dilluns, 11 de novembre de 1996

Okupes

Des de fa dies que el tema dels okupes omple pàgines en els diaris, minuts a la ràdio i espectaculars imatges a la televisió, ja sigui a la nostra o a totes les altres. De fet el moviment okupa o també anomenat esquàter -adaptació de la paraula anglesa squatter, que vol dir alguna cosa així com ocupador il·legal- no és pas recent ni molt menys únic del nostre el país. Tot al contrari, a casa nostra és un moviment minoritari si el comparem amb altres contrades com és el cas de Berlín.

Si heu tingut l'oportunitat de visitar Berlín haureu pogut comprovar com el moviment okupa ha tingut un paper important en l'estructuració social i cultural d'una ciutat que després de la guerra poca gent hi volia viure. Inclús el govern federal de la llavors Alemanya Occidental alliberava de l'obligatorietat de realitzar el servei militar aquells joves residents al Berlín occidental. Per tant, les ajudes del govern, l'abandonament o desocupació de molts edificis va fer de Berlín una ciutat ideal on promoure una forma de pensar i viure molt diferent dels que s'està acostumat a les nostres contrades. Com també el cas d'Holanda on no és gens estrany que els joves ocupin i arrangin cases o habitatges abandonats per tal d'evitar la seva degradació amb el vist-i-plau dels Ajuntaments i inclús dels propietaris.

Ara bé, al nostre país les coses són molt diferents i el moviment okupa és el dipositari d'unes idees i formes de comportar-se de difícil comprensió per part de la ciutadania en general, i que molts potser no compartim. Però també es cert que cal diferenciar entre la litúrgia i el postulat d'unes idees amb les quals hom hi pot coincidir plenament. En aquest sentit, molts som els que no compartim certes actituds agressives i violentes contra qui també utilitza la violència per establir l'ordre.

Però molt probablement els comentaris que tenen per centre d'atenció l'actuació policial o bé l'actitud dels okupes han desviat l'essència del debat que originàriament han plantejat part dels qui integren un moviment, que més que mai, és difús, divers i força heterogeni. I si em permeteu centraré el debat, no tant al voltant dels espais d'ús col.lectiu pel lleure i la cultura, sinó amb un dels altres pilars d'aquestes reivindicacions socials com és el tema de l'habitatge.

L'accés a un habitatge digne és un dret que qualsevol ciutadà/na del món hauria de poder exercir, però com tots sabem aquest no és pas un dret universal, ja que són milions les persones que viuen en el món amb condicions de pobresa. Tanmateix, en el nostre país no tots els ciutadans exerceixen aquest dret amb les mateixes condicions. És a dir, hi ha sectors de la població que tenen més dificultats per accedir a un habitatge digne, bé sigui per l'elevat cost de l'habitatge de determinades poblacions o bé, per no disposar de prou recursos econòmics, factor més agreujat entre els joves que competeixen en un mercat laboral poc estable i massa precari.

Aquesta situació provoca que en l'àmbit de la metròpoli barcelonina es produeixin importants vingudes de nous ciutadans buscant ciutats i viles, especialment en el Vallès, amb ofertes immobiliàries més assequibles. Aquest fet implica que en determinades ciutats i pobles del Vallès estiguem presenciant noves ocupacions de territori i pèrdua d'espais naturals per motius més aviat d'interessos immobiliaris i no pas per necessitats reals.

M'explico, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya a la comarca del Vallès (Occidental i Oriental) existeixen prop de 40.000 llars deshabitades i fins i tot es calcula que a Barcelona ciutat hi ha 70.000 cases on no hi viu ningú. Molt probablement aquests habitatges tenen un propietari que lògicament decideix lliurament què vol fer amb la seva propietat. Però també es cert que des d'una perspectiva ambiental cal tendir a una política d'aprofitament d'aquest parc d'habitatges. Principalment perquè l'exclusió d'aquests implica un augment del procés d'urbanització de la comarca.

Però sovint hom es pregunta: per què un propietari manté tancada una casa? Segons sembla, s'imputa al temor d'alguns propietaris a llogar l'habitatge a desconeguts, les poques ganes o la impossibilitat econòmica de fer-hi reformes, la manca de comprador o bé la simple especulació (ja se sap: si l'oferta és limitada els preus de venda pugen!).

Seria lamentable que les institucions no intervinguessin per tal d'evitar que el nombre de llars buides s'incrementi en benefici de qui especula en els mercats immobiliaris, tot dificultant als ciutadans obtenir un habitatge digne a un preu raonable. Potser caldria penalitzar o incentivar fiscalment als propietaris d'habitatges buits per tal d'evitar que s'ocupin més espais naturals. Ja sabeu que això d'ocupar, diuen que no està ben fet .

Sabadell, 11 de novembre de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada