dissabte, 29 de desembre de 2018

Més enllà, el Vallès

(Publicat al Diari de Sabadell, 29 de desembre de 2018)

Eugeni Xammar també va parlar del Vallès. Com un tot, amb una visió més enllà de les falses delimitacions administratives. Precisament, en el llibre "Eugeni Xammar. Seixanta anys d'anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret" exposa que: "Tothom sap que el mercat de Granollers és un dels més importants de Catalunya i el més important de la rodalia de Barcelona. Sabadell i Terrassa podran dir el que vulguin, podran parlar del Vallès Occidental i d'altres falòrnies. De Vallès digne d'aquest nom només n'hi ha un i Granollers és la seva capital. Sabadell i Terrassa són indrets molt respectables, però, fet i fet, només són dos grans suburbis industrials de Barcelona. S'acosta el dia que ningú no sabrà on acaba Sabadell i on comença Terrassa i, recíprocament, on acaba Terrassa i on comença Sabadell. Cap cataclisme d'aquest ordre no amenaça Granollers, centre de la gran contrada que va del Montseny al Llobregat, de Centelles i els cingles del Bertí, Congost avall, fins a la conca del Besòs i els turons de Montcada i de Cerdanyola. Aquest és el Vallès, tot el Vallès Oriental, Occidental, Septentrional i Meridional. Equidistant o gairebé dels quatre límits cardinals, al bell mig de la gran contrada, la més representativa de Catalunya". Poc a afegir a aquesta glossa del Vallès d'en Xammar.

Des d'una visió orgànica, el territori del Vallès és una bioregió amb una plana solcada per rius i rierols que tributen les seves aigües al Llobregat, Besòs i Tordera encimbellat per la serralada litoral i prelitoral. Un escenari natural que acull diversos hàbitats i una elevada biodiversitat. Una plana aturonada i serralades que han condicionat la disposició dels espais urbans a tocar dels sistemes fluvials. És obvi que la regió del Vallès, on viuen prop d'1,3 milions de persones, és una realitat sociocultural indiscutible. Una comunitat dotada d'un teixit industrial, associatiu, corporatiu, cultural, científic, cooperatiu, professional i social que permet afirmar que el Vallès és una de les zones més dinàmiques del sud d'Europa.

Per tant, la confrontació del model metropolità de l'actual Barcelona amb el Vallès és un itinerari estèril. Més aviat són models territorials que es complementen. És en aquest entorn on cal inscriure la voluntat d'assajar el model de governança que albira el projecte d'Àrea Vallès. Veure-hi paral·lelismes amb una espècie de DUI o una Tabàrnia barcelonina s'allunya d'una anàlisi solvent del que està passant des de fa anys a l'altra banda de Collserola. Per sort, queda lluny l'estiu del 1984 quan l'extingida CMB (Corporació Metropolitana de Barcelona) estrenava bandera i entonava un himne com a senyal d'identitat i poder en contraposició a la Catalunya rural. La idea de la Gran Barcelona amb una centralitat forta del Pla de Barcelona que creix per coaptació indiscutible i expulsa a la perifèria el que fa nosa ha passat a la història. Només per il·lustrar-ho paga la pena recordar l'episodi de l'expulsió el desembre de 1996 del trànsit de camions de més de 12 metres o 20 tones de les Rondes de Barcelona a la B-30, també anomenada el carrer Major del Vallès en certs ambients professionals.

La dimensió i la realitat territorial del Vallès aconsella una escala de decisió de proximitat i coneixedora de l'entorn on s'ha d'actuar, però també de cooperació amb els entorns metropolitans i rurals propers. Es tracta d'acordar una governança territorial que faciliti el foment de noves polítiques de transformació, innovació i benestar adreçades a la ciutadania. Podem destacar, per exemple, la implementació d'un sistema de transport col·lectiu, la preservació dels espais agraris i forestals, la formació i educació de professionals, potenciar l'activitat cultural o bé emplaçar al tercer sector a col·laborar en la cogestió i participació en els serveis i béns públics.

És cert que la realitat sociopolítica del Vallès difereix de l'àmbit Metropolità. El fet que al Vallès no existeixi una "Barcelona" obliga, de fet, a un treball més cooperatiu entre els actuals municipis i un tarannà de lideratge més compartit. De ben segur, una oportunitat d'aprenentatge de com gestionar de forma mancomunada els serveis i promoure polítiques públiques per garantir el benestar de la comunitat. Reptes d'avui per viure millor demà.

El Vallès, 9 de desembre de 2018

dimarts, 27 de març de 2018

I les polítiques ambientals?

(Publicat al Diari ARA, 27 de març de 2018)

Fa unes setmanes al CCCB se celebrava la tercera edició del Congrés del Tercer Sector Ambiental. Un espai per debatre i compartir tot el que preocupa les entitats ambientalistes del país. I també per actualitzar l’agenda de les polítiques ambientals. Per atzar de les dates, el congrés va compartir escenari amb la visionària i reflexiva exposició Després de la fi del món, produïda per la institució sociocultural del Raval, que explica que ja hem entrat en una nova era geològica, anomenada antropocè. La idea que defineix aquest neologisme deriva de la industrialització, però especialment de la capacitat dels humans de generar canvis comparables als produïts a escala geològica.

La vitalitat de qualsevol moviment social es demostra amb l’activisme i amb la seva capacitat d’incidència sociopolítica. Habitualment són aquestes organitzacions ambientals les que innoven en la governança i en les noves polítiques ambientals a emprendre. Sovint això es manifesta en forma de conflicte amb l’establishment, preocupat de perpetuar fins al límit la seva posició dominant. Per exemple, el cas de la generació i la distribució centralitzada de l’energia o la crema dels combustibles d’origen fòssil. Probablement l’adveniment de la decadència de l’estat nació i l’eclosió del bioregionalisme, en forma de comunitats organitzades a escala local o regional, haurien de ser oportunitats per rehabitar (tornar a fer habitable) els ecosistemes que ens aixopluguen i que garanteixen el benestar a les persones i altres formes de vida.

A les portes d’una nova legislatura es fa avinent de fixar noves prioritats, però sense oblidar les tasques pendents. En aquest ordre, el nou Govern hauria d’accelerar i finalitzar el projecte de creació de l’Agència de la Natura de Catalunya -estroncada amb el final precipitat de l’anterior legislatura-, una agència pública capaç de gestionar els espais naturals protegits i d’ocupar-se de la conservació i protecció de la biodiversitat. També és prioritari la restauració de la llei catalana de canvi climàtic, aprovada l’agost del 2017. Una norma moderna en el context europeu, però també un exemple de consens polític i participació social, aprovada amb 122 vots favorables i 11 abstencions del Partit Popular. Malauradament, el govern espanyol ha impugnat gairebé el 50% dels seus articles al Tribunal Constitucional, una impugnació més política que no pas competencial.

Un altre tema pendent és l’accés de les entitats ambientals als recursos econòmics provinents del 0,7% de l’IRPF per a finalitat socials. Tot i les sentències favorables als recursos presentats pel govern català al Constitucional, encara avui les entitats ecologistes no poden accedir-hi. Aquest greuge també s’accentua per la manca d’una línia d’ajuts estables i fiables de la Generalitat per a les entitats del sector. D’altra banda, les retallades pressupostàries en l’àmbit de les polítiques ambientals han estat infinitament més severes que les aplicades en altres departaments. Un escenari que cal transformar amb diligència.

La represa de l’activitat parlamentària també hauria de facilitar un cert pacte social i ambiental pel territori. Això requeriria la capacitat de conjugar els tres projectes de llei necessaris, que són la llei de territori, la llei d’espais agraris i la llei de biodiversitat. És urgent una visió holística del territori i una atenció prioritària dels béns i serveis ambientals que ens proveeixen els ecosistemes naturals. La preponderància de la urbanització del territori s’hauria d’abandonar, i apostar per la rehabitació dels artefactes urbans, sotmesos a massa tensions provinents de la qualitat de l’aire, la mobilitat insostenible o la manca d’ambientalització dels espais urbans oberts i les edificacions. També s’ha d’incloure a l’agenda política la recuperació de la gestió pública dels béns ambientals bàsics, com l’aigua i l’energia. Sense sobirania ambiental, l’impacte i els passius ambientals de la industrialització es perpetuen.

Amb tot, la manca d’un departament de Medi Ambient amb competències plenes en aquest àmbit, i per tant un lloc a la taula del consell executiu del Govern, dificulta la visibilitat i reconeixement dels afers ambientals en l’acció de govern. És impensable que en l’Europa contemporània Catalunya encara no disposi de nou d’una conselleria de Medi Ambient, malgrat que no fa gaires anys existia. Sense eines actualitzades es fa difícil que el país avanci en un dels paradigmes d’esperança i futur per a la comunitat.