dimarts, 20 de desembre de 2016

Més bicis pel clima

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de desembre de 2016)

Aquests dies es confirmava la proposta del nomenament de Scott Pruitt com a cap de l'Agència per a la Protecció del Medi Ambient dels EUA. Aquest fiscal de l'estat d'Oklahoma és un apòstol i activista de les teories negacionistes del canvi climàtic. Especialment ha destacat per pledejar als tribunals totes les mesures emanades de l'administració d'Obama en la lluita contra el canvi climàtic. Més concretament contra la Llei d'aire net (Clean Air Act). En aquest context polític, tampoc té pèrdua la famosa piulada d'en Donald Trump on deia que el concepte d'escalfament global va ser creat pels xinesos amb l'objectiu que els productes de fabricació americana no fossin competitius. Déu n'hi do pel què donen les teories conspiradores! Per sort, una de les virtuts dels EUA és l'existència d'una elevada diversitat de personatges i organitzacions que conviuen en l'esfera pública i política. En aquest estol sociopolític és on cal apel·lar per evitar l'actual onada que condueix, de nou, als dogmes del creixement il·limitat de l'era del petroli.

Més enllà dels EUA, a escala local, caldria liderar amb decisió les polítiques públiques i privades encaminades a reduir la nostra dependència del carbó. Un dels àmbits on cal treballar, sense cap mena de dubte, és la mobilitat amb els vehicles de motor. No només pel que fa a la reducció les emissions de CO2 sinó també de les partícules en suspensió i els òxids de nitrogen, molt perjudicials per a la salut de les persones. I, per fer-ho, s'ha de facilitar una mobilitat responsable dins de les ciutats i també entre les ciutats. En aquest darrer cas, s'hauria d'apostar per les xarxes cíviques de connexió entre municipis. S’entenen per xarxes cíviques, el conjunt de vies segregades de les carreteres que permeten desplaçar-se d'un municipi a un altre amb bicicleta o a peu. Aquestes haurien de ser degudament senyalitzades, il·luminades i pavimentades per facilitar un ús confortable i segur.

Precisament la bicicleta pot ser un vehicle idoni en aquesta connexió a escala entre municipis. Paga la pena, qui ho desitgi, recuperar les notes d'Ivan Illich en el text "Energia i Equitat" que el filòsof Jordi Pigem seleccionava pel Llibre "Ivan Illich. Textos Escollits" publicat per l'editorial valenciana 3i4. Malgrat que fa dècades que es va escriure el text és del tot suggeridor. Per exemple, desgrana els costos del cotxe en contraposició a la bicicleta i explica que un ciutadà nord-americà dedica una mitjana de 1.600 hores al seu automòbil. En concret, bona part d'aquestes hores es dediquen a treballar per pagar la compra del cotxe, el combustible diari, l'assegurança, les reparacions, les multes o els impostos.

Avui la bicicleta elèctrica (e-bike) ja truca a la porta. L'Agència Europea del Medi Ambient estima que l'any 2014 es varen vendre a la Unió Europea al voltant d'1.325.000 d'e-bike. La meitat d'aquestes noves bicicletes es varen fabricar fora de la UE. Precisament el 80% de les e-bikes procedents de fora de la UE es van manufacturar a Xina. Sembla que la fabricació de bicicletes, siguin elèctriques o convencionals, són una oportunitat per incrementar l'activitat econòmica per una societat post-petroli. El principal destí de les noves e-bikes a Europa és Alemanya seguit dels Països Baixos, Àustria, Bèlgica, Suïssa i el Regne Unit. A l'Estat espanyol l'adquisició és força baixa.

Esperem que en el marc del famós Pla de mobilitat del Vallès es prioritzin les vies cíviques i s'abandoni d'una vegada apostes petrolíferes com el quart cinturó. Tot sigui per un bon clima i un aire net!

