Annexionar o mancomunar

(publicat al Diari de Sabadell)

Ja fa dies que la famosa comissió d’experts encapçalats pel plenipotenciari  Miquel Roca va adreçar, el no menys conflictiu dictamen sobre la nova organització territorial, al Parlament de Catalunya per tal que els il·lustres parlamentaris el discutissin. Un organisme que cada vegada veu menystinguda la seva sobirania a favor de determinats grups econòmics i finacers.

Al mateix temps, desconec si al Govern de Catalunya li calen més competències però es evident que cada dia que passa són menys les que s’exerceixen a favor dels ciutadans i més les que beneficien als “ decisions makers” (els que prenen les decisions, vaja els que manen!). Ells realment són els que decideixen el nostre futur col.lectiu fent valer, tristament, els seus interessos per sobre dels col.lectius.

Part de la polseguera de l’informe Roca rau per una banda amb la manca de rigor i anàlisi de la situació territorial, i per l’altre al pretendre oficialitzar i donar-li categoria d’informe  el que quotidianament passa en el país que una colla d’il·lustrats i privilegiats decideixen com s’ha de fer, desfer  o organitzar aquest territori. Per tant, s’assemblea més el recull de les converses d’un grup d’amics inquiets, quelcom similar al famós llibre d’Anthony Guiddens sobre la nova esquerra, que no pas les conclusions d’un procés reglat i participatiu que pretengués avançar cap a la racionalització i modernització de les estructures territorials i alhora promogués cert canvi d’aquest visió arcaica i barruera de desfer el nostre país per tal de rendabilitzar, al preu que sigui, cada metre quadrat de terra.

Es evident que l’informe Roca passarà a la història així com el Conseller que el va promoure i els il.lustres assessor amb un regust de desencert no només per la metodologia sinó també per les conclusions. Una d’elles precisament la fusió i desaparició dels municipis de menys de 250 habitants, amb la paradoxa que  sovint molt d’aquest municipis tenen més territori, és a dir més extensió que la nostra ciutat. La lògica de fer eficients la gestió administrativa i fins i tot política no s’ha de confondre amb l’annexió o fusió del municipis. Bàsicament perquè el territori que ocupen els ciutadans que viuen en un municipi és un principi bàsic de la seva identitat.

Lluny de defensar postulats cantonalistes o de cert xauvinisme localista a que ens tenen acostumats certs polítics de la comarca és edivents que des de l’ecologisme i no ara, sinó ja fa temps que es promou una política de mancomunar entre municipis per tal d’afrontar amb èxit el futur col.lectiu dels ciutadans i ciutadanes, i més amb els afers socials i ambientals on lògicament les barreres municipals fan riure i per altre banda són els principals reptes de la nostra societat moderna.

Per aquest motiu, ens hem de dotar de mecanismes organitzatius solvents per donar resposta a unes inquietuds i preocupacions actuals, on la lògica d’antany no és suficients. En aquest sentit, cal pensar amb unitats territorials que ambientalment tingui una lògica bioregional i per l’altre que la posada en comú de l’esforç de diferents entitats municipals facin efectiva una millora social i ambiental d’aquestes. Quin sentit té fusionar o annexionar dos municipis si aquest fet és el desencadenat d’un procés de confrontament?

L’afirmació i el reconeixement d’una identitat col.lectiva és la força de treball que cada municipi és dota per tal de superar el reptes i els ensurts que els depara la quotidianitat. Aquesta riquesa és la que s’ha d’aprofitar per tal de progressar en el repte de racionalitzar l’adminsitarció pública, millorar i universalitzar els serveis públics, regular la iniciativa privada i assolir una taxa de desenvolupament solidaria amb el medi i amb altres països.

Per tant davant de la insuficiència de l’actual informe Roca s’hauria de promoure una nova reflexió política i social capaç de superar tècnicament i adminsitrativament els actuals platejaments que es proposen pel que fa a la nova ordenació territorial. Que lògicament no hauria de deslligar-se de la política territorial o l’ordenació territorial, quin sentit té parlar de la fusió de municipis sinó parlem de quin territori volem.

Aquest nova proposta territorial hauria de ser un procés dinàmic, compartit i participatiu per tal de garantir la seva propagació i implantació a l’estil de com és va elaborar l’informe Brundtland “El nostre futur comú”, pare i mare del desenvolupament sostenible. Ara bé, millor d’abstenir-se de simulacres o succedanis si no som capaços de garantir aquesta tasca cívica i política.

En el supòsit d’assolir aquest repte col.lectiu, llavors ens faltaren polítics que tinguin prou coratge i il·lusió per posar en pràctic aquest exercici ciutadà, però vaja això ja són figues d’un altre paner.