Una història d'entrebancs
(versió en català de l'article publicat a La Vanguardia el diumenge 10 d'octubre de 2010)
En la dècada dels vuitanta Collserola era percebuda pel poder municipal com el Central Park de Barcelona. Sens dubte una comparació inadequada per la major dimensió i el patrimoni natural que alberga Collserola. El 1987 un pla urbanístic va establir criteris d'ordenació que tímidament protegien el medi natural de la serra. En els noranta van aparèixer les primeres resistències a incloure la serra al Pla d'Espais d'Interès Natural. Collserola era un parc metropolità! Finalment, es va integrar en aquest Pein, el que va constituir el primer reconeixement, a partir de les lleis ambientals, de la importància de la serra. Però no hi ha dècada sense avenç. La definició de la xarxa europea Natura 2000 va sorgir com una nova oportunitat per consolidar la protecció de Collserola, però van aparèixer noves traves i excuses per excloure-la. Només en la pròrroga aconsegueix el segell de protecció ambiental europeu.
Després, el tripartit es va comprometre a declarar-la parc natural, un compromís que triga a materialitzar pels interessos dels diferents ajuntaments, especialment el de Barcelona, i la manca de lideratge del Departament de Medi Ambient. Des de gener del 2008 semblava imminent la declaració. Les setmanes i els mesos han passat sense que Collserola es declari Parc. Però què passa?
Segurament les paraules del conseller Baltasar parlant de posar límits al parc, delaten una concepció molt estesa en determinats sectors amb capacitat de decisió: s'ha de posar setge a la natura. Però, en realitat, on cal posar els límits és en el creixement urbà de les ciutats que envolten Collserola i evitar el seu aïllament. Els espais naturals són el principal actiu del territori metropolità, configuren identitat i contribueixen al benestar de les persones. Considerar-los una reserva de sòl per créixer sense fi és pueril. Segurament aquesta visió comporta que es trigui tant a reconèixer el valor socioambiental de Collserola.
En la dècada dels vuitanta Collserola era percebuda pel poder municipal com el Central Park de Barcelona. Sens dubte una comparació inadequada per la major dimensió i el patrimoni natural que alberga Collserola. El 1987 un pla urbanístic va establir criteris d'ordenació que tímidament protegien el medi natural de la serra. En els noranta van aparèixer les primeres resistències a incloure la serra al Pla d'Espais d'Interès Natural. Collserola era un parc metropolità! Finalment, es va integrar en aquest Pein, el que va constituir el primer reconeixement, a partir de les lleis ambientals, de la importància de la serra. Però no hi ha dècada sense avenç. La definició de la xarxa europea Natura 2000 va sorgir com una nova oportunitat per consolidar la protecció de Collserola, però van aparèixer noves traves i excuses per excloure-la. Només en la pròrroga aconsegueix el segell de protecció ambiental europeu.Després, el tripartit es va comprometre a declarar-la parc natural, un compromís que triga a materialitzar pels interessos dels diferents ajuntaments, especialment el de Barcelona, i la manca de lideratge del Departament de Medi Ambient. Des de gener del 2008 semblava imminent la declaració. Les setmanes i els mesos han passat sense que Collserola es declari Parc. Però què passa?
Segurament les paraules del conseller Baltasar parlant de posar límits al parc, delaten una concepció molt estesa en determinats sectors amb capacitat de decisió: s'ha de posar setge a la natura. Però, en realitat, on cal posar els límits és en el creixement urbà de les ciutats que envolten Collserola i evitar el seu aïllament. Els espais naturals són el principal actiu del territori metropolità, configuren identitat i contribueixen al benestar de les persones. Considerar-los una reserva de sòl per créixer sense fi és pueril. Segurament aquesta visió comporta que es trigui tant a reconèixer el valor socioambiental de Collserola.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada