dimarts, 13 de juny de 2017

Decadència

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 13 de juny de 2017)

La decadència del lideratge polític de la ciutat s’inicia en el darrer mandat de l’alcalde Antoni Farrés. Un fi d’etapa que s’inscriu en el context d’una ciutat que cerca un nou paradigma de desenvolupament i benestar a partir de l’economia dels serveis, amb l’Eix Macià com emblema. Coincideix en el temps amb les conseqüències socioeconòmiques de la desindustrialització que assenyala l’inici de l’era postindustrial. Tot i aquest escenari, i com passa amb molts d’aquests processos de canvi, la inèrcia permet allargar el miratge que les coses encara van prou bé. Malgrat tot, es palpava l’impacte d’aquest nou canvi d’escenari socioeconòmic. Tal vegada era notori que el projecte del 1979 arribava a la darrera estació. Es deixava enrere una època proteica on s’havia recuperat i capgirat la ciutat. A finals dels noranta, el cèlebre mot emprat diverses vegades per l’alcalde Farrés de sentir-se “desubicat” resumia no només un estat d’ànim, sinó la constatació de l’esgotament del projecte polític que s’havia liderat i que requeria formular-lo de nou.

L’inici de la decadència no és la plenitud i, per tant, el canvi polític de la ciutat el 1999 no pivotava sobre un nou projecte de transformació i innovació. El gran repte, senzillament, consistia a canviar els titulars de les cadires del govern local. Per fer què? Segurament per constatar l’alternança i emprendre un llarg mandat sota l’hegemonia del PSC. Precisament quan s’interpel·lava a en Bustos en relació amb la permanència al càrrec contestava: “un dia més que Antoni Farrés”. Ras i curt, tota una declaració de principis polítics de l’alcalde electe. Al primer govern de l’alcalde Bustos acompanyat per ERC i CiU el van succeir altres consistoris. Curiosament amb la particularitat que tot i obtenir majoria absoluta sempre hi sumava al govern el concurs de diverses forces polítiques, des d’ERC, CiU, ICV-EUiA o bé el suport puntual del PP. Tota una demostració de l’eròtica de tocar poder i d’anestesiar l’oposició amb l’excepció honorable de l’Entesa per Sabadell. En aquest període, l’ebullició de centenars de bombolles financeres i la despesa sumptuosa de la casa gran varen emmascarar l’esdevenir de la decadència de la ciutat. Segurament no només a Sabadell, sinó a molts altres indrets del país. El trident format pels bancs i caixes, empreses de la construcció, i l’administració va ser demolidor en fer créixer, i més tard esclatar, una activitat econòmica basada en la cantarella del creixement il·limitat d’habitatges, la “suburbialització” de les ciutats i l’endeutament de particulars i del sector públic. Una demostració que el capitalisme cíclic (expansió/recessió) només fa que metastatitzar fins que tard o d’hora ens devora complaentment.

Les conseqüències de la severa crisi i l’esclat del cas Mercuri va lapidar les aspiracions de l’alcalde Bustos de perpetuar-se un dia més que l’alcalde Farrés. Això va conduir al PSC a una divisió interna i perdre l’alcaldia, tot i ser la llista més votada i el grup més nombrós amb 5 regidors abans de l’abandó de dos dels seus edils. Al llarg d’aquest període l’oposició, amb més o menys concurrència, va adquirir una elevada especialització en la dissecció i denúncia dels afers municipals. Després de les eleccions del 2015 això ha comportat una excessiva mirada al passat i poca atenció a teixir diversitat de complicitats per formular una visió a mitjà i llarg termini de ciutat. Alertar d’aquest abús de mirar pel retrovisor no vol dir, en absolut, deixar impune les responsabilitats de l’era Bustos. L’opció del qui dia passa any empeny és còmoda, però obvia el deure de projectar un debat de fons i una visió de futur comparable a moviments com el Modernisme o el Noucentisme. Fins i tot hi ha qui parla de Deucentisme o Vintcentisme. Necessitaria la ciutat un moviment Sabadellcentisme?

Sabadell, 11 de juny de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada