dimarts, 28 de març de 2017

La fluïdesa de la C-58

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 28 de març de 2017)

Josep Rull i Ricard Font
La C-58, en altra època coneguda com A-18 i en la seva gènesi batejada com a B-29, transcorre a ponent de la ciutat dibuixant una asimetria amb el vessant que desfila per llevant, el riu Ripoll. L’una hi porta milers de vehicles amunt i avall, i l’altre drena milers de centenars de metres cúbics d’aigua des de la capçalera fins a espetegar, pel Besòs, al mar Mediterrani. Dues realitats amb orígens diferents: la natura i la societat industrial.

Fa pocs dies el conseller de Territori i Sostenibilitat, acompanyat pel Secretari del ram anunciaven la licitació d’una de les tres actuacions previstes en el tram de la C-58 entre Terrassa i Badia del Vallès. Aquesta primera actuació, licitada el passat 20 de març, es refereix a l’ampliació d’un tercer carril des de la sortida de Terrassa Est fins a l’enllaç de Sabadell. Aquest tram de 4,15 quilòmetres transcorrerà pràcticament tot ell pel terme municipal de Sant Quirze de Vallès. Un municipi que una vegada més haurà de tributar amb el seu territori a solucionar l’artefacte de la C-58. L’import d’aquesta obra ronda els 10 milions d’euros. L’altra actuació prevista, però encara no licitada, correspon a la millora del tram comprès entre el nus de Sant Pau de Riu-sec i l’enllaç̧ amb l’AP-7/B-30 a Badia del Vallès per un import aproximat de 8 milions d’euros. La tercera actuació serà en sentit Terrassa des de Sant Quirze i pretén invertir uns 16 milions d’euros per millorar l’accés als polígons de Can Parellada, Santa Margarida i també ampliar els laterals. Aquesta tercera actuació no està a l’agenda més immediata, però es parla de licitar les obres (que no vol dir començar) a finals d’aquest any.

La C-58 estructura bona part del flux de cotxes del Vallès amb destí a Barcelona i viceversa, de la mateixa manera que ho fa la C-17 a la conca del Congost. La gestió d’aquestes megainfraestructures d’alta capacitat requereix una anàlisi precisa i una visió global del conjunt dels mitjans de transport que interactuen en aquest territori. Un retoc físic d’aquestes vies no és garantia que la seva funcionalitat sigui millor i les faci més fiables. Avui, són vies que donen un servei de baixa qualitat i moltes vegades, malauradament, qualsevol incidència es tradueix amb un nou col·lapse i una sobreproducció de gasos d’efecte hivernacle. Tot i així, les actuacions de microcirurgia viària proposades són sensates, però insuficients en el marc de les autovies del Vallès.

Fa poc, buscant el desllorigador d’un procés de producció, l’enginyer il·lustrava al seu client que els colls d’ampolla no tenen solució; només el que fem és traslladar-los de lloc. I això és precisament el que pot passar amb les actuacions previstes per la Generalitat a la C-58. Els cotxes que avui s’esperen als laterals de Terrassa Les Fonts, després de les obres s’aturaran a 4,15 quilòmetres més avall. Anunciar que l’actuació del Govern “permetrà als conductors estalviar temps de recorregut en aquest tram, tot passant dels 9,5 minuts i 28 km/h de mitjana actuals als 3,5 minuts i 78 km/h previstos” és una fal·làcia. Aquestes dades només es complirien en un escenari de “laboratori” que no és el que viuen quotidianament els usuaris d’aquesta autovia.

D’altra banda, tampoc tindria sentit començar les obres del tram de Terrassa Est i deixar la millora de la connexió amb l’AP-7/B-30 a Badia del Vallès per més tard. Encara que sigui per pocs mesos. La prudència recomanaria enllestir primer la connexió de Badia i després millorar l’accés de Terrassa Est. Una lògica de la física per no agreujar les conseqüències de dotze mesos d’obres. Tot i així, l’única opció ineludible i necessària per reduir l’impacte dels colls d’ampolla de la C-58 és limitar la velocitat tal com es fa a les Rondes de Barcelona. Només amb formigó no ens en sortirem.

Sabadell, 26 de març de 2017

dimarts, 21 de març de 2017

L’aigua, un bé comunitari

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 21 de març de 2017)

El diumenge passat, una riuada de gent omplia els carrers de Terrassa per reivindicar la re-municipalització del servei de distribució de l’aigua. La finalització del termini de la principal concessió a favor de Mina Pública d’Aigües de Terrassa, SA obria la porta a recuperar el servei a favor de l’Ajuntament.

És notori que l’aigua és un bé públic sota la titularitat de l’Estat i amb un marc jurídic prou complex que ordena el seu ús. Tot i la titularitat pública, la mare dels ous és la teranyina de concessions i drets que des de fa centúries s’han atorgat amb més o menys criteri. Per aquest motiu, l’interès de recuperar o obtenir una concessió, ja sigui d’un servei de distribució en un municipi o una concessió de pou o derivació d’aigües superficials (rius o rieres) és capital per als interessats. A tall de mostra, el llibre “Memòries d’una Feixa” d’en Raül Aguilar exposa, detalladament, la relació entre el control de l’aigua i l’exercici del poder en una vila com Matadepera. I aquest cas és un exemple dels molts que hi ha en el nostre país o en altres contrades europees.

És evident que el debat de Terrassa no va de si l’aigua és pública o privada, sinó del control d’aquest bé. Al llarg de la història, les relacions entre les empreses concessionàries i els responsables polítics han estat duals. A vegades protagonitzades per la connivència i en altres ocasions presidides pel conflicte. I no només amb l’administració sinó també amb la ciutadania. En són exemple, tant la “Guerra de l’Aigua” a l’Àrea metropolitana de Barcelona als anys noranta, originada per un encariment sobtat de quasi un 20%, com el cas de Sabadell als vuitanta, desencadenada pels reiterats increments de preus i la manca de transparència de la companyia. Això va provocar un major control de l’Ajuntament a través de l’accionariat efectiu de l’empresa.

La voluntat política de re-municipalitzar els serveis derivats dels béns públics ha arribat amb força a les agendes polítiques del país, especialment en l’entorn metropolità. Una mostra d’això és la presència notable d’electes municipals de Sabadell diumenge als carrers de Terrassa, alcalde inclòs. En una altra època hauria estat impensable veure aquesta fraternitat re-municipalitzadora. El motiu de tanta demanda segurament es deu a la desconfiança creixent dels Ajuntaments amb les empreses concessionàries i la incapacitat de l’administració de controlar-les efectivament.

Sovint, el debat de la re-municipalització se centra en que la gestió a través d’empreses municipals sortirà més barat que no pas mantenir l’actual concessió. Aquest argument economicista pot ser cridaner, però alhora poc sòlid. I més, quan l’estalvi que es preveu, en alguns casos, tot just arriba a un 15%. Si amb el canvi al sector públic no hi ha valor afegit, aquestes propostes poden tornar-se en contra atiades per certs populismes.

En el cas de l’aigua, és evident que a banda dels serveis habituals, l’objectiu d’una gestió pública hauria de perseguir l’estalvi d’aigua potable, la conservació i protecció dels béns locals hidrològics, la reutilització en el mateix habitatge o la permeabilitat dels espais urbans. Aquest model hauria d’evitar situacions com la viscuda a la sequera del 2007-08. Llavors, un directiu d’una concessionària manifestava davant del Consell d’Administració la seva preocupació: l’estalvi d’aigua dels ciutadans repercutia negativament en els seus balanços econòmics. La solució que va proposar era apujar la tarifa. Ras i curt: penalitzar l’estalvi!

Sabadell, 19 de març de 2017



dimarts, 14 de març de 2017

Refugiats ambientals

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 14 de març de 2017)

Al llarg de la història de la humanitat han estat milers les persones que han migrat a la cerca de nous horitzons. Gràcies a aquests itineraris particulars o col·lectius el món s’ha modelat, fins a arribar a l’actualitat. Avui, les comunitats que habiten la Terra són el resultat d’una barreja d’identitats que han mutat per perseguir l’objectiu de viure amb harmonia, confortabilitat i benestar. Malauradament, bona part del progrés que gaudim ha estat possible per l’explotació, desaforada, dels béns i serveis que ens proporciona la natura. I precisament aquesta relació depredadora amb el nostre entorn, accentuada amb la industrialització del planeta, ens llegarà milers d’emigrants ambientals a la cerca de nous espais on viure dignament.

Precisament va ser en Lester R. Brown, fundador del Worldwatch Institute de Washington DC, qui l’any 1976 va encunyar el terme “emigrant ambiental” per descriure els moviments de persones que empesos per motius ambientals marxen d’un territori. Aquest centre d’estudis ambientals nord-americà és mundialment conegut per l’edició de l’informe anual sobre “L’Estat del Món”. A casa nostra, gràcies al Centre Unesco de Catalunya i el suport, decidit, de la llavors fundació de la Caixa de Sabadell va ser possible gaudir durant anys de la versió en català d’aquest informe de referència.

Més tard, l’Organització Mundial de les Migracions definia el terme de migrant ambiental com “les persones que, per raons imperioses de canvis sobtats o progressius en el medi ambient que afecten negativament la vida o les condicions de vida, es veuen obligats a abandonar la llar habitual, o decideixen fer-ho, sigui de forma temporal o permanentment, i que es mouen sigui dins del seu país o cap a l'estranger”. Per exemple, un terratrèmol podria ser la causa que provoqués una migració ambiental de forma temporal. D’altra banda, l’accident nuclear de Txernòbil (1986) va comportar una migració permanent i imputable a l’acció del govern i llur corporació industrial. Precisament quan l’activitat antròpica provoca la pertorbació ambiental és més que encertat parlar de refugiats ambientals.

Ara bé, la declaració universal dels drets humans i altres convenis internacionals només consideren persona refugiada aquella que és perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un determinat grup social o per ser afí a unes idees polítiques. En l’actual escenari internacional, l’estatus de refugiat ambiental encara no gaudeix de reconeixement, tot i saber-se que a conseqüència del canvi climàtic centenars de milers de persones es veuran obligades a abandonar el seu territori. En aquests moments es parla que d’aquí a una trentena d’anys els desplaçats ambientals podrien ser de l’ordre de 90 milions de persones.

És evident que les conseqüències del canvi climàtic, la contaminació de l’aire, la pèrdua de les platges del litoral, l’escassetat d’aigua, les denses aglomeracions urbanes o les envellides centrals nuclears podrien ser la causa de futures migracions ambientals. Aquí o a qualsevol altre lloc del planeta que es donin les condicions. Ens imaginem, per exemple, que els emigrants ambientals provindran de zones remotes on han patit sequeres i dificultats per conrear la terra. Que la nostra imaginació no ens desdibuixi la nostra realitat. Nosaltres també podem ser refugiats ambientals.

Sabadell, 12 de març de 2017