Sabadell, 18 de desembre de 2016

dimarts, 13 de desembre de 2016

Fum, fum i fum!

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 13 de desembre de 2016)

Sabadell-Estació (octubre, 2016)
Això és el que esbufegaven els trens de vapor per recórrer centenars i centenars de quilòmetres per portar les persones i les mercaderies d'un lloc a un altre del país fa pocs segles. Bona part del fum era vapor d'aigua i també una pila de partícules i elements químics resultants de la combustió. Per cert, no gaire saludables. Ara bé, també la paraula fum s'utilitza per fermar l'expressió "vendre fum". Una eloqüent dita que significa que res d'allò que s'enuncia és sòlid o existent. Potser això és el que està passant des de fa anys amb el projecte de perllongament del soterrament del tren fins a Can Feu.

Fa pocs dies la Plataforma Soterrament FGC Ara! manifestava, a través dels mitjans de comunicació, la manca de claredat i resposta de les autoritats. I més concretament del Conseller d'Economia, Oriol Junqueras i l'actual alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Malgrat l'accent de la plataforma en aquests dos polítics, potser seria més encertat fer-ho al conjunt dels dos governs, tant a la Generalitat com a l'Ajuntament. La decisió de no executar el perllongament del soterrament del FGC fins a Can Feu durant les actuals obres ja està presa fa mesos per part d'ambdues institucions, però el que ara toca és marejar la perdiu. I això és el que està passant.

Si es reconstrueix el relat dels esdeveniments serà fàcil entendre què està passant. Per una banda, se sap que en el projecte de pressupostos del Govern de Catalunya pel 2017 no existeix cap partida destinada al perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu. El diputat socialista sabadellenc, Pol Gibert, explicava als mitjans de comunicació que als pressupostos de la Generalitat es contempla una partida de 28,1 milions d'euros destinada a continuar les actuals obres de perllongament del FGC només cap al nord. Aquesta decisió de la Generalitat de no incloure una partida destinada al soterrament fins Can Feu és del tot lògica des de la perspectiva administrativa. I per què? Doncs perquè si no hi ha l'expedient del projecte constructiu aprovat, la llei no permet incloure una partida pressupostària per fer l'obra. Arribats aquí, l'actuació de la Generalitat és impecable i ajustada a dret.

Segurament caldria preguntar-se per quina raó no està aprovat el projecte constructiu. El mes de març el Secretari d'Infraestructures i Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Ricard Font, publicava en aquest diari un article d'opinió on deia que "Hem pretès buscar la millor solució pel soterrament de Can Feu. I ha estat amb l'Ajuntament que hem decidit aquest mes de febrer quina solució finalment dibuixaven del projecte constructiu." Tot i aquest esperat consens, i l'encàrrec de la Generalitat aprovat el 02/11/2015 per un termini de 5 mesos a la consultora responsable de redactar el projecte constructiu, aquest encara no s'ha aprovat. L'estratègia de dilació de l'expedient del projecte constructiu per part dels responsables del Departament de Territori i Sostenibilitat ha assolit el seu objectiu: evitar que al pressupost del 2017 fos possible incloure una partida pel soterrament fins a Can Feu. La Generalitat sap que executar aquesta obra després de finalitzar la construcció del perllongament fins a Ca n'Oriac la fa pràcticament inviable. I aquesta és la seva fita que inesperadament compta amb la passivitat de l'equip de govern de l'Ajuntament de Sabadell.

El perllongament del soterrament dels FGC fins a Can Feu és un projecte de ciutat que indiscutiblement contribuiria a millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Malauradament, la Generalitat no ho veu així i es mostra insensible a reparar l'impacte històric que la ciutat ha sofert amb aquesta infraestructura. Sense una resposta municipal contundent no hi ha res a fer.

