dimarts, 20 de setembre de 2016

L'aigua del nord

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 20 de setembre de 2016)

Des de la dècada dels seixanta el riu Ter contribueix generosament a subministrar aigua a una bona part de les comarques barcelonines. I el Vallès no és una excepció. Una aportació no sempre prou agraïda per la metròpoli que l'ha considerat una tributació obligatòria dels ecosistemes gironins. Segurament aquesta donació hídrica no esdevindria polèmica si al riu Ter hi baixés prou aigua al llarg de tot l'any.

Des de fa anys es denuncia, amb bon criteri, que al Ter no hi baixa la suficient aigua per garantir el cabal ecològic. És a dir, aquella quantitat d'aigua mínima necessària per permetre la funcionalitat dels ecosistemes fluvials, també anomenats "cabals de manteniment", especialment en el seu tram des de l'embassament de Susqueda fins a la gola del Ter a Torroella de Montgrí. Vulnerar reiteradament el compliment d'aquest cabal ecològic mínim del riu és un afer dràstic. Si a aquest fet hi afegim l'opinió estesa entre determinats responsables públics i privats que pensen que l'aigua d'un riu quan arriba al mar es "llença", que no serveix per a res, la situació és greu. Per exemple, un adequat cabal del riu permet l'efecte barrera que impedeix la intrusió de l'aigua salada riu amunt. La salinització dels deltes i els aqüífers situats al tram final del riu implica la pèrdua d'un bé bàsic pel seu consum o per l'agricultura que ens aporta aliments. Un altre exemple de la importància que hi hagi suficient aigua al riu és que permet la recàrrega dels aqüífers al llarg de tot el seu recorregut. En tots dos casos, funcions naturals dels rius que difícilment es poden resoldre amb els pressupostos públics.

Aquests cabals mínims per als rius no són un caprici dels ecologistes o una dèria dels científics sinó que la mateixa administració ho contempla i ho reconeix en l'actual marc jurídic vigent. En concret, el 4 de juliol del 2006 el Govern de Catalunya va aprovar el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya. Aquest Pla sempre ha estat un reguitzell de bones intencions que mai s'han implementat en la seva plenitud. Malgrat tot, qui realment pateix restriccions importants, des de fa anys, són bona part dels rius i rieres de les conques internes de Catalunya, però especialment el riu Ter. La pressió sociopolítica per subministrar aigua a la metròpoli barcelonina és la patent que s'exhibeix per incomplir els criteris ambientals pel riu gironí. Cada vegada que s'obri una aixeta cal pensar que alguna d'aquelles gotes no hauria d'entrar a la vostra llar i hauria de tornar al riu.

Per tant, qualsevol política de gestió de l'aigua hauria d'aconseguir que els rius mantinguessin els cabals ecològics i la seva funcionalitat. Això vol dir que s'haurien d'ordenar o revisar els usos antròpics de l'aigua (reg, consum, serveis, indústria) dels sistemes fluvials per tal de garantir un cabal de manteniment o ecològic, fins i tot en temps de sequera. Per a aquesta tasca es requereix el compromís dels actuals usuaris d'aquesta aigua a les zones urbanes metropolitanes i els seus representants públics. L'objectiu hauria de ser la reducció de l'aigua del transvasament del Ter a Barcelona i recuperar els cabals ecològics del riu. Reduir la petjada hídrica dels milers de ciutadans metropolitans hauria de ser una prioritat.

La propagació i afiliació a una nova cultura de l'aigua requereix exercir uns valors i unes actituds determinades per tal d'introduir canvis a la política de la gestió d'aquest bé natural. La solidaritat i corresponsabilitat entre conques fluvials requereix aquest compromís a l'hora de garantir el cicle de l'aigua.

Sabadell, 18 de setembre de 2016.

dimarts, 13 de setembre de 2016

Més verd a la ciutat

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 13 de setembre de 2016)

Gespa artificial a la Gran Via de Sabadell, setembre 2016
Les darreres dades ja fa temps que ho confirmen. La superfície forestal de la província de Barcelona s'ha incrementat en un 20'9% durant el període entre 1956 i 2009. Bona part d'aquesta nova "ocupació forestal" es deu a l'ocupació de certes artigues o bé espais que en el seu dia eren vinyes o matollars i prats. La conseqüència és que tenim més arbres al medi natural, però malauradament menys natura a la ciutat.

Aquest és uns dels reptes importants a resoldre a moltes ciutats del Vallès. Tanmateix, és cert que també s'han consolidat grans espais urbans naturals (el que s'anomena en argot espais oberts o lliures) com el Parc Catalunya a Sabadell o el Parc de Vallparadís de Terrassa, per citar dos exemples propers i coneguts. Malgrat les grans actuacions de l'administració, encara queda molta feina per fer en l'àmbit dels ajuntaments i dels particulars. Cal reconvertir racons, eixides, solars, balcons, patis, cobertes, teulats amb espais de natura, ja sigui plantant vianda o enjardinant-los. A cada racó hi ha una oportunitat per compartir i fer més verd l'espai on vivim.

Una ciutat més verda també és un espai més saludable. Un recent estudi demostrava que les ciutats que disposen de més espais verds combaten les illes de calor de forma més eficient. En concret s'ha avaluat que redueixen la temperatura que generen les ciutats fins a 3ºC. Alhora, és també una mesura per mitigar els efectes de temperatures elevades i de sequera a les quals ja ens tenen acostumats aquestes tardors massa càlides. Tot plegat, conseqüència de l'herència de la societat industrial devoradora de combustibles fòssils i de l'expansió i abús dels vehicles de motor.

