El lloc on vivim

(Publicat al Diari de Sabadell, dimarts 25 d'abril de 2017)

Quan algú ens interpel·la sobre el lloc en vivim de ben segur que li esmentem el nom de la ciutat on dormim. Si el llogarret on pernoctem és un poble, sovint apel·lem a la ciutat propera més gran. La que té més habitants. I si el nostre interlocutor és de terres forasteres sempre ens queda Barcelona com a punt de referència. Ara bé, si aprofundim amb la nostra actual identitat territorial continuaríem amb el nom del carrer, el número de la porta i pis, la lletra de l’escala, el codi postal, la ciutat, la província i el país. Un conjunt de dades alfanumèriques de reconeixement institucional que substitueixen els nostres referents territorials. Per sort o per vanitat de les classes dominants aquí encara mantenim un prolífic nomenclàtor per perpetuar la memòria de les persones significants. Això sí, amb un biaix de gènere i de poder notable. Tot i així, en altres contrades els carrers i les avingudes de renom les identifiquen amb simples dades numèriques.

Aquestes referències que serveixen per etiquetar als artefactes urbans on vivim és l’evidència de la pèrdua dels nostres referents ambientals. La industrialització, i allò anomenat progrés, se’ns ha engolit amb poques glopades la nostra cultura rural i els referents del nostre entorn immediat. A pocs se’ls acudiria enunciar que viu a la plana del Vallès, a ponent del riu Ripoll que tributa les seves aigües al Besòs on les cebes de les hortes fa dies que han arrelat i assenyalen amb vigor el cel de primavera.

La substitució dels nostres referents ambientals és lògic pel procés de transformació del nostre medi. No obstant això, encara avui la ciutat viu envoltada per altres referents ambientals ja siguin fluvials, agraris o forestals que ens permeten gaudir d’un espai prou amable. Aquest és un patrimoni que cal incorporar a l’imaginari de la nostra identitat territorial i ambiental. La banalització de la natura és un clar símptoma de la involució d’una societat que vol ser equitativa.

Ara bé, l’entorn tampoc l’hauríem de percebre com un rebost que s’ha preservar per perllongar les necessitats induïdes pel consumisme i l’actual entramat economicofinancer. Sorprenentment vivim en un sistema que requereix créixer il·limitadament i es regula per crisis periòdiques. Aquesta visió “utilitarista” pot ser eficaç per alertar a la comunitat de la necessitat de no malmetre els ecosistemes, però al mateix temps consolidaríem aquesta visió antropocèntrica del nostre món. La Terra al servei de l’home. Aparentment aquest tacticisme ambiental podria ser útil, però no inhibeix l’anhel històric de l’espècie humana de dominar la natura.

Si milloréssim aquesta relació amb l’entorn on vivim i les altres formes biòtiques i abiòtiques que hi viuen, assoliríem un cert equilibri entre tot plegats. De retruc, aquest aprenentatge també comportaria una millor convivència entre els humans. Un repte del tot sensat i oportú. Això, tal vegada ens allunyaria de pensar en la immortalitat de l’espècie humana i en l’optimisme tecnològic que ho resoldrà tot plegat. En aquest context és del tot recomanable la lectura de l’opuscle del filòsof Jordi Pigem “Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica”.

Més que indicadors alfanumèrics per avaluar l’estat del nostre entorn, ja sigui urbà o natural, del que es tracta és d’establir una nova ètica del territori.

Sabadell, 17 d'abril de 2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Creixement i immobilitat

Espigolar entre deixalles

La Plaça zona zero