Sabadell, 11 de desembre de 2016

dimarts, 6 de desembre de 2016

El municipi-frontera

(Article publicat al Diari de Sabadell, dimarts 6 de desembre de 2016)

Aquella dita tan nostrada que alerta que "els arbres no et deixin veure el bosc" podria tenir la seva versió local a l'estil que "el terme municipal no et deixi veure la ciutat". Aquest efecte psicològic, i potser sociològic, que la ciutat acaba a la ratlla que delimita les fites del terme municipal ens empobreix com a comunitat. Segurament és una conseqüència lògica de la ciutat fabril dels segles XIX i XX on bona part de les relacions més quotidianes s'inscrivien dins del terme. Això també esperonava la rivalitat entre ciutats i pobles que alhora els cohesionava internament. Malauradament aquesta cultura s'ha transmès al llarg del temps amb versions, a vegades poc afortunades, del que s'ha anomenat el terrassenquisme o el sabadellenquisme.

El sentiment i la voluntat de formar part d'una comunitat és un valor intrínsec de qualsevol persona. I, de fet, tenim necessitat de fer-ho i expressar-ho. També és cert que qui més qui menys manté una doble o triple identitat local. Moure'ns, relacionar-nos i, fins tot, viure temporalment en altres indrets ens aboca a un sentiment de pertinença multi-municipal. I això ens enriqueix, però també enriquim a altres territoris.

Plana del Vallès (maig, 2016)
Per exemple, si parem atenció a les reflexions de l'Observatori de l'Economia Local de Sabadell, ens adonarem que la ciutat ja fa temps que va més enllà del municipi-frontera. A partir de les dades del cens del 2011, i en relació amb la mobilitat per raó de treball, se sap que a Sabadell hi vivien 80.382 persones que tenien feina. D'aquestes, el 47,6% treballaven a la mateixa ciutat i la resta ho feien en altres municipis, essent Barcelona el primer destí dels sabadellencs. Si comparem aquestes dades amb les del 2001, es pot verificar que les persones que viuen i treballen a la mateixa ciutat ha disminuït en un 8,3%. Vaja, que es perd capacitat d'oferir feina a la ciutat o de retenir el talent dels sabadellencs. D'altra banda, també hi ha moltes persones que vénen a treballar a Sabadell. En aquest cas dels 60.779 llocs de treball que hi havia a la ciutat el 2011, el 62,9% els ocupaven persones que vivien a Sabadell i la resta els disposaven persones que viuen en altres municipis. El primer municipi de procedència és Terrassa, seguit de Barcelona, Castellar del Vallès, Barberà del Vallès i Sant Quirze del Vallès. Així mateix, les dades del 2001 d'autosuficiència eren superiors, en un 3,1% més. Tot plegat reflecteix que el flux entre ciutats és de dimensions notables. El fet que la gent de Sabadell treballi fora o que persones d’altres municipis exerceixi la seva professió a la ciutat contribueix a incrementar els nostres actius.

Aquesta realitat ens porta a concloure que avui qualsevol projecte d'una comunitat local requereix superar aquesta barrera mental del municipi-frontera. I el cas de Sabadell no hauria de ser una excepció. Més aviat, com una de les ciutats més poblades del Vallès, té capacitat i coneixement, o fins i tot l'obligació col·lectiva, de liderar el procés de transició de la societat industrial a la post-industrial, que no vol dir una societat sense indústria. Per fer-ho, es requereix apel·lar a les bases i principis de les noves societats lliures de la dependència de les energies fòssils, però també a refer les ciutats perquè esdevinguin més saludables, cíviques i cultes. Per assolir aquesta fita cal transitar del món de les idees al projecte. Sense projectes coparticipats entre el sector públic i la societat organitzada, que generin noves activitats, no hi haurà transició ni canvi possible. Un exemple de lideratge social i local és l’organització, fa pocs dies a la Faràndula, de l'homenatge a en Joan Oliver Pere Quart. Una mostra de la capacitat de formular una activitat de vocació vallesana i de transcendència nacional.

Sabadell, 4 de desembre de 2016