On viurem?

(publicat al Diari de Sabadell)

Si analitzem el perquè vivim i ocupem un determinat territori, sense cap mena de dubte que les condicions ambientals, especialment climàtiques, en són una premissa bàsica a l'hora de dispersar-nos i concentrar-nos pel planeta. De la mateixa manera, moltes de les activitats econòmiques més lligades a l'entorn, com és el cas de l'agricultura, en són també un factor clau. Ara bé, tampoc caldria oblidar altres causes, de caràcter social i polític, que han estat molt sovint el motiu principal dels gran corrents migratoris d'aquests anys de vida i història col.lectiva en el planeta blau.

A principis del mes de novembre va començar a Buenos Aires la "4ª Conferència de les Parts del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic". Aquesta conferència prenia el relleu de la Cimera de Kyoto al mateix temps que donava continuïtat al procés negociador iniciat a la "Cimera de la Terra" de Rio de Janeiro, el 1992. Ambdues amb el mateix propòsit: assolir un acord mundial per disminuir la nostra capacitat d'incidir en les variables que poden produir un canvi climàtic a la terra.

Tanmateix, ens hem de preguntar: s'està realment produint un canvi climàtic? No cal dir que respondre la pregunta plantejada genera, amb més o menys mesura, certes polèmiques entre els estaments científics i acadèmics. Hi ha qui estableix una relació directa amb determinades catàstrofes ambientals, com l'huracà "Mitch", amb el reescalfament de la terra. D'altres, senzillament ho neguen o bé qüestionen les esmentades afirmacions basant-se en l'estadística o en la periodiciat dels fenòmens naturals d'aquesta identitat que amb una precisió suposadament absoluta i inqüestionable, l'atorguen a un principi de cicles de la natura.

Tot i així, és cert que l'activitat quotidiana, i en especial la dels països industrialitzats, els anomenats del primer món, té un impacte sobre el nostre medi. Impacte que en el millor dels casos som capaços d'avaluar i que en d'altres fins i tot desconeixem què pot comportar. Val a dir que si la degradació del nostre entorn no l'entenéssim com una pèrdua de la nostra qualitat de vida, de ben segur que moltes de les coses que ens preocupen deixarien de ser un problema.

En aquest sentit, podem afirmar que a Catalunya s'emeten anualment a l'atmosfera més de 24 milions de tones de diòxid de carboni (CO₂), un dels gasos causants de l'efecte hivernacle. No cal dir que la nostra contribució al context internacional es podria menystenir, però des d'una perspectiva nacional no deixa de ser rellevant. I encara més quan el 52'3% de l'energia consumida a Catalunya utilitza com a font d'obtenció el petroli.

Per exemple, la producció d'un quilowat/hora d'energia en una central tèrmica convencional -que utilitzi carbó- comporta l'emissió d'un kilogram de diòxid de carboni i 3 grams d'òxids de sofre (gasos que, per efecte de la llum, poden experimentar canvis químics i caure damunt la terra com a pluja àcida, destruint la flora i fauna dels rius i afectant també a les masses forestals). En el cas de l'energia nuclear, una central genera de l'ordre de 3'6 grams de residus nuclears per quilowat/hora produït. Per tant, si reduïm el consum d'energia, de ben segur que disminuirem la producció de contaminació.

Així doncs, si bé un canvi climàtic implicaria una modificació substancial del nostre entorn, tampoc no s'ha d'oblidar que el nostre impacte sobre el medi hi contribueix de forma molt important. Determinats estudiosos han postulat que les primeres conseqüències podrien ser una transformació del paisatge causada per una sequera o manca de disponibilitat d'aigua. És a dir, les actuals formacions boscoses es veurien desplaçades per una vegetació més adaptada a climes més secs. En el cas de la nostra ciutat, potser gaudiríem d'un clima similar al d'Alacant.

D'altra banda, extenses àrees, com la Sibèria, millorarien el seu clima i, per tant, podrien auspiciar, per exemple, activitats agrícoles que avui dia són impensables. Si continuéssim per aquest fil argumental, podríem fins i tot especular com seria el clima del món i com aquest provocaria nous corrents migratoris en la recerca de territoris més habitables i agradables de viure; talment com fan actualment els centreuropeus que es refugien a les terres insulars de la mediterrània.

Lluny d'extendre'm en hipòtesis -ara per ara difícils de confirmar- el que sí voldria apuntar és que la nostra ha de ser una actitud responsable que passi, precisament, per assumir la cultura de l'estalvi i la reducció dels actuals índexs de consum i producció d'energia. No es tracta de renunciar a l'ús de l'energia sinó de no abusar-ne, tot permetent un desenvolupament suportable del nostre entorn.