de torn, sigui del PP o del PSOE, per assolir un sistema acordat i més equitatiu pel conjunt d’entitats del tercer sector, ja sigui social, ambiental o de cooperació, del país. Aquest historial de greuges del 0,7% és un exemple clar per a què s’entenguin els motius de la desafecció o desconnexió d’un Estat-metròpoli com l’espanyol.

La tardor del 2015 el govern del PP va promoure la modificació exprés de la Llei Orgànica 2/1979, de 3 d’octubre, del Tribunal Constitucional. A partir d’aquesta modificació s’especificava que “Tots els poders públics estan obligats al compliment del que el Tribunal Constitucional resolgui”. Potser al Govern català li ha mancat contundència i coherència a l’hora de recórrer als tribunals per denunciar els governants espanyols que incompleixen reiteradament de les sentències del TC sobre el 0,7%. I més, quan en cada nova convocatòria dels ajuts del 0,7% s’obviava el contingut i el fons de les sentències. Precisament, en aquesta darrera resolució del TC el mateix tribunal insisteix que l’Estat “eviti la persistència de situacions anòmales en què segueixin sent exercides per l'Estat competències que no li corresponen”. Amb un to contundent, i recordant altres conflictes de competències, la sentència etziba “la lleialtat constitucional obliga a tots i comprèn, sens dubte, el respecte a les decisions d'aquest Alt Tribunal”. I finalment apressa a l’Estat exigint-li que “abordi sense demora la modificació del marc regulador d'aquestes subvencions”. És evident que no serà per arguments i mandats constitucionals que les coses no es solucionen

Aquesta setmana un oportunista Francesc Homs del PDeCAT ha optat per denunciar a la fiscalia de Barcelona a diferents càrrecs del govern espanyol per no complir les sentències del 0,7% del TC. Aquesta decisió més aviat s’ha d’inscriure en l’estratègia dels judicis per la consulta del 9 de novembre de 2014 que no pas en la resolució del conflicte del 0,7%. Potser en l’actual context polític seria més oportú encomanar al Govern català aquest itinerari jurídic per resoldre l’actual greuge.

Certament quan es marca la casella del 0,7% hom té la sensació de decidir on aniran a parar part dels seus tributs. Potser és un miratge del mateix sistema, però és cert que es contribueix a fornir un fons que després hi podran accedir entitats del tercer sector capaces de multiplicar aquestes aportacions a partir de generar sinergies amb altres actors. I això és positiu. De fet, els diners públics no provenen de l’administració, sinó de les persones i organitzacions que tributen responsablement. Precisament repensar el retorn social dels tributs amb aliança amb les entitats del tercer sector és una estructura d’Estat, aquí i arreu, que cal consolidar.

Sabadell, 5 de febrer de 2017

dimarts, 31 de gener de 2017

Marxa pagesa

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 31 de gener de 2017)

Aquest darrer dissabte de gener l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona s'omplia amb 500 tractors i milers de persones per reivindicar la dignitat del sector agrari del país. Aquesta concentració a la capital va venir precedida per un conjunt d'etapes prèvies de la Marxa pagesa. El Vallès ha estat l'escenari de la finalització d'etapa d'alguna d'aquestes columnes que marxaven cap a Barcelona. En concret, el divendres passat es varen concentrar a la frontera-municipi de Sabadell-Terrassa, on té la seu el Consell Comarcal del Vallès Occidental. Un espai on es volia escenificar un dels somnis megalòmans del tardo-franquisme amb el projecte d'una nova ciutat anomenada Sabatasa. En aquest mateix indret hi ha el golf de Torrebonica, una de les transformacions de sòl agrari més contundents de les darreres dècades.

Concentració prèvia a l'Agrària del Vallès
Aquesta marxa ha estat una excel·lent oportunitat per reivindicar l'esperada llei de protecció dels espais agraris. Sense un marc específic es fa difícil garantir l'activitat agrària productiva, malauradament sempre pendent de quina actuació pre-urbana els obligarà a marxar o bé desincentivar la continuïtat de l'activitat. En aquest sentit, és conegut que els espais agraris, i especialment els periurbans, són el calaix de sastre per ubicar moltes d'aquelles activitats urbanes que fan nosa als espais urbans però que volen ser-hi a prop.

D’altra banda, és cert que la conservació dels espais agrícoles és la garantia de l'activitat agrària que aporta un dels principals béns que necessiten les persones per viure, els aliments. Sense pagesos no hi ha menjar. Dissortadament, però, la societat industrial ha confinat la sobirania alimentària a l'agricultura intensiva i deslocalitzada d'elevada productivitat, mecanitzada i de baix cost laboral. Aquest model requereix consumir molta energia per anar de punta a punta del món per transportar aliments, amb l'impacte ambiental i increment d'emissions de gasos d'efecte hivernacle que això comporta. L'actual sistema també necessita de grans conglomerats comercials amb capacitat per servir grans quantitats de producte a un preu raonable. En aquest context, la producció dels nostres ecosistemes agraris vallesans amb prop de 1.400 explotacions agràries ho tenen difícil. Introduir els productes agraris locals a les cadenes de comercialització a un preu digne i competitiu és més que complicat. Aconseguir-ho requereix dotar de valor afegit els productes agraris i que aquests siguin reconeguts pel comerç a l'engròs i pel consumidor.

Per aquest motiu, en un entorn canviant l'agricultura de proximitat és una activitat estratègica per a la comunitat d'una dimensió comparable a l'accés a l'aigua potable. Ara bé, els beneficis no s’acaben aquí. El paper socioambiental dels pagesos en la gestió dels espais agrícoles és més que conegut. Les bones pràctiques cada vegada són més utilitzades i la introducció de l'agricultura ecològica ha esdevingut un exemple del camí que emprendran moltes explotacions agràries. En aquesta època la disjuntiva entre quantitat o qualitat ja ha desaparegut i avui l'opció passa per producte local de qualitat on el marge econòmic entre el cost i la venda aporti una renda digna al pagès. Segurament les tecnologies de la comunicació ajudaran a establir una nova relació entre l'agricultor i el consumidor que donarà pas a noves oportunitats. Avui és incipient, però el futur és més esperançador per la transformació de l'estructura de les explotacions familiars agràries. La incorporació de persones no provinents del sector, o bé noves aliances, seran el motor de canvi. Nous temps per forjar una societat més conscient dels béns i serveis que ens aporta l'espai rural.

Sabadell, 29 de gener de 2017