Per portar a terme qualsevol d’aquestes actuacions és important disposar d'aigua, escollir la vegetació adequada i garantir nivells de fertilitat prou adequats que facilitin una major retenció d'aigua al sòl. És cert que a les nostres contrades d'aigua no en sobra. I segurament l'optimisme econòmic i tecnològic ha acotat la disponibilitat abundant d'aigua a una qüestió de preu i d'obres per realitzar transvasaments de conques per fruir d'aquest bé natural. La nova ciutat ambiental requereix dotar-se de mecanismes per gaudir d'aquesta aigua de reg. Un bon sistema, ja utilitzat tradicionalment, són les cisternes que emmagatzemen l'aigua de la pluja que es recull dels teulats i terrasses. Aquesta és una bona opció per poder gaudir i administrar l'aigua de reg per l'hortet o el jardí. Segurament caldrà avançar amb el reaprofitament de les aigües de les llars per tornar-les a utilitzar al mateix habitatge o bé per a regar. Hi ha opcions i propostes per triar i remenar, però només es tracta de decidir-se i emprendre.

En aquest compendi caldria afegir una altra mesura que seria l'eliminació de l'ús de plàstic per engalanar espais urbans. Les famoses gespes artificials que colonitzen algunes rotondes de la comarca o bé els talussos de la Gran Via a Sabadell són exemples que caldria abolir. Recuperar la vegetació natural és un deure cívic i una oportunitat pedagògica. Hi ha diverses tècniques per garantir cobertes vegetals i prats de plantes herbàcies que donin color a la primavera i expliquin amb el seu cicle en quin entorn ens trobem.

Al maig del 68 les proclames revolucionàries dels estudiants anunciaven que sota les llambordes, la platja! Avui, sota el formigó i l'asfalt, la terra per viure.

Sabadell, 11 de setembre de 2016

dimarts, 6 de setembre de 2016

Mancomunar l'aigua

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 6 de setembre de 2016)

Pou d'aigua
En l'esfera de les polítiques públiques, i de la gestió dels recursos dels ciutadans, els verbs d'aquesta nova dècada seran els de municipalitzar i mancomunar en els àmbits que són transcendentals per al benestar de les persones. Per assolir aquest repte es requereix superar l'imaginari del municipi-frontera. Avui el que passa més enllà de la fita del terme municipal incideix en la nostra comunitat local de la mateixa manera que el què fem a casa nostra també transcendeix a altres localitats. Per aquest motiu, mantenir o alimentar el que s'anomena, en termes més col·loquials, disputes de campanar o expulsar-se les culpes és un disbarat.

Per tant, al Vallès s'hauria de mancomunar les polítiques i accions públiques de forma decidida, i superar les actuals barreres administratives i ideològiques. És evident que es pot començar per un munt de temes, però un d'ells podria ser, per l'exemple, l'aigua. Un dels béns naturals més decisiu en el desenvolupament de les ciutats i més importants per a la vida de tots els organismes vius. Vetllar pel cicle de l'aigua és un repte d'escala regional com seria el Vallès. És cert que quan parlem del cicle de l'aigua i dels sistemes fluvials és quelcom més que un líquid que entra per les canonades dins de les llars i edificacions on vivim i treballem. En aquest context, parlem de captació de l'aigua, distribució, sanejament, boscos i vegetació de ribera, depuradores, fonts, concessions, estalvi, fauna aquàtica, reg, cànons, pous i mines, activitat agrària i industrial, autoritzacions, impermeabilització, drenatges o aqüífers per citar-ne alguns dels ítems que ens evoca l'aigua.

Tornant al cicle de l'aigua, segurament es podrien detectar dos grans blocs o àmbits de treball conjunt. El primer seria la conservació i restauració dels béns i serveis ambientals dels ecosistemes fluvials, inclòs el sanejament, i el segon fa esment a la distribució de l'aigua de consum i ús industrial a domicili. Pel que fa al primer bloc, el Vallès disposa d'una experiència reeixida com és el Consorci per a la Defensa de la Conca del Riu Besòs amb seu a Granollers. Una iniciativa pública promoguda per diversos municipis, bàsicament del Vallès oriental, que avui gestiona 15 depuradores de la Conca del Besòs i del Ripoll. A més, al Vallès occidental, els ajuntaments de Sant Quirze de Vallès, Palau-Solità i Plegamans, Polinyà, Santa Perpètua de Mogoda i Sentmenat, tenen les competències de sanejament en alta delegades a aquest Consorci. Cal afegir que Barberà, Castellar del Vallès, Cerdanyola, Matadepera, Montcada i Reixac i Ripollet en són membres, tot i que sense delegar competències. A partir d'aquesta realitat, la decisió d'incorporar i delegar les competències dels municipis vallesans que avui no formen part del Consorci seria una excel·lent notícia. Com també ho seria incorporar els municipis del Vallès que tributen les seves aigües al Llobregat i al Tordera. Una oportunitat interessantíssima d'articular polítiques territorials i ambientals des de la cooperació entre els vallesans.

A l'altre bloc s'obren finestres d'oportunitats amb la municipalització del servei d'abastament d'aigua. Per exemple, el 2014 Montornès del Vallès, Vilalba Sasserra i Santa Maria de Palautordera recuperaven per al sector públic el servei d'abastament d'aigua en els seus municipis. També cal tenir en compte les imminents caducitats de les concessions de distribució d'aigua com és el cas de Terrassa o Parets del Vallès el 2016 i la seva possible municipalització, o bé la decisió d'altres municipis d'estudiar aquesta mateixa opció. Passes decidides per vertebrar en l'àmbit del Vallès un servei d'abastament d'aigua públic responsable, auster i ambiental.

Sabadell, 4 de setembre de 2016