Protegir el territori

(publicat al Diari de Sabadell)

"Protegir" i "conservar" són mots que sovint acompanyen les reivindicacions dels ecologistes, però no només els amants de la natura han de patrimonialitzar aquestes demandes. Moltes vegades també es comparteixen amb historiadors o amb ciutadans gelosos de garantir la història que les pedres i les parets ens rememoren, bé siguin de la ciutat o del rodal.

No cal dir que hi ha qui pot confondre abanderar moviments conservacionistes amb actituds conservadores, pròpies de la dreta -tot i que a vegades també de l'esquerra-. Però vaja, atès que el nom no fa la cosa, potser que abordem què és allò que cal conservar.

El nostre és un país petit, però al mateix temps molt divers, no solament cultural i socialment, sinó també territorialment. Per exemple, res tenen a veure les extenses pinedes de pi rojalet del Berguedà amb les llacunes dels aiguamolls de l'Empordà, com tampoc els secants de les Terres de Ponent amb les landes del Montseny. Aquesta diversitat paisatgística. alhora que biològica fa que Catalunya sigui un interessant país des d'una perspectiva ambiental, independentment que sigui un goig viure-hi (només cal preguntar-ho a alguns d'aquests jubilats del nord entossudits  en acompanyar-nos la resta dels seus anys).

Lògicament, aquesta heterogeneïtat biològica es manifesta de manera diferent a l'ample i llarg del país i, per tant, una extensa zona agroforestal del Vallès pot tenir un valor incomparable amb un secà de la Segarra. És a dir, el que potser en un indret no deixa de ser un exemple de persistència paisatgística, propera a la uniformitat, en un altre indret té un rol estratègic, ambientalment parlant. Si a aquesta realitat natural del país li agreguem la problemàtica territorial i social que s'hi localitza, llavors encara tenim un país més complex i, per tant, lluny de ser un problema, esdevé un element d'identitat, del qual cal ser-ne conscient.

Qualsevol estratègia de conservació dels sistemes naturals, com també del nostre territori, passa per disposar d'una normativa que ens garanteixi la voluntat social de conservar i mantenir el nostre entorn. Les lleis i els decrets que legislen o ordenen el poder legislatiu i executiu respectivament, no deixen de ser un reflex del que la societat manifesta o anhela. D'altra banda, també és necessari que els responsables de vetllar i fer complir, el que col·lectivamet hem acordat, actuïn amb diligència i conseqüència.

En aquest sentit, és important recordar que els catalans ens vàrem dotar  d'una llei d'espais naturals per tal de protegir el nostre territori i, per tant, d'una garantia per conservar la diversitat d'espais, espècies i paisatge que s'hi troben. Aquesta llei del 1985 articulava les diferents figures de protecció vigents a Catalunya. Per una banda, el PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural) que tenia per objectiu delimitar i establir les determinacions necessàries per a la protecció bàsica dels espais naturals, la conservació dels quals es considera necessari d'assegurar, d'acord amb els valors científics, ecològics, paisatgítics, culturals, socials, didàctics i recreatius que posseeixen. Per una altra banda, i a fi d'assegurar la preservació dels espais naturals que  ho necessiten per l'interès que comporten tota aquesta sèrie de valors esmentats es van desenvolupar les figures de protecció i gestió següents: Parc Nacional, Paratge Natural d'Interès Nacional, Reserves Naturals i Parcs Naturals.

Aquesta consistent normativa ambiental al llarg dels anys s'ha anat aplicant amb més o menys encert, però el que sí que podem assegurar és que no s'ha estat capaç d'acompanyar-la de suficients recursos per aplicar-la, com tampoc de crear noves disposicions capaces de recollir i reglar nous conceptes de conservació, especialment en el marc de les lleis territorials.

Recentment, des de la Generalitat s'argumentava que el PEIN s'havia de convertir en una eina d'ordenació territorial, més que en una figura de conservació i gestió estricta. I per tant, si un espai PEIN, que fins ara requeria una anàlisi i posteriorment propostes de gestió certament òptimes i acurades, ara es proposa només una delimitació detallada.

Aquesta simplicitat no deixa de ser un error per part dels responsables de planificar i gestionar el nostre patrimoni natural, ja que el que s'està obviant és que actualment, i en el marc dels Plans Territorials Parcials, com el del Territorial de Barcelona, és necessari incorporar noves estratègies de conservació del nostre territori. En aquest sentit, les propostes recollides a la Conferència del Espais Naturals de la Plana del Vallès celebrada a Terrassa el març de l'any passat (per a mes informació: http://www.adenc.cat), poden constituir un exemple. En breu, i destacant una de les propostes principals, la creació d'una xarxa d'espais naturals al Vallès podria esdevenir el garant de llur conservació i no urbanització

Desnaturalitzar o simplificar l'actual normativa ambiental no deixa de ser un recurs somer, i potser el que ens fa falta són respostes solvents a les demandes i necessitats actuals del país en matèria de conservació d'espais naturals.