dimarts, 4 d’abril de 2017

Incivisme periurbà

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 4 d'abril de 2017)

L’espai periurbà el constitueix el conjunt d’ecosistemes naturals que envolten les ciutats. Allò que no ha quedat urbanitzat però que viu sota la influència dels grans conglomerats urbans. A vegades, també esdevé l’habitació dels mals endreços d’aquest teixits metropolitans. A redós d’aquesta expressió, sovint també es parla d’agricultura periurbana. Una activitat agrària de proximitat que aporta benestar a les ciutats que l’envolten, sigui pel valor ambiental o bé social que significa l’existència dels espais agraris. Això també ha comportat l’impuls de polítiques públiques en defensa d’aquests espais productius i, per tant, el seu reconeixement.

Agricultura periurbana (El Vallès)
Ara bé, aquests espais en cap cas s’han de percebre com un parc urbà o un equipament de lleure. Sovint la causa d’aquesta confusió és deguda a l’existència de certa literatura tècnica d’àmbit local i administrativa que pretén catalogar els espais naturals com “espais oberts” o “espais lliures”. Aquesta visió urbana que és encertada per definir, per exemple, el Parc Catalunya, no ho és per catalogar els plans de Mas Canals. Aquesta doctrina en bona part s’empara en la visió urbanocèntrica del territori i el desconeixement dels valors intrínsecs dels espais naturals, siguin agrícoles, forestals o fluvials.

Fa algunes setmanes, el sindicat majoritari del camp català, la Unió de Pagesos, publicava en el seu perfil de Facebook un incident del tot desconcertant. Un vehicle ocupat per tres persones es va dedicar a fer tot tipus de piruetes en un sembrat. Per sort o per desgràcia, el pagès va enxampar “in fraganti” el cotxe i els seus ocupants. Tot seguit, l’agricultor els va denunciar amb l’esperança de trobar consol als centenars de metres de roderes que havien aixafat i arrencat parcialment el sembrat. Després de celebrar-se un judici ràpid es va resoldre amb l’absolució dels ocupants del cotxe “trepitjasembrats”. La sentència deia que "la parcel·la del denunciant no està tancada ni delimitada” i afegia que “no pot descartar-se la possibilitat que una persona sense coneixements agraris pugui ignorar que es tracta d'un camp sembrat".

A partir dels fets podem concloure que l’opció de tancar les finques, tot i ser un argument atiat per la judicatura, no és cap solució. Ni pel cost que implica, ni pel que significa convertir els camps en un eixam de filats que ningú desitja i que tampoc no permet l’actual marc jurídic. D’altra banda, apel·lar al possible desconeixement de què és un sembrat esborrona. I més amb una persona que ha superat les proves per obtenir un carnet per conduir i que se li suposa certa capacitat intel·lectual. Més que una manca d’educació o formació és un acte incívic en tota regla. Malauradament aquest no és un acte aïllat en els espais agraris.

Cada dia són més les persones que busquen en aquests espais periurbans aquella natura que no es troba dins de la ciutat. I en aquest sentit és positiu que la ciutadania es faci seu el medi natural que els envolta, sigui de titularitat pública o privada. Ara bé, és cert que s’hauria d’exercir un ús responsable, cívic i respectuós d’aquests espais. I especialment amb les persones que tenen en l’agricultura la seva activitat professional. Manllevar fruits o hortalisses dels horts, convertir un sembrat en un camp d’exercici pels gossos, circular després de les pluges amb 4x4 emulant els ral·lis d’ultramar, no respectar els senyals, abocar deixalles i runes, o bé transformar els camins en pistes d’atletisme o circuits de bicicletes, s’ha d’aturar. Conviure en aquest espai implica civisme i respecte a les normes que s’han convingut. Que la ciutat no s’espolsi al rodal, un espai fràgil i delicat del qual s’ha de tenir cura.

Sabadell, 2 d’abril de 2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada