dimecres, 5 de juny de 1996

Canya al Ripoll!

Foteu canya al Ripoll que aquí no passa ni passarà res. Aquesta estrident frase és la primera que em va venir al cap després de llegir la premsa, ara farà uns dies, de camí cap a terres més feréstegues i llunyanes. Suposo que més d'un també s'afegiria a aquesta i altres afirmacions, més o menys ben sonants, per definir l'estat d'ànim que et generen determinades decisions judicials.

També m'imagino que opinar sobre una sentència, sigui del tipus que sigui, et predisposa a ser caut i ponderat no fos cas que d'aquí quatre dies t'empaperen perquè has dit o has insinuat vés a saber què. Però vaja, espero que els comentaris i afirmacions que pugui fer al llarg de l'article siguin considerats com l'opinió d'algú que encara s'emprenya davant de determinades actuacions i decisions.

La darrera, com també la primera, sentència del jutge José Maria Merlos, per la qual absol a algunes empreses de ser condemnades per abocar residus als rius Besòs i Ripoll, em deixen astorat. Però el que més em sorprèn és que el motiu d'absoldre a l'acusat no es deu pas a que no s'hagi provat si abocava o no, o bé si la qualitat o quantitat dels residus era o no la permesa. Tot el contrari, una vegada comprovat que el que s'abocava estava fora del permès, el motiu de l'absolució es basà en que els rius on s'abocava ja estaven contaminats, i per tant l'impacte de nous abocaments no té rellevància ja que no afecta a la regeneració del riu. Amb més o menys precisió aquesta seria l'argumentació del jutge per absoldre als acusats.

Ara bé, el que no entenc és que, si s'ha comprovat que s'abocava i allò que s'abocava, per quin motiu s'absol? Penso que el que s'ha de penalitzar és l'actitud i l'acció d'abocar, no pas l'efecte dels abocaments (per cert amb una valoració força subjectiva en aquest cas), ja que si no està autoritzat l'abocament de determinats elements i llurs concentracions deu ser per algun motiu, no?.

"Fer justícia" -si em permeteu la simplicitat de l'expressió- reconec que no és una tasca senzilla, i menys quan la privació de llibertat i les multes milionàries són les penes amb què el jutge, en última instància, ha de condemnar als acusats. Però per la transcendència dels nostres actes, cal que aquests siguin correctes i al mateix temps pedagògics, ja sigui com a ciutadans o com a jutges (els que ho siguin).

I vull posar l'accent en aquest darrer aspecte. Fa temps es parlava d'imposar "càstigs exemplars" a aquells que feien coses que no eren correctes per tal d'evitar que altres fessin el mateix. Malgrat tot, a finals de segle no és encertat parlar de "càstig" -més propi dels temps pretèrits de la Inquisició- sinó de pedagogia. O no us penseu que determinades sentències serveixen per generar cultura social i en aquest cas ambiental?. Amb quina força exigirem a les empreses que s'adaptin o compleixin les normatives ambientals si llavors les absolem perquè els rius ja baixen contaminats?.

Dit això, tampoc entengueu que estigui proposant que s'iniciï una "caça de bruixes" amb l'objectiu d'engarjolar a tort i a dret. Personalment crec que cal continuar amb una política ambiental que premiï la solució dels problemes i no pas que generi conflictes. Però també crec que cal ser contundent amb aquelles actituds intransigents, repetitives i agressives cap al medi ambient.

I tot, perquè el que volem molts ciutadans és que els criteris ambientals encapçalin una nova ètica que ens permeti continuar desenvolupant-nos sense posar en perill el nostre entorn. Perllongar l'actual model industrialista que no ha tingut en compte el nostre medi és allargar l'enigma d'un present amb massa incerteses

Però en el cas del nostre Ripoll o del proper Besòs és cert que els nivells de contaminació com els abocaments il.legals no ens permeten ser gaire optimistes. Per aquest motiu crec que s'ha de continuar perseverant en aquelles accions que, per una banda, fomentin la producció neta i per l'altra, penalitzin aquells que es resisteixen a prendre mesures. La societat ha de ser capaç de persuadir a aquells que avui no tenen una actitud correcta amb els nostres rius, i per extensió amb el nostre patrimoni natural. Cal canviar aquest patró de conducta no perquè et puguin multar o empresonar, sinó per guanyar un futur millor.

Tanmateix, és un peix que es mossega la cua, però potser ja va sent hora que sapiguem on és el cap i on acaba la cua. Però, no és pas una qüestió d'anatomia sinó de fer el que cal per evitar un present no gaire engrescador. En aquest sentit, permeteu-me acabar l'article amb una pregunta. Si a les empreses que aboquen residus no permesos se les absol perquè el riu ja està prou contaminat: Sr. Merlos qui contamina el Ripoll?

Sabadell, juny de 1996 (publicat al Diari de Sabadell)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada